Sagrada Família. Foto de Ferran Fusalba Roselló.

Experiència Gaudí

Per innovar, per renovar, per inventar (i Gaudí ho fa constantment) cal situar-se en el punt zero de l´experiència i saber eliminar les interferències del que és rutinari. No repetir còmodament allò que ja es coneix sinó buscar noves maneres. ¿No és això el que ha fet, sobretot l´artista contemporani? L'art del segle XX no s'explica sense aquest persistent procés de desaprenentatge

A

ntoni Gaudí, el gran arquitecte, era un home senzill, un home de la terra. Els seus avis feien calderes, alambins, campanes. Venien d’una antiquíssima tradició de fundició dels metalls. I ell va heretar aquesta saviesa en el tractament dels volums. Perquè allò més important de Gaudí és que va reproduir en volums arquitectònics allò que va ser el seu paradís de la infància: la naturalesa en estat primigeni.

Tota la seva obra és una meravella. Molt plàstica, molt fotogènica. Per això la càmera se l’estima tant. El Park Güell, la casa Batlló, la Pedrera, la Sagrada Família, han suscitat milions i milions de fotografies. L’obra de Gaudí, si bé es mira, és plena de detalls ben resolts, de troballes creatives. “Original –deia ell- és tornar a l’origen”.

Retrat d’Antoni Gaudí, 1910.

Gaudí dominava no solament els volums i les formes sinó també la relació harmònica entre els volums i les formes. I els números, la geometria: la vella tradició pitagòrica. Ell mateix es definia com un geòmetra. Hi ha vincles d’analogia entre “geometria”, “generació” i “geni”. El prefix grec “geo” ens remet a “Gea” o Terra –i a la seva homònima Demèter, la deessa generadora per antonomàsia.

En l’obra de Gaudí no hi ha línies rectes perquè ell mateix considerava que en la naturalesa no es donen. Però això potser no és del tot exacte. Perquè no poden ignorar-se les enigmàtiques cristal·litzacions dels minerals sota terra.  “Jo sóc geòmetra, que vol dir sintètic” –declarava ell mateix. O “l’arquitectura és la primera arqui, o sigui el primer principi rector”.

Se l’està estudiant molt recentment des del positivisme científic. Però molt més que un tècnic, l’arquitecte Gaudí és un artista. Dominava els materials com un científic, els transformava com un creador.  Molt més que la mesura exacta de les seves multiformes realitzacions, ens hauria d’interessar el seu misteriós geni creador, aquell impuls de l’esperit que el feia tan especial.

Gaudí no s’entendria sense la religiositat popular tradicional. O sense l’esperit artesanal dels seus ancestres i dels seus col·laboradors (la moral de l’obra ben feta, el sentit comú, el sentit pràctic, el sentit de la realitat tal com és). Sense això no s’entendria la seva forma de fer, tan meticulosa, i la seva plena disponibilitat com a col·laborador de l’Altíssim en la recreació –humana- de la seva Obra.

Gaudí reverencia la natura i observa el procés evolutiu en totes les seves formes minerals, vegetals o animals. Hi ha en Gaudí el sentit profundíssim d’una connexió directa entre les mans de l’artesà i la consciència còsmica. Tot en Gaudí es presenta en comunió amb aquesta realitat transcendent. Més enllà dels aspectes accessoris, és això el que resulta més determinant en el seu procés creatiu.

I la llum, sempre la llum mediterrània que, amb una inclinació de 45 graus, “dóna harmonia a les formes -com ell mateix deia-, ja que no és ni horitzontal ni vertical”. Aquesta llum que ens baixa com pel cantó d’un escaire és la llum que aporta matisos, que il·lumina els detalls. Mentre que la llum zenital, que cau a plom, característica del tròpic, fa un món de llums i ombres, de blanc i negre, dual. I la llum boreal, que ve de l’horitzó, submergeix la realitat visible en una nebulosa, en una confusió fantasmal.

Croquis d’Antoni gaudí per la façana de l’ermita de Misericòrdia a Reus, 1903.

Es podria parlar d’un “paradigma Gaudí”: d’una manera d’entendre l’arquitectura –i el disseny, i l’art en general- consistent a buscar –i trobar- l’harmonia amb la natura. I no separar-se’n o imposar-li un punt d’artificialitat. Perquè per expressar alguna cosa d’una manera diferent, innovadora, abans cal haver percebut alguna cosa que no sigui una simple projecció del que ja ens és conegut.

Per innovar, per renovar, per inventar (i Gaudí ho fa constantment) cal situar-se en el punt zero de l’experiència i saber eliminar les interferències del que és rutinari. No repetir còmodament allò que ja es coneix sinó buscar noves maneres. ¿No és això el que ha fet, sobretot l´artista contemporani? L’art del segle XX no s’explica sense aquest persistent procés de desaprenentatge.

A Barcelona hi ha esplèndides mostres del geni d’aquest meravellós arquitecte. Tota l’obra d’aquest geni, gran arquitecte i alhora gran escultor, és com un enigmàtic bosc d’imatges, un laberint on potser podrem trobar claus per al coneixement de la més autèntica naturalesa humana. Perquè, més que una experiència estètica, admirar l’obra de Gaudí pot ser també, tal com ell mateix hauria volgut, una experiència espiritual.