Featured Video Play Icon

Un cas de retroalimentació empresa-cultura: Sorigué i l’art contemporani

Sorigué impulsa des de la seva Fundació diversos programes per fer efectiu el “retorn a la societat”. Una idea que no és merament quimèrica, sinó tan real i concreta com els treballs que realitza a través de les seves diferents empreses, apostant per la sostenibilitat i per un millor aprofitament dels recursos naturals. Ana Vallés, presidenta de Sorigué i directora de la Fundació, ens presenta el Projecte PLANTA, enclavament de producció industrial que busca ser respectuós amb el medi ambient, al seu torn convertit en centre per a la creació contemporània.

“PLANTA és un projecte innovador. Un projecte innovador en l’art, un projecte innovador també en el món de l’empresa. Sorgeix de la intersecció dels dos mons: del grup Sorigué, el món de l’empresa, i de la Fundació Sorigué, l’art”. Així s’expressa Ana Vallés, presidenta de Sorigué i directora de la fundació. A PLANTA s’integren aquells elements: es tracta d’una plataforma de producció industrial que busca ser respectuosa amb el medi ambient, convertida al seu torn en centre per a la creació contemporània. Allí es donen cita noms tan rellevants com els d’Antonio López, Bill Viola, Anselm Kiefer, Anish Kapoor o Juan Muñoz. Una obra d’aquest últim, Double Bind -anteriorment a la sala de turbines de la Tate Modern-, s’ha adaptat a la perfecció a l’espai de la planta de Balaguer (Lleida).

“Ens interessa, sobretot, que els visitants s’enduguin preguntes”, destaca Ana Vallés. Més que alliçonar o entretenir, l’art contemporani té un paper en ocasions incòmode, però fonamental per atiar prejudicis i promoure el pensament crític.

La Fundació, inaugurada l’any 1985 per Julio Sorigué i Josefina Blasco, emfatitza la necessitat de fer efectiu el “retorn a la societat” mitjançant programes de suport a alguns sectors vulnerables, així com a través d’activitats educatives i culturals adreçades al gran públic. Entre elles, cal esmentar la col·lecció d’art, una col·lecció iniciada amb obres del Noucentisme català -provinents de la col·lecció de la família Sorigué- que es va ampliar a partir del 2000 amb la incorporació d’obres de creadors contemporanis fins a aconseguir una xifra superior a les 450, seleccionades per una comissió d’experts, entre els quals José Guirao, Rafa Doctor, Miguel Zugaza, Paloma Esteban, Julio Vaquero, o José Miguel Ullán.

Els criteris de selecció de les obres de la col·lecció es troben perfectament alineats amb la programació d’exposicions, que protagonitzen creadors de màxima rellevància en el panorama artístic i també altres menys coneguts, si bé amb un potencial acreditat. Tots ells incideixen en problemàtiques consubstancials a la condició humana, especialment estimulants en la seva plasmació artística. “Ens interessa, sobretot, que els visitants s’enduguin preguntes”, destaca Ana Vallés. Més que alliçonar o entretenir, l’art contemporani destaca per la seva implicació, per l’exercici d’un paper en ocasions incòmode, però fonamental per atiar prejudicis i promoure el pensament crític a través d’experiències emocionals.

DES/MATERIALITZACIONS D’UN PREMI HASSELBLAD

Fa temps que l’art ha deixat d’il·lustrar accions exemplars, subjectes memorables o manifestacions singulars de la natura, sent l’experiència estètica -en si mateixa- la protagonista. En incorporar tecnologies que permeten transcendir les tradicionals fronteres entre gèneres, les creacions contemporànies susciten una participació més intensa de l’espectador. L’exposició que es pot visitar actualment a la Fundació Sorigué de Lleida (fins al 30 de desembre) n’és un clar exemple. Es tracta d’una exposició centrada en l’obra d’Óscar Muñoz, que recentment -coincidint amb l’exposició, de fet- ha rebut el prestigiós premi Hasselblad (noms tan importants com Nan Goldin, Boris Mikhailov, Cindy Sherman o Henry Cartier-Bresson van ser guardonats en el passat).

Línia del destí, d’Óscar Muñoz

Sense ser fotògraf, Muñoz recorre a la fotografia per reflexionar sobre el caràcter efímer de l’ésser humà. No ha de sorprendre, per això, la concessió del guardó (que ofereix la marca de càmeres emprades pels primers homes que trepitjaren la lluna, fa gairebé 50 anys), ja que allò que la seva obra transmet, a través d’imatges en moviment, és la caducitat intrínseca a la realitat que és fixada i reproduïda. Precisament la pretensió d’aturar el temps -que la fotografia sembla satisfer- revela una necessitat arrelada inherentment a la naturalesa de l’ésser humà: ésser que se sap viu en tant que dura, sent conscient així mateix de (des de) la seva natural tendència consistent en deixar de ser.

El títol de l’exposició d’Óscar Muñoz Des/materialitzacions no fa sinó incidir en la necessitat del rastre que, de forma més o menys artística, l’ésser humà tendeix a projectar en el seu temps de vida, com per transcendir-lo

L’exposició consta d’una sèrie d’instal·lacions de videoart que plantegen una dialèctica tan antiga com la pròpia fotografia, si bé -en realitat- és ja implícita a tota forma d’art. El primitiu gest de marcar i deixar rastre a la caverna prehistòrica -potser per exorcitzar la natura, dominar els elements i fer més propícia la cacera- suposa una activitat significant, que concerta l’ésser i el deixar de ser. Que l’exposició d’Óscar Muñoz es tituli Des / materialitzacions no fa sinó incidir en la necessitat d’aquest rastre que, de forma més o menys artística -no poques vegades histèrica, com evidencien les xarxes socials- l’ésser humà tendeix a projectar en el seu temps de vida, com per transcendir-lo. Una de les seves instal·lacions, Sedimentacions, il·lustra el tòpic del fluir de les vides, sòrdidament presentat per retrats que es deformen i es colen pel desguàs, en angoixant espiral, digna de la pel·lícula Vertigo (que no en va s’ha conegut amb el nom de la novel·la que la inspira, D’entre els morts).

Són imatges de morts les que es mostren amb naturalitat -éssers que, d’entrada, creuríem tan vius com nosaltres- les que es perden després, irremeiablement, fins a no ser més que una taca que res representa. Perquè, de fet, aquestes imatges no han estat mai vives. Gemma Avinyó, responsable de visites de la Fundació Sorigué, al·ludeix a aquestes “ànsies per ser permanents” arran d’una altra de les obres d’Óscar Muñoz, concretament aquella titulada Línia del destí: en el bol que forma la mà, un volum d’aigua reflecteix la faç canviant de qui es mira en ella, alternant reconeixement i desfiguració. Ser-representat i deixar-de-ser es correlacionen amb una eloqüència alarmant: podem ser allò que no semblem ser? S’imposen interrogants a través d’una experiència estètica que desperta emocions, i que anima la cerca personal de respostes. Com han demostrat els neuro-científics, aquesta empremta emocional constitueix la manera més eficient de rebre i fixar el coneixement.

Gemma Avinyó recorda la importància de la mediació, en el cas de l’art contemporani. Es refereix al seguit d’explicacions -ofertes per la Fundació als visitants o grups d’alumnes que ho desitgen que no sentencien ni obturen les qüestions, sinó que més aviat suggereixen interpretacions personals. Són moltes les escoles que es beneficien d’aquest servei, que a més treballa amb els propis mestres, perquè ulteriorment puguin desenvolupar activitats, en què aquelles idees cobren vida, havent-se internalitzat a través de vivències pròpies. Els espectadors de l’exposició es converteixen en co-partícips, pel fet de compondre ells mateixos obres en què la qüestió de la identitat es planteja. En el marc de l’omnipresència de la imatge digital -per tots compartit, en el nostre temps- l’obra d’Oscar Muñoz Joc de les probabilitats revela una irrealitat fantasmagòrica, en impredictible mosaic, que convida a la continuació personal.

Instalación Double Bind. © Jacobo Zabalo

DOUBLE BIND: L’ALTRA FAÇ DE LA MIRADA

La qüestió de l’autoconeixement és el tema fonamental de l’humanisme, tant el renaixentista com el dels artistes reunits per la fundació Sorigué al seu museu de Lleida i als diferents sites de la planta de producció de Balaguer. El més espectacular, actualment (a l’espera d’altres ja programats) és l’esmentat Double Bind, obra de Juan Muñoz. El terme que titula instal·lació procedeix de la psicologia, i refereix la descoordinació que es dóna en alguns individus, en aquelles situacions en què la comunicació verbal s’acompanya d’actituds o manifestacions no verbals que semblen contradir allò que expressa.

Double Bind llueix a l’emplaçament actual les seves millors virtuts, funcionant a més com representativa dels valors i la fe en l’art -mèdium educacional- de la Fundació Sorigué. En aquell enclavament industrial trobem una nau aparentment buida, dividida en dos nivells. Després de baixar per una rampa en lleuger pendent unes escales conviden a pujar al pis superior i contemplar l’obra. Però allà no hi ha res, excepte una sèrie de claraboies disperses. Les obertures són de forma quadrada, semblen travessades per la llum inclús si algunes s’intueixen falses. Aquest efecte de trompe l’oeil és completat pel sotragueig incessant d’un ascensor que comunica els àmbits. Quan caminem de tornada, i en semi-penombra, baixem a la planta baixa -al submón cavernós- descobrim la veritat d’una connexió impensable.

Les clàssiques i anti-acadèmiques figures de Juan Muñoz habiten un espai limítrof. Els seus ganyotes inquireixen respostes i disparen la incertesa. Què fan aquests éssers humans -tan semblants i diferents a nosaltres- i per què hi són és quelcom que no s’entén.

No es proposa mitjançant la instal·lació un mer retorn al platonisme ascensional -contraposant la falsedat de l’aparença a la immutabilitat essencial de les formes pures que brillen a la llum de la intel·ligència- ni tampoc un platonisme invertit -com a recreació en la visió confusa- sinó una mena d’invitació a discórrer per sengles inesperades, per intersticis en clarobscur que habiten nous i estranys éssers, sense certesa del que esdevindrà tot i les expectatives (o per causa d’expectatives que es confirmen errades). Les clàssiques i anti-acadèmiques figures de Juan Muñoz habiten l’espai limítrof, amb ganyotes o actituds que inquireixen respostes i disparen la incertesa. Què fan aquests éssers humans -tan semblants i diferents a nosaltres- i per què són allà, concretament, i no en un altre lloc, és quelcom que no arribem a entendre. Un fet que desperta admiració i inquietud, perquè interpel·la, aviva preguntes sense resposta senzilla.

Double Bind, de Juan Muñoz. © Jacobo Zabalo

 

SINERGIES DE L’ART CONTEMPORANI

Tot això succeeix en el marc d’una fàbrica, un emplaçament marcadament industrial que, com ens expliquen, es troba orquestrat d’acord amb paràmetres d’eficiència energètica i aprofitament dels recursos de la terra (des de la pròpia matèria primera per a la construcción, al fruit de les oliveres circumdants i inclús els pinyols del fruit, així mateix aprofitats). Un dels reptes del segle XXI, potser el més urgent i complex, és precisament el que incumbeix a la gestió dels recursos naturals, íntimament connectat amb la producció i l’ocupació sostenible de l’energia.

“PLANTA articula la nostra manera d’entendre el retorn a través de l’art, en la seva confluència amb l’arquitectura, el paisatge, la ciència, el coneixement i l’empresa”, expliquen a la Fundació Sorigué.

El paisatge industrial, que fa més d’un segle va fer possible un canvi en les condicions de vida, encara està en procés de transformació, no només en el context de les urbs, on -com se sap- les fàbriques s’han convertit en espais públics. Podem citar casos tan coneguts com la Tate Modern, antiga central elèctrica de Bankside a Londres o -fins i tot més familiar, per molts- l’espai Caixaforum, a la modernista Fàbrica Casaramona. També a Barcelona, ​​és pertinent esmentar l’espai de la Fabra i Coats, convertit en centre de creació contemporani. Sens dubte es tracta d’una coincidència feliç, aquella que torna el lloc de la producció eficient en aparador per a l’exhibició de la creativitat puntera, una idea en la qual s’incideix des de la Fundació amb el seu projecte insígnia: “PLANTA articula la nostra manera d’entendre el retorn a través de l’art, en la seva confluència amb l’arquitectura, el paisatge, la ciència, el coneixement i l’empresa”.

El nou mil·lenni exigeix ​​una nova volta de rosca per al canvi de paradigma, més sensible davant la necessitat de tenir cura del planeta. I el grup d’empreses Sorigué no només ha rebut diferents premis que acrediten l’eficiència del seu model, sinó que aposta per la realització de tasques, a través de la seva Fundació, que s’ocupen de la conscienciació sobre sostenibilitat, la millora de les condicions de vida d’alguns dels sectors de la població menys afavorits, i la possibilitat d’educar a través de l’art -concretament, l’art contemporani- contribuint amb la promoció d’un valuós intangible: la configuració d’una mirada autoconscient i crítica.

Nit, escultura d’Antonio López. © Jacobo Zabalo