Patrocinat per:

Nou contracte social Cellnex - The NBP
Protesta dels taxistes de Barcelona contra la competència del servei VTC, gener de 2019. Foto de AFP7/ZUMA Press/Newscom/lafototeca.com

Per un nou contracte social

El que representava un avantatge, disposar d'una societat ben estructurada, amb grans acords en sectors com l'educació, sanitat o serveis públics, es va convertir en un fre per a un món globalitzat que, gràcies a la digitalització, podia anar eliminant els costosos esforços econòmics i de temps necessaris per al consens social per decisions que quedaven determinades per l'evolució tecnològica
N

o passa un sol dia que no trobem a les pàgines dels mitjans de comunicació una nova notícia que trastoca l’estabilitat política. Un dels principals factors que sostenen i apuntalen l’estabilitat d’una societat és el contracte social que regeix en tota col·lectivitat; un contracte social que es basa en un simple principi: que els ciutadans acorden limitar la llibertat individual per obtenir una sèrie de drets en favor d’un projecte comú. Jacques Rousseau ho exposava en la seva obra El contracte social quan observava “la total alienació de cada associat amb tots els seus drets a tota la comunitat (…) cada un de nosaltres posa en comú la seva persona i tot el seu poder sota la direcció suprema de la voluntat general”. La voluntat general a la qual es refereix Rousseau és, en certa mesura, la base del contracte social, ja que els individus l’assumeixen en benefici propi i de la resta de la comunitat. Les reivindicacions del sector del taxi, amb una dura vaga que ha afectat milers de ciutadans contra la irrupció de les VTC al seu negoci, són un clar exemple que el contracte social que ens havíem imposat ha de ser revisat si no es vol posar en risc la cohesió social.

Els ciutadans que formen part del nucli de resistència als canvis, com és el sector del taxi i en un futur pròxim el sector públic de transport quan arribin els cotxes sense conductor, només poden ja emboscar-se a l’espera que la realitat assalti definitivament el seu món acabat

Quan en els anys 80 irromp el concepte de globalització o, en termes francòfons de mundialització, es pensava que obria enormes possibilitats per aprofundir en el contracte social del qual, de forma implícita, s’havien dotat moltes democràcies liberals per avançar políticament i econòmicament. Una de les principals armes per actuar en un món globalitzat era que les democràcies liberals havien construït sistemes de mediació que facilitaven els acords, el consens i els pactes entre les patronals, els sindicats, el sector financer i l’Estat per garantir un objectiu comú. La mediació permetia afrontar amb més garanties el repte de la globalització enfront de països amb menor capacitat d’articulació social i sistemes polítics autoritaris.

No obstant això, el que representava un avantatge, disposar d’una societat ben estructurada, amb grans acords en sectors com l’educació, sanitat o serveis públics, es va convertir en un fre per a un món globalitzat que, gràcies a la digitalització, podia anar eliminant els costosos esforços econòmics i de temps necessaris per al consens social per decisions que quedaven determinades per l’evolució tecnològica. Les empreses tecnològiques podien actuar en qualsevol país del món des de centres de decisió que sempre es movien en la lògica d’evitar, per al seu òptim creixement, els sistemes de mesurament dels països en els quals impactava. La conseqüència d’aquest procés que han viscut sectors com la premsa de paper, les empreses logístiques, el sector de la cultura i especialment el sector de la música, el turisme o la restauració, ara s’està estenent a totes les capes de la societat afectant la majoria dels ciutadans. Els ciutadans que formen part del nucli de resistència a aquests canvis, com és el sector del taxi i en un futur pròxim el sector públic de transport quan arribin els cotxes sense conductor, només poden ja emboscar-se a l’espera que la realitat assalti definitivament el seu món acabat.

Aquesta evolució culminarà en una societat post humana de la qual ara només podem advertir una petita part dels beneficis i perjudicis que comportarà. En aquest context hem de situar la crisi del taxi. La violència, la tensió i la resistència enfront del canvi que expressen els taxistes és el resultat de la certesa que el seu temps s’acaba

Els ciutadans que formen part del grup dels que col·laboren amb els canvis i els precipiten, es troben atrapats per un nou món on els seus drets són difusos, si no directament explotats per una realitat que promet molt però que pot arribar a donar menys que el vell món. Ens trobem davant d’una nova situació, on els consensos socials que s’havien aconseguit van quedant afeblits a mesura que avança la robòtica com a màxima expressió del canvi. Aquesta evolució culminarà en una societat post humana de la qual ara només podem advertir una petita part dels beneficis i perjudicis que comportarà. En aquest context hem de situar la crisi del taxi. La violència, la tensió i la resistència enfront del canvi que expressen els taxistes és el resultat de la certesa que el seu temps s’acaba, com va acabar la indústria del carbó a Astúries o van desaparèixer les drassanes al País Basc o Galícia. L’experiència viscuda enfront de la reacció dels taxistes davant l’amenaça de les VTC ens deixa una sensació agredolça. Aquesta crisi manifesta que algunes de les bases del contracte social implícit, que regia en la nostra societat ha saltat pels aires. Ara toca el que se salvi qui pugui. El procés de canvi haurà de provocar que les institucions, les plataformes sindicals, les patronals i els partits polítics es moguin per estudiar com posar en marxa un nou contracte social en el qual es tinguin en compte els costos de la transició que estem vivint i garantir que les noves formes d’organització econòmica assumeixin restaurar mecanismes de mediació que permetin anticipar el problema i propiciar la solidaritat en una societat cada vegada més dividida entre els que formen part del vell món i els que formen part del nou.