ALMA, una mirada a

Alma leucemia The NBP

L’home que pedalejava contra la leucèmia

En una vida hi caben diverses vides. I a la del Juan Sellers n’hi han cabudes almenys dues: una com a empleat de banca i propietari d’una casa i dos cotxes, i una altra com a jubilat amb una única prioritat, la seva bicicleta, que es dedica per complet a la solidaritat. Els seus viatges de milers de kilòmetres a dues rodes i el seu ferri compromís contra la leucèmia han fet que recapti 4.000 euros i guanyi el premi La causa del mes de la plataforma de micromecenatge social migranodearena.org i l’Obra Social ”la Caixa”, que suma 500 euros a la causa que hagi aconseguit mobilitzar més persones. Pròxim destí: Moscou.
Q

uan em vaig jubilar vaig fer un consell de família amb la meva dona i els meus fills. Vam acordar que vendríem la casa i els cotxes, que era l’únic que teníem, i que a partir d’ara jo em dedicaria al que m’agrada, que és viatjar, i a ajudar una miqueta els altres. Els meus fills saben que no heretaran res, però estan contents”, assegura el Juan a pocs mesos d’emprendre el seu pròxim repte solidari: “els 4.000 kilòmetres d’ASCOL” o, el que és el mateix, pedalejar els 4.000 kilòmetres que separen la seva Salamanca del llunyà Moscou per donar visibilitat a la leucèmia. Un kilòmetre per cada euro que ja ha aconseguit captar per a aquesta associació.

“Començaré l’1 de juny. Viatjo sol i amb molt poc equipatge: una muda de recanvi i un necesser. Al mallot porto escrits els noms de 35 malalts: Roberto, Thomas, Germán… També els poso els noms a les etapes diàries de 120 km”, explica el Juan, emocionat. “Pararé a fer-me una foto a la Torre Eiffel de París i a les restes del mur de Berlín, que els enviaré amb uns textos. I ells m’enviaran un vídeo cada dia. Quan coneixes els malalts, només pots donar-ho tot per ells”.

I per descomptat que ho dona tot. Als seus 63 anys, el Juan entrena cada dia a les 7 h, no para de mobilitzar gent i recursos, i sempre acaba posant-hi diners de la seva butxaca. A més, no fa turisme als llocs que visita, perquè només pensa a arribar a la seva meta, i assegura que no es gasta “ni un duro. Dormo a casa de la gent, de la policia, dels bombers, del 112. Tot i que he estat en més de 20 països, no en tinc ni idea d’idiomes, però me les arreglo per demanar un vas d’aigua. La gent em veu sol i amb aspecte de iaiet, i al final sopo, esmorzo i dormo allà. Sempre m’apunto els seus noms i les seves dades, per tornar un dia amb la meva dona per donar-los les gràcies o per anomenar-los en algun llibre en què explico l’experiència”, relata. “Però he de dedicar-los més temps a aquesta gent que m’ajuda, com als dos aviets de Kosovo, pobres de solemnitat, que em van donar 6 ous ferrats per sopar. Jo no parava d’abraçar-los”.

De la seva experiència assegura haver après a demanar suport: “Abans no sabia fer-ho bé i la gent em deia ‘sí, maco, sí’. Però ara em faig fotos amb Vicente del Bosque; Mújica, l’expresident uruguaià, m’ajuda moltíssim (la meitat dels diners venen d’allà); em reben l’alcalde o el rector de la Universitat de Salamanca… I em dic: ‘collons!”. I demano els diners cara a cara, els agafo en efectiu i després jo ja els ingresso amb la meva targeta a migranodearena.org, perquè, si no, per a molta gent és un embolic. I també sé que si demanes un euro és molt més fàcil que te’l donin que si en demanes 2 o 3, que mai els troben a la butxaca…”. Darrere dels seus resultats hi ha un gran esforç i dedicació.

Tot i que no es tracta de diners. “Ara estic emocionadíssim captant donants de medul·la. En aquest cas, els diners són totalment secundaris; el que calen són donacions de medul·la. Reparteixo unes bufandes i uns imants amb un telèfon perquè la gent s’informi en què consisteix. Perquè la gent creu que et punxen a la columna i que t’han d’adormir i hospitalitzar-te, quan en realitat es tan fàcil com donar sang. Fixa’t que els espanyols som els que més donem en tot menys en medul·la. Per això, ara mateix ens abastim d’Alemanya. Total, que entre la por que ens fa la donació, que la gent més gran de 40 ja no poden donar, i que després no sempre va bé… les donacions reals acaben sent poques. Però jo penso que si aconsegueixo arribar a 200 persones i que 10 arribin a bon port… Doncs salvar 10 vides és l’hòstia, amb perdó”.

A més dels seus reptes, el Juan Sellers és voluntari a hospitals, “només els divendres i els dissabtes” i fa xerrades on li ho demanen explicant les seves experiències. “Però no soc cap heroi, eh? S’han donat les circumstàncies idònies perquè jo tirés això endavant: tinc salut, una dona que m’ho permet tot i no em calen diners perquè tinc una casa de renda petita i amb la meva pensió tirem de sobres. El meu pròxim repte (per al qual ja es poden fer donacions) és anar a Londres per recaptar 3.000 euros contra la malaltia de Parkinson. Visc de vacances i de pas ajudo la gent. Soc un home feliç”.

Text: Ana Portolés
Fotografia: Bárbara Lanzat

Pots llegir més històries com aquestes a  ALMA, la xarxa social social, un espai digital dedicat a l’àmbit social, que aporta una nova mirada al present i al futur de la societat, a partir d’una veu optimista i diversa, i de totes les iniciatives que impulsa l’Obra Social “la Caixa”.