Llegir Joan Sales

Els últims cinc anys, a més de reimprimir-se amb regularitat en català, ‘Incerta glòria’ de Joan Sales ha tingut una acollida remarcable en la traducció alemanya, romanesa i anglesa. Aquesta última va ser escollida per ‘The Economist’ com una de les deu publicacions de ficció més rellevants de l’any 2014. Ha estat sobretot durant l’última dècada que ‘Incerta glòria’ ha viscut una revifalla pel que fa a la recepció i consideració a dins i fora de Catalunya
S

empre convé rellegir o bé descobrir Joan Sales. Ha estat sobretot durant l’última dècada que Incerta glòria —la seva gran novel·la, una de les millors sobre la guerra civil— ha viscut una revifalla pel que fa a la recepció i consideració a dins i fora de Catalunya. El precari any institucional que se li va dedicar el 2012 coincidint amb el centenari del seu naixement va servir, a diferència de l’efemèride espriuana, per regenerar els lectors i activar un parell de projectes importants. Mentre la biografia de Montserrat Casals sobre l’escriptor s’anava retardant —no la va poder acabar: el càncer va acabar amb la seva vida— va arribar l’adaptació teatral, dirigida per Àlex Rigola, que es va poder veure del maig al juny del 2015 a la sala petita —detall que no hauria de passar per alt— del Teatre Nacional. Aquesta primavera se’n va estrenar la versió cinematogràfica, dirigida per Agustí Villaronga, que condensava en una mica menys de dues hores les gairebé 600 pàgines de la novel·la: des del 2012 es ven per separat de l’epíleg —més fantasmagòric i elegíac— d’El vent de la nit. Durant els últims cinc anys, a més de reimprimir-se amb regularitat en català, Incerta glòria ha tingut una acollida remarcable en la traducció alemanya, romanesa i anglesa. Aquesta última va ser escollida per The Economist com una de les deu publicacions de ficció més rellevants de l’any 2014.

 

Així i tot, Incerta glòria encara rep, de tant en tant, algun atac reduccionista. Recentment s’ha pretés desqualificar-la com si fos una variant de Gironella. No ho podríem entendre com una crítica injusta perquè —pitjor— és la constatació d’un desconeixement. Hi ha qui, des d’un a priori extemporani encara nega la notable entitat literària de la novel·la de Joan Sales. Fins i tot s’ha escrit que la prosa d’Incerta glòria és mediocre. La consistència formal i ètica de la novel·la ho pot rebatre fàcilment. A diferència d’un percentatge important de la ficció publicada en català entre els anys 50 i principis dels 70 —la primera versió del llibre, que va guanyar el premi Joanot Martorell, és de 1956; la quarta i definitiva, de 1971—, la prosa de Joan Sales és àgil, directa i actual. Incerta glòria és un hàbil combinat d’idees i emocions, on l’autor sap encaixar la solemnitat desenganyada dels monòlegs de Juli Soleràs amb el to cristal·lí —d’una innocència encantadora— de les cartes de Trini Milmany i les tenebroses descripcions dels pobles aragonesos i de l’ambient del front per part de Lluís de Brocà. Les converses tenen una força insòlita. Les històries que els soldats s’expliquen a vegades fan somriure, com passa amb l’atac de somnambulisme d’en Cruells que per poc no acaba segant-li la vida; en altres ocasions posen la pell de gallina, com en el relat de la descoberta del cadàver d’un ase durant les expedicions de Soleràs a una cala on, de petit, espia una parella d’estrangers mentre es fan petons: intrigat per la inflor de l’animal, el jove el punxa amb un jonc marí, i un cop tret, del forat en surt un soroll que és com el xiulet d’una “boca plena de saliva”, imatge tan pertorbadora com l’apunt sobre la boca de l’amant masculí, que té “unes dents magnífiques”, “blanques i insolents com només les tenen els perfectes cafres”.

Durant els últims cinc anys, a més de reimprimir-se amb regularitat en català, Incerta glòria ha tingut una acollida remarcable en la traducció alemanya, romanesa i anglesa. Aquesta última va ser escollida per The Economist com una de les deu publicacions de ficció més rellevants de l’any 2014

A Incerta glòria, l’horror de les mòmies dels frares exhumades per part dels anarquistes i disposades al voltant de l’altar d’un monestir aragonès, simulant l’últim matrimoni oficiat en aquell espai sagrat —al nuvi “li han encaixat un ciri” (…) en forma grotesca— conviu amb la conversió al cristianisme, “flotant i nebulosa”, per part de la Trini. Qui busqui estampetes acrítiques i encegades a Incerta glòria no n’hi trobarà: la fe, en tot cas, és violentada pel contrapunt salvatge no només de la guerra, sinó de l’intent de mantenir una vida en parella que és una ficció d’una perversitat lacerant. “Venim de l’obscè i anem al macabre”, admet Juli Soleràs en més d’una ocasió. Enigmàtic, idealista i contradictori, Soleràs és l’antiheroi del llibre, capaç de deambular d’un bàndol a l’altre mentre en Lluís, en comptes de pensar en la Trini i en el fill, s’obsessiona per “l’aura dolorosa” de la Carlana. El desencant —que arrossega des de petit, i que s’evidencia simbòlicament a través del mal de queixal— li permet posar en dubte ideologies de partit i afiliacions marmòries. A hores d’ara reduir un novel·lista de tant matisos —per polèmics que es vulgui— a la condició d’ultracatòlic o parafeixista —per exemple— és tan esbiaixat que, per comparació amb una literatura francesa que celebra la qualitat més que la ideologia, és com tornar a un camp de batalla imaginari on les bales verbals són disparades a tort i a dret, sense cap justificació, i on la víctima, sigui del bàndol que sigui, sempre és la bona literatura.

Llegir Joan Sales

Els últims cinc anys, a més de reimprimir-se amb regularitat en català, ‘Incerta glòria’ de Joan Sales ha tingut una acollida remarcable en la traducció alemanya, romanesa i anglesa. Aquesta última va ser escollida per ‘The Economist’ com una de les deu publicacions de ficció més rellevants de l’any 2014. Ha estat sobretot durant l’última dècada que ‘Incerta glòria’ ha viscut una revifalla pel que fa a la recepció i consideració a dins i fora de Catalunya
S

empre convé rellegir o bé descobrir Joan Sales. Ha estat sobretot durant l’última dècada que Incerta glòria —la seva gran novel·la, una de les millors sobre la guerra civil— ha viscut una revifalla pel que fa a la recepció i consideració a dins i fora de Catalunya. El precari any institucional que se li va dedicar el 2012 coincidint amb el centenari del seu naixement va servir, a diferència de l’efemèride espriuana, per regenerar els lectors i activar un parell de projectes importants. Mentre la biografia de Montserrat Casals sobre l’escriptor s’anava retardant —no la va poder acabar: el càncer va acabar amb la seva vida— va arribar l’adaptació teatral, dirigida per Àlex Rigola, que es va poder veure del maig al juny del 2015 a la sala petita —detall que no hauria de passar per alt— del Teatre Nacional. Aquesta primavera se’n va estrenar la versió cinematogràfica, dirigida per Agustí Villaronga, que condensava en una mica menys de dues hores les gairebé 600 pàgines de la novel·la: des del 2012 es ven per separat de l’epíleg —més fantasmagòric i elegíac— d’El vent de la nit. Durant els últims cinc anys, a més de reimprimir-se amb regularitat en català, Incerta glòria ha tingut una acollida remarcable en la traducció alemanya, romanesa i anglesa. Aquesta última va ser escollida per The Economist com una de les deu publicacions de ficció més rellevants de l’any 2014.

 

Així i tot, Incerta glòria encara rep, de tant en tant, algun atac reduccionista. Recentment s’ha pretés desqualificar-la com si fos una variant de Gironella. No ho podríem entendre com una crítica injusta perquè —pitjor— és la constatació d’un desconeixement. Hi ha qui, des d’un a priori extemporani encara nega la notable entitat literària de la novel·la de Joan Sales. Fins i tot s’ha escrit que la prosa d’Incerta glòria és mediocre. La consistència formal i ètica de la novel·la ho pot rebatre fàcilment. A diferència d’un percentatge important de la ficció publicada en català entre els anys 50 i principis dels 70 —la primera versió del llibre, que va guanyar el premi Joanot Martorell, és de 1956; la quarta i definitiva, de 1971—, la prosa de Joan Sales és àgil, directa i actual. Incerta glòria és un hàbil combinat d’idees i emocions, on l’autor sap encaixar la solemnitat desenganyada dels monòlegs de Juli Soleràs amb el to cristal·lí —d’una innocència encantadora— de les cartes de Trini Milmany i les tenebroses descripcions dels pobles aragonesos i de l’ambient del front per part de Lluís de Brocà. Les converses tenen una força insòlita. Les històries que els soldats s’expliquen a vegades fan somriure, com passa amb l’atac de somnambulisme d’en Cruells que per poc no acaba segant-li la vida; en altres ocasions posen la pell de gallina, com en el relat de la descoberta del cadàver d’un ase durant les expedicions de Soleràs a una cala on, de petit, espia una parella d’estrangers mentre es fan petons: intrigat per la inflor de l’animal, el jove el punxa amb un jonc marí, i un cop tret, del forat en surt un soroll que és com el xiulet d’una “boca plena de saliva”, imatge tan pertorbadora com l’apunt sobre la boca de l’amant masculí, que té “unes dents magnífiques”, “blanques i insolents com només les tenen els perfectes cafres”.

Durant els últims cinc anys, a més de reimprimir-se amb regularitat en català, Incerta glòria ha tingut una acollida remarcable en la traducció alemanya, romanesa i anglesa. Aquesta última va ser escollida per The Economist com una de les deu publicacions de ficció més rellevants de l’any 2014

A Incerta glòria, l’horror de les mòmies dels frares exhumades per part dels anarquistes i disposades al voltant de l’altar d’un monestir aragonès, simulant l’últim matrimoni oficiat en aquell espai sagrat —al nuvi “li han encaixat un ciri” (…) en forma grotesca— conviu amb la conversió al cristianisme, “flotant i nebulosa”, per part de la Trini. Qui busqui estampetes acrítiques i encegades a Incerta glòria no n’hi trobarà: la fe, en tot cas, és violentada pel contrapunt salvatge no només de la guerra, sinó de l’intent de mantenir una vida en parella que és una ficció d’una perversitat lacerant. “Venim de l’obscè i anem al macabre”, admet Juli Soleràs en més d’una ocasió. Enigmàtic, idealista i contradictori, Soleràs és l’antiheroi del llibre, capaç de deambular d’un bàndol a l’altre mentre en Lluís, en comptes de pensar en la Trini i en el fill, s’obsessiona per “l’aura dolorosa” de la Carlana. El desencant —que arrossega des de petit, i que s’evidencia simbòlicament a través del mal de queixal— li permet posar en dubte ideologies de partit i afiliacions marmòries. A hores d’ara reduir un novel·lista de tant matisos —per polèmics que es vulgui— a la condició d’ultracatòlic o parafeixista —per exemple— és tan esbiaixat que, per comparació amb una literatura francesa que celebra la qualitat més que la ideologia, és com tornar a un camp de batalla imaginari on les bales verbals són disparades a tort i a dret, sense cap justificació, i on la víctima, sigui del bàndol que sigui, sempre és la bona literatura.