Retrat de V. S. Naipaul. Foto de PA Images /Alamy Stock Photo

La mirada al món de V.S. Naipaul

Els assajos de V.S. Naipaul permeten reflexionar sobre la fragilitat de la llibertat i del progrés i aporten llum sobre els mecanismes pels quals s’estableixen relacions de poder. Els coneixements que Naipaul comparteix al magnífic volum 'El escritor y el mundo' no són del tipus teòric, sinó que són resultat d’una cristal·lització lenta a través de l’observació de la condició humana i l’experiència

El panorama actual no va sobrat de (bons) observadors, no periodistes d’informe, i potser per això quan un topa amb un de l’agudesa intel·lectual i humana de V.S. Naipaul l’alegria és doble. Són moltes les reflexions que poden extreure’s dels assajos del Nobel hindú reunits pel segell Debate en el magnífic volum El escritor y el mundo. Es tracta d’un vívid mosaic de peces molt personals en la trajectòria d’aquest novel·lista on el lector pot introduir-se en algunes de les vivències claus de l’autor. Una mostra àmplia i variada que inclou diversos continents entre finals dels anys 60 i mitjans dels 90. El gran fil conductor del llibre és la voluntat de l’escriptor hindú per observar, pensar i escriure. Un esforç per entendre el món tal com és, reflexionar a través de l’escriptura i compartir-lo amb els lectors.

Les observacions de Naipaul ressonen en molts casos amb un fort eco en el present. L’habilitat de l’escriptor per fixar l’atenció en el fonamental, desullant l’accessori, fa que els seus escrits siguin alhora àgils en la lectura, però on no sobra res, amb un mar de fons de vocació universal

La peça central del llibre és quan l’autor s’aboca a les seves arrels i explica la complexa i taciturna política a l’Índia a finals dels 60. Se’ns mostra una Índia democràtica, però inabastable, plena de promeses incomplertes, corcada per un victimisme crònic més lesiu que la mateixa herència colonial. Lluny d’imatges idealitzades o romàntiques, Naipaul mostra un país adormit en la seva pròpia complaença i incapaç d’avançar. Un país que no es viu, es pateix. Aquest sever diagnòstic també podem veure’l en la seva fina anàlisi de part de l’Àfrica postcolonial. Notable resulta el testimoni de la transició política a l’antic Congo Belga. Amb visibles traces d’intel·ligència lampedusiana, Naipaul descriu amb finesa el procés de transformació liderat per Mobutu, el primitiu dictador de la tot just creada nació del Zaire, un d’aquells episodis fallits i tràgics de marxisme africà. El text descriu com els escenaris i les paraules canvien perquè la dinàmica social i política segueixi exactament igual, o pitjor. Amb una gran intel·ligència sobre la naturalesa i les ombres de la condició humana, l’autor descriu alguns dels ressorts de construcció nacional que permeten controlar el poder, un procés que inclou la politització del llenguatge o la dominació de l’educació i els llibres de text, i fins i tot la història del país. Tot ha de controlar-se i ajustar-se al nou relat de poder. Mobutu nacionalitzarà les diferents indústries i imposarà un règim de terror envers els de fora, paternalista envers els de dins, que condemnarà a la pobresa extrema el Zaire fins ben avançat el segle XX.

Les observacions de Naipaul ressonen en molts casos amb un fort eco en el present. L’habilitat de l’escriptor per fixar l’atenció en el fonamental, desullant l’accessori, fa que els seus escrits siguin alhora àgils en la lectura, però on no sobra res, amb un mar de fons de vocació universal. L’autor, tornant a Mobutu, descriu com el dictador africà parla sense aturador en els mitjans (controlats) del Zaire; la seva veu se sent a través de la ràdio pública per tota la selva on la gent li riu els acudits i aplaudeix. Mobutu, conclou Naipaul, ha tingut la lucidesa de donar al poble el que aquest necessita. En aquest cas, un Rei africà; és igual que sigui un mal rei. Una pau africana; és igual que sigui una pau tensa i estèril. Això és el que demana un poble al·lèrgic a la responsabilitat i contrari a la creació que prefereix obeir a pensar.

Un altre assaig notable és el que aborda el peronisme argentí. De manera molt crua, el genial novel·lista despulla els mites del dictador Juan Perón i la seva corrosiva, insegura i fanàtica jove dona, Eva Perón. Ambdós sembraran un germen paralitzant per al país les conseqüències del qual arriben fins als nostres temps. Es tracta d’una història tremendament tràgica: la història d’un país que, tenint-ho tot de cara, decideix llançar-ho tot per la borda per culpa del caïnisme i l’enveja de dos fanàtics i, no contents amb això, opten per persistir en l’error. Un camí cap a la perdició que, paradoxalment, acabarà posant en un pedestal els responsables d’aquesta gran atzagaiada política, social i econòmica. L’adoració del vedell d’or portada al paroxisme. L’aguda mirada de l’autor ens condueix al cor del gra identificant les nefastes i immisericordioses conseqüències de la inflació, això és, l’empobriment per l’empobriment. Les polítiques de presumpta despesa social es converteixen en un malson i envileixen la moral de la població, cada vegada més presa del joc, les apostes i qualsevol camí que sigui curt i fàcil. Es dilueixen l’esforç, l’estalvi i la visió a llarg termini.

De nou apareixen els fantasmes del marxisme que, com en altres ocasions, són lents espesses que distorsionen el diagnòstic que encara es torna més pervers i complex quan a l’equació se sumen el període de dictadura i les repressions policials. Un despropòsit rere un altre, descrits amb gran mestria i que permeten entendre la gran paradoxa que és que un dels països més rics del món sigui també el que més vegades ha sol·licitat assistència financera al Fons Monetari Internacional per repetitius episodis d’impagament del seu deute. La premsa, assenyala Naipaul, incapaç d’entendre el que passa, es converteix en una baula més que alimenta l’espiral d’ignorància i desesperació. Indicacions il·luminadores del moment actual.

“Qui viatja molt i llegeix molt; veu molt, i sap molt”, recorda Cervantes

La gran efectivitat dels textos de Naipaul i la seva gran agudesa descansen en el fet de ser un bon observador i a entendre la importància de les idees en l’esdevenir de la història. Les passions, les emocions i les males idees, sovint, són els grans motors que fan avançar cap al precipici les societats humanes. Per acció o omissió, per por, per incapacitat o paràlisi, al llarg de la història, nacions de tots els continents han fracassat i sucumbit en grans períodes de declivi. Entendre els orígens d’aquests mals cultius, on mai falta una mala idea, ja sigui el comunisme, el nacionalisme, el feixisme, i variants (Naipaul parla dels perills del fonamentalisme), permet aclarir processos i situacions que altrament poden semblar incomprensibles. Bones idees, idees solvents, i l’existència de valors morals sòlids, són els dos únics i grans pilars que permeten a un societat progressar en tots els sentits a llarg termini.

Els assajos de V.S. Naipaul permeten reflexionar sobre la fragilitat de la llibertat i del progrés i aporten llum sobre els mecanismes pels quals s’estableixen relacions de poder. Els coneixements que l’escriptor comparteix en aquestes pàgines escollides no són del tipus teòric, sinó que són el resultat d’una cristal·lització lenta a través de l’observació de la condició humana i l’experiència. “Qui viatja molt i llegeix molt; veu molt, i sap molt”, recorda Cervantes. D’aquí el seu gran valor, profunditat i, també, gran solvència. El llibre, a més, inclou múltiples pinzellades de la gran intel·ligència literària de l’autor. Que el llibre serveixi per inspirar nous i millors observadors. Els necessitem.

Coberta del llibre ‘The writer and the world’, de V. S. Naipaul.