Imma Monsó, escriptora, al mirador de la carretera de l' Arrabassada. foto: Jordi Play

L’encant perillós d’escriure a Barcelona

Què agrada i què canviarien de la capital catalana els autors que hi treballen o que hi han ambientat alguns dels seus llibres? On acostumen a escriure? Treballen amb consciència de la fructífera tradició que els precedeix? Deu dels noms més destacats de l’actualitat expliquen altres interrogants sobre la ciutat i la seva literatura
L

’espai des d’on els escriptors construeixen els seus llibres acaba filtrat amb més preguntes que respostes: el periodisme i la crònica viatgen a plena llum del dia, exhibint tots els detalls amb una impudícia de vegades encegadora; la narrativa, en canvi, amaga veritats —que potser no deixen de ser mentides— sota els contorns esmorteïts per una boira espessa. És una imatge gòtica i intrigant, segurament discutible. La ciutat, entesa com a espectacle o com a patiment diari, és escenari d’un percentatge important de ficcions. Des del naixement de la novel·la moderna, Barcelona ha cridat l’atenció a centenars d’autors i apareix en una quantitat remarcable de textos que han esdevingut icònics, des del Quixot fins a Vida privada, Mariona Rebull, La plaça del Diamant, Últimas tardes con Teresa i La magnitud de la tragèdia. La seva presència literària esdevé una mica més incommensurable any rere any.

Les novel·les d’Enrique Vila-Matas transcorren majoritàriament en espais urbans. “Escric ficció des d’un espai que acostumen a ocupar sobretot els assagistes, des d’un lloc on se’m veu tramant, pensant o escrivint sota l’avatar d’un narrador —explica—. Aquest narrador sempre es troba a Barcelona, que és on he escrit el 95% de tota la meva producció literària. El que passa als meus llibres pot passar en qualsevol lloc, perquè passa a l’interior de la meva ment i, per tant, fins i tot pot passar a Barcelona”. A la seva novel·la, Kassel no invita a la lógica (2014), el seu personatge es pren l’estada al festival d’art contemporani alemany com una fugida de la seva ciutat. “És cert que sempre he volgut marxar de Barcelona —admet—. Em trobo menys sol i més còmode i comprès a París, Nova York, Mèxic DF i Buenos Aires, per esmentar només quatre llocs on això és evident. Però em quedo, perquè la millor manera de marxar és quedar-se. Em passa el mateix que a les mosques. On estan més segures? En el matamosques”.

Vila-Matas, que ha guanyat recentment el premi de la Fira del Llibre de Guadalajara, té un prestigi internacional inqüestionable i podria arribar a aconseguir el premi Nobel de Literatura. Se’l pot trobar fàcilment a la llibreria +Bernat del carrer Buenos Aires, gairebé sempre acompanyat de la seva dona, la Paula de Parma, a qui dedica tots els llibres. És un dels escenaris on transcorre la novel·la Aire de Dylan (2012). Quan no és allà —o viatjant— escriu des de casa. “Treballo en el mateix bloc de pisos on José Mallorquí va escriure la sèrie d’El coyote, novel·les populars que van arribar a ser les més venudes durant la postguerra”, recorda.

14.10.2015, Barcelona
Enrique Vila-Matas, escriptor, a la Llibreria Bernat.
foto: Jordi Play

Novel·les i ciutats

Durant força temps, un dels debats recurrents en relació amb la capital catalana era saber quina novel·la l’havia retratat amb més precisió encara que, sovint, en les conclusions s’hi barrejaven connotacions polítiques o fins i tot excuses comercials. Sergi Pàmies va ironitzar sobre el tema a La gran novel·la sobre Barcelona (1999), un llibre integrat per quinze contes que sumaven 144 pàgines. “Em sembla que és un debat que no existeix i que tampoc existia aleshores —afirma—. Només de tant en tant apareixia algú que lamentava l’absència d’una gran novel·la sobre Barcelona. Sobre les raons per les quals no hi ha debat, les teories són múltiples, però jo tendeixo a pensar que no n’hi ha perquè, tant en castellà com en català, hi ha un munt de novel·les i de novel·listes que han explicat literàriament la ciutat de manera prou digna per no insistir més en aquesta tabarra”.

Sergi Pàmies, escriptor, al Turó Park. foto: Jordi Play

Pàmies va néixer a París el 1960 i va viure a Gennevilliers —a la zona metropolitana de París— fins als onze anys. Va publicar el seu primer recull de contes el 1986, T’hauria de caure la cara de vergonya, on predominen els espais urbans no localitzables, igual que passava en les seves tres novel·les, aparegudes entre 1990 i 1995, editades per Jaume Vallcorba Plana. “Em semblava que sense nom, sense biografia i sense lloc concret, les històries permetien que tot plegat transmetés un sentiment d’intempèrie desvalguda  reconeix—. Més endavant, vaig començar a adonar-me que l’esforç d’amagar els detalls identificadors anava contra la història i vaig deixar de fer-ho en funció de si era necessari o no”. Aquesta nova estratègia narrativa es pot comprovar en llibres com La bicicleta estàtica (2010) i Cançons d’amor i de pluja (2013), publicat el mateix any que Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, de Llucia Ramis. “La protagonista ha de tornar a casa dels seus pares perquè s’ha quedat sense feina i no té doblers —recorda l’escriptora i periodista, sobre el canvi forçat d’escenari de la narradora: ha de deixar Barcelona i instal·lar-se temporalment a Palma de Mallorca—. La bombolla sobre la qual caminava amb cautela ha esclatat, i ara està en caiguda lliure. A més s’adona que, per culpa d’aquella mateixa cautela, no ha construït res, tot ha estat provisional durant massa temps i no ha tingut mai un projecte de futur”. Llucia Ramis, a més d’escriure des de la seva habitació, ho ha fet des de “les terrasses dels bars de Gràcia i la Sagrera” i temps enrere, quan havia treballat d’hostessa una temporada, també havia omplert llibretes al bar que hi ha darrere TV3.

La gran ‘madame’ de la bombolla

Llúcia Ramis, escriptora, a la Plaça Massadas. foto: Jordi Play

Llucia Ramis va arribar a Barcelona a finals de la dècada dels noranta i la ciutat s’ha convertit en un personatge més de la seva narrativa. Així recorda l’ambient amb què es va trobar: “Era una gran madame que ens prostituïa a tots. S’havia operat tantes vegades per posar-se guapa que començava a assemblar-se a les altres, amb tant de bótox a la cara i silicona als pits. Era vulgar; lluïa les mateixes botigues i l’estètica que hi ha al centre de totes les ciutats del món occidental. Sempre era al quiròfan, amb els budells a l’aire, i les grues i perforadores representaven una promesa que no acabava de complir-se mai. Hi havia obres pertot. Ella es venia a qualsevol, ja fos un constructor o el turisme, i nosaltres, els seus habitants, no podíem fer res més que acotar el cap i vendre’ns amb ella. S’encaria per als barcelonins, i en canvi, s’oferia barata als altres”.

Stefanie Kremser, escriptora, a l’Hort del Pou de la Figuera. foto: Jordi Play

Un ambient més negre i criminal que el de Llucia Ramis és el que apareix a Carrer dels oblidats, de Stefanie Kremser, que va ser publicada en alemany el 2011 i traduïda al català i al castellà un any després. “Hi parlo de la Barcelona sacsejada per l’especulació, pel mòbing immobiliari, pel boom turístic i la construcció massiva d’hotels a Ciutat Vella… És una Barcelona amb un casc antic a punt de tornar-se un escenari pintoresc però buit, sense vida de barri, sense espai per als seus habitants”, explica. L’assassí que actua en aquest context és un pertorbat que vol aturar la gentrificació. Kremser va néixer a Alemanya el 1967, però va créixer a São Paulo. Es va instal·lar a Barcelona des de fa una mica més d’una dècada, durant la qual han estat publicades novel·les negres ambientades a la ciutat com ara La mala dona, de Marc Pastor ( 2008), o Yo fui Johnny Thunders, de Carlos Zanón (2014). Ella hi ha escrit llibres com Der Tag, an dem ich fliegen lernte —en procés de traducció al català— i guions per a la sèrie de televisió Tatort: els capítols són de noranta minuts i expliquen històries tancades, sempre estructurades al voltant d’un crim. “Com a ciutat portuària, Barcelona té el tret especial de ser un lloc d’arribada —diu Kremser—. Quan camino pel Raval m’imagino que és semblant a una Nova York de fa cent anys, a la São Paulo de la dècada dels anys seixanta. Són ciutats que tenen una tradició centenària com a melting pots. Tot i ser relativament petita, té el do de ser tolerant, sap viure amb els molts idiomes que s’hi parlen, amb les diverses herències forasteres i les respectives creences. Fins i tot amb els contrastos socials tan extrems. Barcelona no demana l’assimilació completa ni l’homogeneïtat absoluta, perquè sàviament ha après que això no existeix”. A banda de denunciar la bombolla immobiliària a Carrer dels oblidats, Kremser troba a faltar “el reconeixement per a les professions intel·lectuals i artístiques”. Afegeix: “Si no hagués quedat enrere el respecte i suport a la creació cultural, podria ser una grandíssima ciutat per a escriptors i artistes de tota mena. De fonts d’inspiració en tenim moltes, aquí, però no podem viure únicament d’aires bonics”.

Dos escriptors a la biblioteca

Albert Forns, escriptor, a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès. foto: Jordi Play

La precarietat laboral del món de la cultura treu el cap a Albert Serra (la novel·la no el cineasta), primera novel·la d’Albert Forns, publicada el 2012. “Retrato la Barcelona d’ara, en concret la del meu dia a dia, però sempre intentant recuperar la visió estranya, la sorpresa, el punt de vista distanciat de qui ho veu per primera vegada, amb l’objectiu d’evitar la descripció grisa i mecànica”, diu. Forns és de Granollers, però viu al barri de Gràcia des de fa anys. Albert Forns ha construït Albert Serra i el seu proper llibre des de biblioteques, tant públiques com privades. “Sóc un ferm partidari de la documentació i de llegir mentre escric, perquè una idea em porti fins a una altra. En aquest sentit, les biblioteques són una font inacabable de llibres —defensa—. També són un espai tranquil, sobretot als matins quan no hi ha canalla, confortable (hi ha calefacció) i sense el xivarri, la gentada o el que hauria de pagar si treballés en un bar”. Forns elogia també biblioteques que requereixen acreditació, com ara la de l’Ateneu —freqüentada en altre temps per Josep Pla i on Sagarra va escriure durant dos mesos d’estiu Vida privada—, la del MACBA o la de la Fundació Tàpies: “Pots deixar el portàtil a la taula, demanar a la persona del davant que te’l vigili, i baixar a dinar o a prendre un cafè sense problemes. Tens totes les comoditats d’un despatx sense haver de pagar per un coworking”. A més de la tranquil·litat, la seguretat i les bondats econòmiques de treballar des d’una biblioteca, Forns també destaca que des d’allà no es distreu ni té obligacions com rentar plats o posar una rentadora: “A casa tot serien excuses per deixar d’escriure”.

Ignacio Vidal-Folch, escriptor, a la Biblioteca de Catalunya. foto: Jordi Play

També Ignacio Vidal-Folch, autor d’una extensa, robusta i sorprenent obra narrativa, acostuma a treballar en biblioteques. “La Biblioteca de Catalunya m’agrada per les seves naus gòtiques, tan airoses i relativitzadores del dia d’avui i, a més, és clar, perquè hi puc consultar llibres que no tinc a casa —aclareix—. La del MNAC és molt clara i té llum natural. Com que queda una mica apartada del museu acostuma a estar buida, fet molt agradable. Llàstima que en totes dues, igual que en altres biblioteques de tot Espanya, els horaris no estiguin a l’altura. Els dissabtes a la tarda estan tancades. I també els diumenges”.

A la mateixa Biblioteca de Catalunya que Eugeni d’Ors va ajudar a impulsar durant la segona dècada del segle XX, mentre era secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans, Vidal-Folch ha treballat en novel·les com Contramundo (2006) o Pronto seremos felices (2014) i en els assajos de Barcelona, museo secreto (2009): “El pas reiterat pels mateixos llocs pot acabar convertint una ciutat objectivament bonica en un escenari rutinari i gairebé invisible; a Barcelona, museo secreto em vaig proposar de potenciar, amb l’ajuda de la meva memòria cultural i la d’alguns amics que em van explicar les seves idees, una relació fluida entre els llocs urbans i els de la pintura, la literatura i el cinema que infonguessin una nova vida i un nou misteri al vell escenari”.

Vidal-Folch va començar publicant còmics a la Barcelona de principis de la dècada dels vuitanta, la mateixa per on corria el detectiu Pepe Carvalho, creat per Manuel Vázquez Montalbán uns anys enrere, on s’incubava La ciudad de los prodigios, que Eduardo Mendoza publicaria el 1986, la que inspirava el Juan Marsé d’El amante bilingüe (1990) i la que era escenari de nombrosos contes i articles de Quim Monzó. Què ha canviat, entre aquella ciutat i la d’ara? “La diferència més gran és que en aquella primera Barcelona jo era jove, i en la d’ara ja no —respon—. El canvi del punt des on s’observa un fenomen canvia el fenomen. Potser només sigui per aquest motiu que ara la ciutat d’abans dels ‘maleïts Jocs Olímpics’ em sembla més ronyosa i decaiguda i col·lapsada, però també més vital i il·lusionada, amb perspectives més obertes. En general, el món sencer es fa més lleig una dècada rere l’altra. I jo també”.

Un espai on quedar-se o per fugir-ne?

Imma Monsó, escriptora, al mirador de la carretera de l’ Arrabassada. foto: Jordi Play

Imma Monsó va viure a Barcelona entre els 17 anys i els 32: “De petita somiava viure-hi, però quan feia tres anys que era aquí ja desitjava marxar-ne —recorda—. Vaig descobrir que el que més m’agrada és tenir-la molt a prop, per poder arribar-hi i marxar-ne”. Abans de debutar amb No se sap mai (1996), Monsó ja feia temps que vivia a Sant Cugat. “Des de casa veig el Tibidabo i m’agrada pensar que la ciutat és allà darrere, expectant i plena de vida però a una distància prudencial. El que més m’agrada és arribar-hi per la carretera de l’Arrabassada i veure’n la panoràmica formidable, però qualsevol altra entrada també em va bé. Amb les sortides em passa igual: Barcelona, per mi, mai no ha estat la seguretat de la llar, sinó l’aventura”. La ciutat fa aparicions “molt tangencials” a les novel·les de l’autora, que va guanyar el premi Ramon Llull 2012 i el Nacional de Literatura per La dona veloç: “L’espai del camp i del bosc és primordial en la meva ficció”, reconeix.

Bel Olid, escriptora, al bar Elsa & Fred. foto: Jordi Play

Bel Olid va debutar el 2011 amb Una terra solitària, però va ser un any després que La mala reputació la va consolidar com una autora amb una veu literària pertorbadora i incòmoda. Alguns dels millors relats del llibre estan ambientats a Barcelona, sumant-se a l’heterogènia tradició de narradors que la precedeix, des de Pere Calders, Mercè Rodoreda i Jordi Sarsanedas fins a Pedro Zarraluki, Francesc Serés, Maria Barbal i Marta Rojals. “En general, m’interessa la ciutat com a lloc on és possible l’inversemblant, com a espai que admet les desviacions de la norma amb més facilitat que el poble, on el control social és més gran —assegura—. També com a lloc de soledat compartida, és clar”. A Olid li costa escriure a casa i té el seu “mapa mental de bars amb calma i Wi-Fi” on va a treballar sovint: “És com si fossis en un aeroport o en un hotel, tot el temps que tinguis fins al proper avió et pertany, no et destorba ningú, pots escriure sense remordiments de no estar fent alguna cosa útil”.

Lluís Anton Baulenas, escriptor, a una benzinera. foto: Jordi Play

L’aïllament del bar no estimula la creativitat de Lluís-Anton Baulenas. Quan es documenta per a alguna de les seves novel·les —on admet que “l’aparició de Barcelona és constant”— surt amb una càmera de fotos. “Després, a casa —afegeix— recupero la informació que buscava gràcies a la imatge”. A La felicitat (2001), recreava la transformació de la ciutat a principis del segle XX, i a Quan arribi el pirat i se m’emporti ( 2013) es fixava en el Raval durant els anys de l’última crisi, als mateixos carrers on té lloc l’acció de les “indignades” i molt recomanables El desertor en el camp de batalla, de Julià de Jòdar, i Carrer Robadors, de Mathias Énard, publicades el mateix any que la novel·la de Baulenas. “Tant en les novel·les que passen ara com en les que estan ambientades en el passat —comenta— dono una imatge d’una ciutat antiquíssima, amb moltes capes de vivències acumulades, capaç de tot, del millor i del pitjor”. Dos espais que apareixen de tant en tant a les seves novel·les són les àrees de servei i les benzineres: “Les anècdotes relacionades amb aquests espais són fruit de l’observació —diu—. He escrit sobre un empleat de la botiga d’una benzinera llegint un llibre de filosofia o sobre una benzinera de l’autopista triada com a lloc d’intercanvi d’un fill per part d’una parella separada perquè és el punt mig entre les dues cases”.

Jordi Puntí, escriptor. foto: Jordi Play

Els transportistes de Maletes perdudes, de Jordi Puntí, podrien haver repostat en alguna de les benzineres barcelonines de les novel·les de Baulenas. Des que es va publicar el 2010, la novel·la ha estat traduïda a 15 llengües: el seu èxit a l’exterior té pocs precedents en les lletres catalanes, i va arrencar un any abans que el Jo confesso, de Jaume Cabré, on Barcelona també és un dels escenaris destacats de l’acció. “Tant als llibres de contes Pell d’armadillo (1998) com a Animals tristos ( 2002) la ciutat és una presència velada, que descric sovint amb detall perquè ajuda a definir els personatges, però que en canvi apareix sense nom perquè m’interessa que es confongui amb altres ciutats, sobretot europees: llocs en què el disseny ha triomfat, on totes les botigues s’assemblen i les parelles es barallen a l’Ikea que hi ha als afores. A Maletes perdudes, en canvi, Barcelona és important i hi ambiento una història d’amor. La ciutat ajuda a creuar els destins dels personatges, que s’hi perden i s’hi troben potser desenes de vegades; en aquest procés, el lector pot revisitar una època i entén els canvis que s’hi donaven [cal recular fins a la dècada dels setanta del segle XX], amb l’arribada de la immigració obrera i el creixement dels barris de l’extraradi, per exemple, o amb la transformació de l’antic Camp de la Bota”.

Puntí ha residit bona part de l’últim any a Nova York, on investigava la vida del músic i director d’orquestra Xavier Cugat, protagonista de la seva propera novel·la. Tot i que va passar gran part de la seva vida als Estats Units, a la dècada dels setanta —mentre Rodoreda treballava en Mirall trencat—, Cugat vivia a Catalunya i es va allotjar una llarga temporada en una de les suites del Ritz. “M’imagino Cugat quan hi vivia, amb una nonchalance cultivada durant tota la vida, qui sap si enyorant els dies en què regnava al Waldorf Astoria de Nova York”, comenta l’autor en una de les historiades sales de l’actual Palace de Gran Via. A la propera novel·la de Puntí, Barcelona hi tindrà un paper més aviat secundari, però fins i tot així la ciutat tornarà a lluir com un canelobre d’hotel de luxe.

Imma Monsó, escriptora, al mirador de la carretera de l' Arrabassada. foto: Jordi Play

L’encant perillós d’escriure a Barcelona

Què agrada i què canviarien de la capital catalana els autors que hi treballen o que hi han ambientat alguns dels seus llibres? On acostumen a escriure? Treballen amb consciència de la fructífera tradició que els precedeix? Deu dels noms més destacats de l’actualitat expliquen altres interrogants sobre la ciutat i la seva literatura
L

’espai des d’on els escriptors construeixen els seus llibres acaba filtrat amb més preguntes que respostes: el periodisme i la crònica viatgen a plena llum del dia, exhibint tots els detalls amb una impudícia de vegades encegadora; la narrativa, en canvi, amaga veritats —que potser no deixen de ser mentides— sota els contorns esmorteïts per una boira espessa. És una imatge gòtica i intrigant, segurament discutible. La ciutat, entesa com a espectacle o com a patiment diari, és escenari d’un percentatge important de ficcions. Des del naixement de la novel·la moderna, Barcelona ha cridat l’atenció a centenars d’autors i apareix en una quantitat remarcable de textos que han esdevingut icònics, des del Quixot fins a Vida privada, Mariona Rebull, La plaça del Diamant, Últimas tardes con Teresa i La magnitud de la tragèdia. La seva presència literària esdevé una mica més incommensurable any rere any.

Les novel·les d’Enrique Vila-Matas transcorren majoritàriament en espais urbans. “Escric ficció des d’un espai que acostumen a ocupar sobretot els assagistes, des d’un lloc on se’m veu tramant, pensant o escrivint sota l’avatar d’un narrador —explica—. Aquest narrador sempre es troba a Barcelona, que és on he escrit el 95% de tota la meva producció literària. El que passa als meus llibres pot passar en qualsevol lloc, perquè passa a l’interior de la meva ment i, per tant, fins i tot pot passar a Barcelona”. A la seva novel·la, Kassel no invita a la lógica (2014), el seu personatge es pren l’estada al festival d’art contemporani alemany com una fugida de la seva ciutat. “És cert que sempre he volgut marxar de Barcelona —admet—. Em trobo menys sol i més còmode i comprès a París, Nova York, Mèxic DF i Buenos Aires, per esmentar només quatre llocs on això és evident. Però em quedo, perquè la millor manera de marxar és quedar-se. Em passa el mateix que a les mosques. On estan més segures? En el matamosques”.

Vila-Matas, que ha guanyat recentment el premi de la Fira del Llibre de Guadalajara, té un prestigi internacional inqüestionable i podria arribar a aconseguir el premi Nobel de Literatura. Se’l pot trobar fàcilment a la llibreria +Bernat del carrer Buenos Aires, gairebé sempre acompanyat de la seva dona, la Paula de Parma, a qui dedica tots els llibres. És un dels escenaris on transcorre la novel·la Aire de Dylan (2012). Quan no és allà —o viatjant— escriu des de casa. “Treballo en el mateix bloc de pisos on José Mallorquí va escriure la sèrie d’El coyote, novel·les populars que van arribar a ser les més venudes durant la postguerra”, recorda.

14.10.2015, Barcelona
Enrique Vila-Matas, escriptor, a la Llibreria Bernat.
foto: Jordi Play

Novel·les i ciutats

Durant força temps, un dels debats recurrents en relació amb la capital catalana era saber quina novel·la l’havia retratat amb més precisió encara que, sovint, en les conclusions s’hi barrejaven connotacions polítiques o fins i tot excuses comercials. Sergi Pàmies va ironitzar sobre el tema a La gran novel·la sobre Barcelona (1999), un llibre integrat per quinze contes que sumaven 144 pàgines. “Em sembla que és un debat que no existeix i que tampoc existia aleshores —afirma—. Només de tant en tant apareixia algú que lamentava l’absència d’una gran novel·la sobre Barcelona. Sobre les raons per les quals no hi ha debat, les teories són múltiples, però jo tendeixo a pensar que no n’hi ha perquè, tant en castellà com en català, hi ha un munt de novel·les i de novel·listes que han explicat literàriament la ciutat de manera prou digna per no insistir més en aquesta tabarra”.

Sergi Pàmies, escriptor, al Turó Park. foto: Jordi Play

Pàmies va néixer a París el 1960 i va viure a Gennevilliers —a la zona metropolitana de París— fins als onze anys. Va publicar el seu primer recull de contes el 1986, T’hauria de caure la cara de vergonya, on predominen els espais urbans no localitzables, igual que passava en les seves tres novel·les, aparegudes entre 1990 i 1995, editades per Jaume Vallcorba Plana. “Em semblava que sense nom, sense biografia i sense lloc concret, les històries permetien que tot plegat transmetés un sentiment d’intempèrie desvalguda  reconeix—. Més endavant, vaig començar a adonar-me que l’esforç d’amagar els detalls identificadors anava contra la història i vaig deixar de fer-ho en funció de si era necessari o no”. Aquesta nova estratègia narrativa es pot comprovar en llibres com La bicicleta estàtica (2010) i Cançons d’amor i de pluja (2013), publicat el mateix any que Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, de Llucia Ramis. “La protagonista ha de tornar a casa dels seus pares perquè s’ha quedat sense feina i no té doblers —recorda l’escriptora i periodista, sobre el canvi forçat d’escenari de la narradora: ha de deixar Barcelona i instal·lar-se temporalment a Palma de Mallorca—. La bombolla sobre la qual caminava amb cautela ha esclatat, i ara està en caiguda lliure. A més s’adona que, per culpa d’aquella mateixa cautela, no ha construït res, tot ha estat provisional durant massa temps i no ha tingut mai un projecte de futur”. Llucia Ramis, a més d’escriure des de la seva habitació, ho ha fet des de “les terrasses dels bars de Gràcia i la Sagrera” i temps enrere, quan havia treballat d’hostessa una temporada, també havia omplert llibretes al bar que hi ha darrere TV3.

La gran ‘madame’ de la bombolla

Llúcia Ramis, escriptora, a la Plaça Massadas. foto: Jordi Play

Llucia Ramis va arribar a Barcelona a finals de la dècada dels noranta i la ciutat s’ha convertit en un personatge més de la seva narrativa. Així recorda l’ambient amb què es va trobar: “Era una gran madame que ens prostituïa a tots. S’havia operat tantes vegades per posar-se guapa que començava a assemblar-se a les altres, amb tant de bótox a la cara i silicona als pits. Era vulgar; lluïa les mateixes botigues i l’estètica que hi ha al centre de totes les ciutats del món occidental. Sempre era al quiròfan, amb els budells a l’aire, i les grues i perforadores representaven una promesa que no acabava de complir-se mai. Hi havia obres pertot. Ella es venia a qualsevol, ja fos un constructor o el turisme, i nosaltres, els seus habitants, no podíem fer res més que acotar el cap i vendre’ns amb ella. S’encaria per als barcelonins, i en canvi, s’oferia barata als altres”.

Stefanie Kremser, escriptora, a l’Hort del Pou de la Figuera. foto: Jordi Play

Un ambient més negre i criminal que el de Llucia Ramis és el que apareix a Carrer dels oblidats, de Stefanie Kremser, que va ser publicada en alemany el 2011 i traduïda al català i al castellà un any després. “Hi parlo de la Barcelona sacsejada per l’especulació, pel mòbing immobiliari, pel boom turístic i la construcció massiva d’hotels a Ciutat Vella… És una Barcelona amb un casc antic a punt de tornar-se un escenari pintoresc però buit, sense vida de barri, sense espai per als seus habitants”, explica. L’assassí que actua en aquest context és un pertorbat que vol aturar la gentrificació. Kremser va néixer a Alemanya el 1967, però va créixer a São Paulo. Es va instal·lar a Barcelona des de fa una mica més d’una dècada, durant la qual han estat publicades novel·les negres ambientades a la ciutat com ara La mala dona, de Marc Pastor ( 2008), o Yo fui Johnny Thunders, de Carlos Zanón (2014). Ella hi ha escrit llibres com Der Tag, an dem ich fliegen lernte —en procés de traducció al català— i guions per a la sèrie de televisió Tatort: els capítols són de noranta minuts i expliquen històries tancades, sempre estructurades al voltant d’un crim. “Com a ciutat portuària, Barcelona té el tret especial de ser un lloc d’arribada —diu Kremser—. Quan camino pel Raval m’imagino que és semblant a una Nova York de fa cent anys, a la São Paulo de la dècada dels anys seixanta. Són ciutats que tenen una tradició centenària com a melting pots. Tot i ser relativament petita, té el do de ser tolerant, sap viure amb els molts idiomes que s’hi parlen, amb les diverses herències forasteres i les respectives creences. Fins i tot amb els contrastos socials tan extrems. Barcelona no demana l’assimilació completa ni l’homogeneïtat absoluta, perquè sàviament ha après que això no existeix”. A banda de denunciar la bombolla immobiliària a Carrer dels oblidats, Kremser troba a faltar “el reconeixement per a les professions intel·lectuals i artístiques”. Afegeix: “Si no hagués quedat enrere el respecte i suport a la creació cultural, podria ser una grandíssima ciutat per a escriptors i artistes de tota mena. De fonts d’inspiració en tenim moltes, aquí, però no podem viure únicament d’aires bonics”.

Dos escriptors a la biblioteca

Albert Forns, escriptor, a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès. foto: Jordi Play

La precarietat laboral del món de la cultura treu el cap a Albert Serra (la novel·la no el cineasta), primera novel·la d’Albert Forns, publicada el 2012. “Retrato la Barcelona d’ara, en concret la del meu dia a dia, però sempre intentant recuperar la visió estranya, la sorpresa, el punt de vista distanciat de qui ho veu per primera vegada, amb l’objectiu d’evitar la descripció grisa i mecànica”, diu. Forns és de Granollers, però viu al barri de Gràcia des de fa anys. Albert Forns ha construït Albert Serra i el seu proper llibre des de biblioteques, tant públiques com privades. “Sóc un ferm partidari de la documentació i de llegir mentre escric, perquè una idea em porti fins a una altra. En aquest sentit, les biblioteques són una font inacabable de llibres —defensa—. També són un espai tranquil, sobretot als matins quan no hi ha canalla, confortable (hi ha calefacció) i sense el xivarri, la gentada o el que hauria de pagar si treballés en un bar”. Forns elogia també biblioteques que requereixen acreditació, com ara la de l’Ateneu —freqüentada en altre temps per Josep Pla i on Sagarra va escriure durant dos mesos d’estiu Vida privada—, la del MACBA o la de la Fundació Tàpies: “Pots deixar el portàtil a la taula, demanar a la persona del davant que te’l vigili, i baixar a dinar o a prendre un cafè sense problemes. Tens totes les comoditats d’un despatx sense haver de pagar per un coworking”. A més de la tranquil·litat, la seguretat i les bondats econòmiques de treballar des d’una biblioteca, Forns també destaca que des d’allà no es distreu ni té obligacions com rentar plats o posar una rentadora: “A casa tot serien excuses per deixar d’escriure”.

Ignacio Vidal-Folch, escriptor, a la Biblioteca de Catalunya. foto: Jordi Play

També Ignacio Vidal-Folch, autor d’una extensa, robusta i sorprenent obra narrativa, acostuma a treballar en biblioteques. “La Biblioteca de Catalunya m’agrada per les seves naus gòtiques, tan airoses i relativitzadores del dia d’avui i, a més, és clar, perquè hi puc consultar llibres que no tinc a casa —aclareix—. La del MNAC és molt clara i té llum natural. Com que queda una mica apartada del museu acostuma a estar buida, fet molt agradable. Llàstima que en totes dues, igual que en altres biblioteques de tot Espanya, els horaris no estiguin a l’altura. Els dissabtes a la tarda estan tancades. I també els diumenges”.

A la mateixa Biblioteca de Catalunya que Eugeni d’Ors va ajudar a impulsar durant la segona dècada del segle XX, mentre era secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans, Vidal-Folch ha treballat en novel·les com Contramundo (2006) o Pronto seremos felices (2014) i en els assajos de Barcelona, museo secreto (2009): “El pas reiterat pels mateixos llocs pot acabar convertint una ciutat objectivament bonica en un escenari rutinari i gairebé invisible; a Barcelona, museo secreto em vaig proposar de potenciar, amb l’ajuda de la meva memòria cultural i la d’alguns amics que em van explicar les seves idees, una relació fluida entre els llocs urbans i els de la pintura, la literatura i el cinema que infonguessin una nova vida i un nou misteri al vell escenari”.

Vidal-Folch va començar publicant còmics a la Barcelona de principis de la dècada dels vuitanta, la mateixa per on corria el detectiu Pepe Carvalho, creat per Manuel Vázquez Montalbán uns anys enrere, on s’incubava La ciudad de los prodigios, que Eduardo Mendoza publicaria el 1986, la que inspirava el Juan Marsé d’El amante bilingüe (1990) i la que era escenari de nombrosos contes i articles de Quim Monzó. Què ha canviat, entre aquella ciutat i la d’ara? “La diferència més gran és que en aquella primera Barcelona jo era jove, i en la d’ara ja no —respon—. El canvi del punt des on s’observa un fenomen canvia el fenomen. Potser només sigui per aquest motiu que ara la ciutat d’abans dels ‘maleïts Jocs Olímpics’ em sembla més ronyosa i decaiguda i col·lapsada, però també més vital i il·lusionada, amb perspectives més obertes. En general, el món sencer es fa més lleig una dècada rere l’altra. I jo també”.

Un espai on quedar-se o per fugir-ne?

Imma Monsó, escriptora, al mirador de la carretera de l’ Arrabassada. foto: Jordi Play

Imma Monsó va viure a Barcelona entre els 17 anys i els 32: “De petita somiava viure-hi, però quan feia tres anys que era aquí ja desitjava marxar-ne —recorda—. Vaig descobrir que el que més m’agrada és tenir-la molt a prop, per poder arribar-hi i marxar-ne”. Abans de debutar amb No se sap mai (1996), Monsó ja feia temps que vivia a Sant Cugat. “Des de casa veig el Tibidabo i m’agrada pensar que la ciutat és allà darrere, expectant i plena de vida però a una distància prudencial. El que més m’agrada és arribar-hi per la carretera de l’Arrabassada i veure’n la panoràmica formidable, però qualsevol altra entrada també em va bé. Amb les sortides em passa igual: Barcelona, per mi, mai no ha estat la seguretat de la llar, sinó l’aventura”. La ciutat fa aparicions “molt tangencials” a les novel·les de l’autora, que va guanyar el premi Ramon Llull 2012 i el Nacional de Literatura per La dona veloç: “L’espai del camp i del bosc és primordial en la meva ficció”, reconeix.

Bel Olid, escriptora, al bar Elsa & Fred. foto: Jordi Play

Bel Olid va debutar el 2011 amb Una terra solitària, però va ser un any després que La mala reputació la va consolidar com una autora amb una veu literària pertorbadora i incòmoda. Alguns dels millors relats del llibre estan ambientats a Barcelona, sumant-se a l’heterogènia tradició de narradors que la precedeix, des de Pere Calders, Mercè Rodoreda i Jordi Sarsanedas fins a Pedro Zarraluki, Francesc Serés, Maria Barbal i Marta Rojals. “En general, m’interessa la ciutat com a lloc on és possible l’inversemblant, com a espai que admet les desviacions de la norma amb més facilitat que el poble, on el control social és més gran —assegura—. També com a lloc de soledat compartida, és clar”. A Olid li costa escriure a casa i té el seu “mapa mental de bars amb calma i Wi-Fi” on va a treballar sovint: “És com si fossis en un aeroport o en un hotel, tot el temps que tinguis fins al proper avió et pertany, no et destorba ningú, pots escriure sense remordiments de no estar fent alguna cosa útil”.

Lluís Anton Baulenas, escriptor, a una benzinera. foto: Jordi Play

L’aïllament del bar no estimula la creativitat de Lluís-Anton Baulenas. Quan es documenta per a alguna de les seves novel·les —on admet que “l’aparició de Barcelona és constant”— surt amb una càmera de fotos. “Després, a casa —afegeix— recupero la informació que buscava gràcies a la imatge”. A La felicitat (2001), recreava la transformació de la ciutat a principis del segle XX, i a Quan arribi el pirat i se m’emporti ( 2013) es fixava en el Raval durant els anys de l’última crisi, als mateixos carrers on té lloc l’acció de les “indignades” i molt recomanables El desertor en el camp de batalla, de Julià de Jòdar, i Carrer Robadors, de Mathias Énard, publicades el mateix any que la novel·la de Baulenas. “Tant en les novel·les que passen ara com en les que estan ambientades en el passat —comenta— dono una imatge d’una ciutat antiquíssima, amb moltes capes de vivències acumulades, capaç de tot, del millor i del pitjor”. Dos espais que apareixen de tant en tant a les seves novel·les són les àrees de servei i les benzineres: “Les anècdotes relacionades amb aquests espais són fruit de l’observació —diu—. He escrit sobre un empleat de la botiga d’una benzinera llegint un llibre de filosofia o sobre una benzinera de l’autopista triada com a lloc d’intercanvi d’un fill per part d’una parella separada perquè és el punt mig entre les dues cases”.

Jordi Puntí, escriptor. foto: Jordi Play

Els transportistes de Maletes perdudes, de Jordi Puntí, podrien haver repostat en alguna de les benzineres barcelonines de les novel·les de Baulenas. Des que es va publicar el 2010, la novel·la ha estat traduïda a 15 llengües: el seu èxit a l’exterior té pocs precedents en les lletres catalanes, i va arrencar un any abans que el Jo confesso, de Jaume Cabré, on Barcelona també és un dels escenaris destacats de l’acció. “Tant als llibres de contes Pell d’armadillo (1998) com a Animals tristos ( 2002) la ciutat és una presència velada, que descric sovint amb detall perquè ajuda a definir els personatges, però que en canvi apareix sense nom perquè m’interessa que es confongui amb altres ciutats, sobretot europees: llocs en què el disseny ha triomfat, on totes les botigues s’assemblen i les parelles es barallen a l’Ikea que hi ha als afores. A Maletes perdudes, en canvi, Barcelona és important i hi ambiento una història d’amor. La ciutat ajuda a creuar els destins dels personatges, que s’hi perden i s’hi troben potser desenes de vegades; en aquest procés, el lector pot revisitar una època i entén els canvis que s’hi donaven [cal recular fins a la dècada dels setanta del segle XX], amb l’arribada de la immigració obrera i el creixement dels barris de l’extraradi, per exemple, o amb la transformació de l’antic Camp de la Bota”.

Puntí ha residit bona part de l’últim any a Nova York, on investigava la vida del músic i director d’orquestra Xavier Cugat, protagonista de la seva propera novel·la. Tot i que va passar gran part de la seva vida als Estats Units, a la dècada dels setanta —mentre Rodoreda treballava en Mirall trencat—, Cugat vivia a Catalunya i es va allotjar una llarga temporada en una de les suites del Ritz. “M’imagino Cugat quan hi vivia, amb una nonchalance cultivada durant tota la vida, qui sap si enyorant els dies en què regnava al Waldorf Astoria de Nova York”, comenta l’autor en una de les historiades sales de l’actual Palace de Gran Via. A la propera novel·la de Puntí, Barcelona hi tindrà un paper més aviat secundari, però fins i tot així la ciutat tornarà a lluir com un canelobre d’hotel de luxe.