Sessió de plogging organitzada pel grup "Coastal Striders"

Qui s’apunta a fer plogging?

Aquí el grup «Barcelona Plogging» ja té una quarantena de membres al Facebook, i queden almenys un cop al mes per recórrer la ciutat, habitualment la platja de la Barceloneta. Aquest estiu es trobaven de bon matí, quan el passeig marítim està fet una porcada, i de seguida aconseguien tenir les bosses ben plenes d’ampolles i tota mena de plàstic i residus.

E

l plogging ja és aquí! I sí, teniu raó, calia l’enèsim anglicisme? En aquest cas no som davant d’una nova pràctica llenyataire, ni d’una teràpia alternativa per desconnectar, ni d’escriure un blog mentre fas un podcast, sinó d’una cosa molt menys glamurosa: arreplegar escombraries mentre passeges o surts a córrer.

Aquest revival brossaire va néixer a Suècia fa un parell d’anys: els suecs, sempre a l’avantguarda mediambiental, van inventar el plogging a partir d’unir la seva expressió plocka upp i el jogging,  i des de llavors la pràctica s’ha anat estenent pel món: pel primer món, s’entén, a la resta del planeta d’això se’n diu «treballar de drapaire» o «recollir deixalles per sobreviure».

Parlant amb rigor, les escombraries es recullen des de fa segles –en concret, des que vam començar a llançar la merda a terra– però feia falta un bon nom que molés perquè els hipsters es posessin a fer-ho organitzadament i amb l’èmfasi d’un anunci d’Estrella. I ara la cosa s’ha disparat, als barris modernets no hi ha prou deixalles per a tants ploggers i fins i tot hi ha apps pel mòbil que permeten monitoritzar els quilos de merda que recopiles.

Fer plogging és molt fàcil: et poses uns guants de cuina vells (per allò de no emmerdar-te), agafes una bossa d’escombraries i surts a triscar la ciutat. Els guants donen als ploggers un aire CSI molt divertit: això, i l’uniforme de runner, és el que els diferencia de la brigada de neteja municipal.

Aquí el grup «Barcelona Plogging» ja té una quarantena de membres al Facebook, i queden almenys un cop al mes per recórrer la ciutat, habitualment la platja de la Barceloneta. Aquest estiu es trobaven de bon matí, quan el passeig marítim està fet una porcada, i de seguida aconseguien tenir les bosses ben plenes d’ampolles i tota mena de plàstic i residus. És allò del Mens sana in corpore sano, però amb una variant ecològica: fer salut –corporal– mentre promous la salut mediambiental. El plogging es practica a nombroses capitals europees, i a Nova York hi ha grups com NYC Plogging que netegen els parcs de 4 districtes, amb centenars de participants.  

Entre els famosos que fan plogging cal citar David Sedaris, que ja feia plogging abans que se’n digués així. L’escriptor nord-americà deuria sortir a passejar per inspirar-se, i un bon dia va decidir aprofitar per recollir la brossa que s’amuntegava pel barri. Tal com explicava The Guardian, tres anys més tard, el veïnat van agrair-li la feina batejant amb el seu nom el camió de les escombraries.

A mi la iniciativa del plogging em sembla fantàstica, i crec que s’hauria de generalitzar entre la ciutadania, siguin atletes o passejants. No només perquè tenim parts de la ciutat fetes un fàstic (platges, parcs i passejos, però també voreres o els vorals de la Renfe, per exemple) sinó perquè podria conscienciar una amplíssima part de la ciutadania que la neteja és cosa de tots, i no només dels serveis municipals. Veure la Shakira fent plogging, per exemple, podria tenir un efecte crida interessant.

Malgrat tot, segur que heu vist gent que desembolica un gelat i llença el plàstic a terra, o que baixa la finestra del cotxe i buida el cendrer al mig del carrer, i poques vegades hem tingut el coratge cívic d’encarar-nos-hi i dir-los el nom del porc (mai millor dit). El plogging pot servir per despertar consciències, però la batalla contra la gent porca no es guanyarà només amb un anglicisme nou de trinca. Ja ho diu la dita popular: no és més net qui més ploggeja, sinó qui menys embruta.