Patrocinat per:

Hipnosi de casal d’estiu: avinguda de Pau Casals

Enfilem l’avinguda: saludat al mestre Pau Casals, cal ventar-se per espantar la colònia pomposa de coloms que hi fa vida. Algun veí els deu malacostumar, perquè la colònia amenaça en plaga. Rates voladores, en diu un amic meu, d’aquest bestiar urbà. Els coloms fan mirar massa les engrunes del terra però també tenen la virtut de fer alçar la vista de tant en tant. M’adono d’un detall arbori que crida molt l’atenció en aquest punt condensat de Barcelona: el que hi ha plantats a banda i banda de l’avinguda són pins i tarongers

L’avinguda Pau Casals de Barcelona recorda els Jardinets de Gràcia, però en petit. Tot és una mica més modest i menys transitat. Els rectangles amb gespa, l’escultura, l’amplitud de l’avinguda… Al capdamunt guarda una sorpresa, el Turó Parc, un regal verd que sembla inaudit que pugui existir a menys de mig quilòmetre d’una de les rotondes amb més tragí de Barcelona, la de Francesc Macià. Entre la Diagonal i el Turó Parc, es troba l’avinguda que duu el nom del formidable violoncel·lista, a qui s’homenatja amb una escultura de dimensions discretes i formes suaus situada a la part de baix, obra de Josep Viladomat.

Deixem enrere la megarotonda de Francesc Macià, on tots els transports possibles hi ballen un vals vertiginós (a banda dels més ortodoxos, patinets, bicis, bicis del Bicing, motos, segways, rodes elèctriques…). Enfilem l’avinguda: saludat al mestre Pau Casals, cal ventar-se per espantar la colònia pomposa de coloms que hi fa vida. Algun veí els deu malacostumar, perquè la colònia amenaça en plaga. Rates voladores, en diu un amic meu, d’aquest bestiar urbà. Els coloms fan mirar massa les engrunes del terra però també tenen la virtut de fer alçar la vista de tant en tant. M’adono d’un detall arbori que crida molt l’atenció en aquest punt condensat de Barcelona: el que hi ha plantats a banda i banda de l’avinguda són pins i tarongers. En paral·lel, s’arrengleren edificis d’una lleu flaire neoclàssica i uns quants establiments i negocis d’alt standing. Alguns fan més evident que d’altres que aquí hi ha virolla. Hi ha destacades oficines que passen desaparcebudes.

A tocar d’una entrada del pàrquing, a la meitat de l’avinguda, em topo amb un grup d’adolescents d’institut que semblen esgotar els últims dies del que deu ser una mena de casal d’estiu. Em voldria asseure al banc que tenen més a prop per observar-los amb deteniment però ja està agafat: un home mira del dret i del revés la seva càmera fotogràfica i va fent proves de tota classe, aliè al joc dels joves.

-No es pot esquivar! -la monitora s’esgargamella indicant les regles del joc. Diria que és un joc d’imitacions gestuals i d’empaitar-se, a partir de la referència de la bossa de la monitora situada a uns quatre metres. No n’acabo d’entendre les regles. Mai vaig anar a un casal d’estiu, jo

Encara que tot fa pensar que són joves d’institut, em semblen una mica ganàpies per estar participant en un casal d’estiu. És que els adolescents d’ara creixen més que els d’abans? Em comença a anguniejar una sensació rara, la de saber que jo ja no soc d’ells, que ja no pertanyo al seu grup.

-No es pot esquivar! -la monitora s’esgargamella indicant les regles del joc. Diria que és un joc d’imitacions gestuals i d’empaitar-se, a partir de la referència de la bossa de la monitora situada a uns quatre metres. No n’acabo d’entendre les regles. Mai vaig anar a un casal d’estiu, jo.  

La monitora sembla trempada i sembla tenir ascendència sobre el grup. Vull dir que es nota que li fan cas. Es fan dos equips. Un de cada grup surt corrent en direcció a la bossa. L’un frena l’altre i l’altre ha de repetir els gestos de l’un. Esclata la cridòria quan un bat el contrincant pels pèls. O bé una esbroncada còmica quan algú se salta les regles que han après fil per randa i que jo encara no acabo de capissar. Estan concentrats en el joc com si els hi anés la vida. Passen un parell de senyors encorbatats que se’ls miren somrients, amb certa indolència. Potser és la calor i el contrast d’anar enfundats en aquells trajos. Potser ells també proven de desentrellar les regles del joc.

-Un, dos, tres, ja…!

Són quarts de deu del matí de finals de juliol i m’adono que em quedaria el matí observant-los. Ells, jugant. El senyor amb la càmera, assajant posicions. I jo… jo aixecant acta del temps infinit, l’estiu sense límit al qual s’aboquen aquells adolescents. Jo, sentint-me notari que consigna un temps passat, la nostàlgia per allò que no s’ha viscut o per allò que, per més que t’hi esmercis, ja no tornarà. Em sento notari i no m’hi sento, perquè el notari aixeca acta amb l’aire mecànic de la repetició cíclica, inapel·lable. “Les lleis són aquestes i són així, no hi podem fer res”. El notari no sent el vertigen i el misteri del pas del temps, del corró que no s’atura i que al final fa que li preguntis: per què a mi també?

Els segueixo, hipnotitzada. La colla sembla relligada per un camp magnètic que, lluny de repel·lir-me, m’hi atrau, com mel a les abelles. Quan s’adonaran que el joc no s’ha d’aturar? Quan s’adonaran que han deixat de jugar?

La monitora aplega les coses i el grup s’encamina cap al Turó Parc, entre empentetes, bromes i una parella que queden reculats, a l’hora de les confidències i a l’espera dels petons que arribaran abans no acabi el casal d’estiu. Els segueixo, hipnotitzada. La colla sembla relligada per un camp magnètic que, lluny de repel·lir-me, m’hi atrau, com mel a les abelles. Quan s’adonaran que el joc no s’ha d’aturar? Quan s’adonaran que han deixat de jugar? Al capdamunt de l’avinguda uns senyals indiquen la bifurcació inevitable: a l’esquerra, la plaça Sant Gregori taumaturg; a la dreta, el Mercat de Galvany… Qui sap si el taumaturg hi trobaria alguna resposta. Somric sabent que no.

La placeta que dona entrada al parc té una forma de petit amfiteatre sense grades. Només una filera de banc a banda i banda de l’entrada. A la part d’ombra, s’hi arreceren tres o quatre persones. Una, d’estirada. Si fos a França, la placeta tindria l’arquetípic monument ostentós dedicat als morts d’alguna de les grans guerres. Aquesta la hi recorda, però és més modesta, com ho és l’avinguda. I el monument, de dimensions ostentoses, queda ben lluny de qualsevol bel·licisme. Dedicat també a Pau Casals, obra d’Apel·les Fenosa, hi sobresurten flautes i ales d’àngels i un poema d’Espriu que fa de colofó. Els adolescents ja han marxat, parc endins, i s’ha fet un silenci estrany. És com si s’haguessin endut la seva joventut i un tros de la meva.