Pompeu Fabra - Kurt Cobain The NBP
A l'esquerra Pompeu Fabra, foto de l'arxiu de Carles Varela i Burch, 1973. A la dreta, Kurt Cobain, 1990. Foto de The LIFE Picture Collection/Getty Images

Els nebots de Pompeu Fabra i el camell de Kurt Cobain

La humanitat i els moments estel·lars: fan falta milions de persones perquè neixi un sol geni. De la mateixa manera, dins la història, són necessaris milions d’instants, preparació i desenvolupament perquè ocorri quelcom excepcional. Però quan passa, quan al misteriós taller de Déu té lloc un moment excepcional, el rumb de la història passa a ser irrevocable durant anys i potser segles
L

es darreres setmanes he tingut dues biografies com a llibres de capçalera, una que tracta la vida de Pompeu Fabra –enguany celebrem 150 anys del seu naixement– i una altra que exposa fil per randa la de Kurt Cobain, el que va ser líder dels Nirvana. Pompeu Fabra i Kurt Cobain curiosament van néixer el mateix dia, els separen 99 anys. Però el que m’ha resultat inquietant és que, a voltes, he patit la distracció de creuar les històries. Utilitzo la paraula distracció a propòsit perquè amb això vull dir que no ha estat una acció deliberada. No és que hagi forçat la imatge de Pompeu Fabra al sofà de l’apartament del camell de Kurt Cobain, ni he volgut constrènyer la pulcritud de l’Ateneu Barcelonès projectant una hipotètica junta de govern presidida per un paio amb unes pintes que el mateix entorn de l’entitat llavors hauria titllat (i segurament encara jutjaria) com deixat de la mà de Déu. Quan dic que ambdues històries se m’han creuat en algun moment tampoc em vull referir a les figuracions que acabo de descriure matusserament –tot i que té una càrrega kitsch notable i, només per aquest fet, ja paga la pena imaginar-s’ho–, ni vol ser l’excusa per a un debat sobre la postmodernitat. Em sembla que va més enllà, i la conclusió a la que he arribat és que hi ha una certa confluència.

A Pompeu Fabra l’anomenaven Mestre; Mestre Fabra. De petit s’inventava idiomes que representessin els seus soldats de joguina i passava estones al port, on caçava vocabulari de les converses dels mariners estrangers; per tant, és evident que la condició de gramàtic li venia de sèrie. El dia que es va fer la llum, el dia que va comprendre que la llengua que parlava també es podia escriure, va ser al descobrir uns llibres de comptabilitat dels seus avis escrits en català. Pocs dies més tard, el seu pare va suggerir al jove Pompeu de fer unes línies dirigides als nebots de Camprodon. Fabra hi va accedir i va començar en castellà, com era comú fer-ho en aquella època: Queridos sobrinos… Però de cop es va trobar que no sabia com continuar. Les paraules per referir-se als nebots no li fluïen en una llengua que no era la seva. Així que va començar una nova carta, aquesta vegada en català. L’episodi té lloc entre el segon terç del segle XIX i finals del mateix. Però no és fins l’any 1913, en el context de la Mancomunitat, que es publica la primera normativa del català modern. Pompeu Fabra feia un parell d’anys que havia tornat de Bilbao, on havia viscut deu anys després de guanyar la càtedra de química de l’Escola d’enginyers. I al 1932 culmina la missió amb la publicació del Diccionari normatiu de la Llengua Catalana.

“Jo, a Catalunya, m’havia fet, sovint, com tants altres, la il·lusió de passar una vellesa tranquil·la en un racó amable, amb el goig de veure fruitar allò que un, bonament, ha sembrat. Era, potser, un somni, però ara no em resta ni el recurs de somiar”. Pompeu Fabra

Arribar-hi no va ser fàcil. Les dificultats econòmiques per tirar endavant la família, la marxa forçosa al País Basc, la tornada i l’imminent usurpació del poder per part de Primo de Rivera i, passat aquest període, quan semblava que la vida tendia a ser-li favorable, primer els Fets d’Octubre que li van suposar entre cinc i sis setmanes de presó i, posteriorment, l’exili per la seva condició nacionalista i republicana. Fabra, juntament amb alguns altres intel·lectuals catalans, va fugir a l’exili amb un bibliobús tronat de la Conselleria de Cultura –evasió que l’Anna Ballbona explicava en detall en aquest article d’El Punt Avui. La jornada abans, a la Conselleria, amb els franquistes rondant per Barcelona des de feia cinc dies, havia participat en una reunió de la Institució de les Lletres Catalanes per estudiar com salvar obres inèdites. Fabra ja no tornaria més a Barcelona. França no va estalviar el patiment, sobretot després de l’armistici del general Petáin, quan, malgrat els acords, les SS i la Gestapo van escorcollar Montpeller. En una de les tavernes d’aquesta ciutat, on es conservava una bóta amb les quatre barres pintades, el Mestre Fabra mantenia llargues converses amb Francesc Pujols: “el cert és que aquesta tragèdia ens ha sacsejat a tots. Als joves, perquè els ha trencat el curs que normalment hauria seguit la seva vida, i ara perden els anys que haurien hagut de ser els més profitosos. […] Dels que ja som vells no cal ni parlar-ne… Jo, a Catalunya, m’havia fet, sovint, com tants altres, la il·lusió de passar una vellesa tranquil·la en un racó amable, amb el goig de veure fruitar allò que un, bonament, ha sembrat. Era, potser, un somni, però ara no em resta ni el recurs de somiar”.

La vida de Kurt Cobain va ser gairebé tres vegades més curta que la de Fabra, però potser tres vegades més turmentosa. Des de la separació dels seus pares, el jove s’encamina a la mort prematura. Malviu i l’acullen, temporalment, amics i familiars. Després vénen uns primers habitatges de lloguer infectes, problemes amb l’alcohol, les drogues i la salut.

Kurt Cobain acumulava tanta ràbia que va haver de recórrer a l’heroïna. Durant els darrers mesos arribava a gastar-se centenars de dòlars diaris en aquesta droga. L’entorn més proper no donava crèdit a com un cos com el de Kurt Cobain, extremadament demacrat, era capaç d’absorbir-la

Kurt Cobain s’havia proposat la fama per, una vegada assolida, sotmetre-la a un duel amb l’objectiu de vulgaritzar-la. Meticulós, malgrat la seva condició autodestructiva, va canalitzar la ràbia a través de la guitarra que li va regalar el seu oncle. Però no va ser prou. N’acumulava tanta –de ràbia– que va haver de recórrer a l’heroïna. Durant els darrers mesos arribava a gastar-se centenars de dòlars diaris en aquesta droga. L’entorn més proper no donava crèdit a com un cos com el de Kurt Cobain, extremadament demacrat, era capaç d’absorbir-la. Fins i tot havia aconseguit que un camell es colés a l’hospital on havia estat ingressat i li xutés heroïna directament a la bossa del sèrum. Eclipsat per la dependència i uns dolors estomacals crònics, Kurt Cobain va optar per treure’s la vida en diverses ocasions aplicant-se, deliberadament, sobredosis que acabava remuntant fins que va optar per disparar-se un tret.

L’enginyer que va ser gramàtic i el bala perduda que va ser músic. Fan falta milions de persones perquè neixi un sol geni. De la mateixa manera, dins la història, són necessaris milions d’instants, preparació i desenvolupament perquè ocorri quelcom excepcional. Però quan passa, quan al “misteriós taller de Déu” té lloc un moment excepcional, el rumb de la història passa a ser irrevocable durant anys i potser segles. D’aquests moments l’escriptor Stefan Zweig en diu moments prenyats o moments estel·lars, perquè, brillen per sobre la nit efímera, i cap escriptor, dramaturg o poeta té dret a intentar superar-los.