Recordant a Manolo

Recordo un Manolo inesgotable. Incontrolable. Una ment bulliciosa, hiperactiva, fora del normal. Un nen. Un dandi. Un boig. Un creador. Després de visitar "El arte del zapato", de Manolo Blahnik, recordo aquells dies que vaig passar al seu costat.

A

vui, després de visitar “El arte del zapato”, la merescuda exposició sobre Manolo Blahnik que per fi arriba a Espanya, recordo els dies que vaig passar al seu costat, a la seva casa d’Anglaterra, ajudant a organitzar els seus meravellosos manolos.

Recordo arribar a Bath i comprar-me uns bodysuits blancs de cotó talla new born a Mark and Spencer quan Mark and Spencer encara no havia arribat a Barcelona. Recordo núvols de microscòpics insectes sobrevolar carrers de llambordes. Recordo un riu, un pont habitat. Una buguenvíl·lea esplendorosa a la porta d’un crescent anglès. Prendre el te en una cuina color crema al soterrani de la casa, al més pur estil Upstairs Downstairs. Recordo Manolo menjar plàtans, oferir-me galetes de mantega, explicar-me que a penes dormia, que a penes menjava. Recordo l’home d’origen canari, tan britànic ja, vessar insecticida, escandalitzar-se en veure’m a prop i dispersar amb les mans el núvol d’esprai. “Tu no ho oloris, tu no ho oloris!”. Era primavera i jo estava embarassada i Manolo em suplicava cada dos per tres que m’estirés al divan del seu saló. «Què fas de peu? Estira’t i descansa! Descansa!» El recordo suggerir-me noms per als meus futurs bessons: Urraca, Benito, Úrsula. «Ah, que meravellós seria dir-se Severo». Recordo la seva parla incansable, el seu saltar trepidant d’un tema a un altre, el seu poti-poti de referències, el viscut barrejat amb el llegit i vist al cinema: San Juan de la Cruz, Alain Delon, Paloma Picasso, la seva estimada mare a Santa Cruz de la Palma esperant les revistes de moda creuar l’Atlàntic. La seva última trobada amb una Jessika Parker pocs dies abans de donar a llum, en què ella li va mostrar orgullosa i embarassadíssima els stilettos que calçava i Manolo es va posar a cridar enmig d’un photocall atapeït: «Ah, boja, estàs boja, treu-te’ls ara mateix que et mataràs!». Recordo escoltar-li dir que Kate Moss era la filla que li hagués encantat tenir.

Exposició "El arte del zapato" de Manolo Blahnik
Exposició “El arte del zapato” de Manolo Blahnik

Quin privilegi va ser per mi ser allà. Observant el desenvolupament de la que seria la seva primera gran exposició a Espanya. Potser la més completa mai vista. Per desig exprés de Manolo, Silvia Alexandrovich anava a ser la comissària, i Òscar Tusquets Blanca, el dissenyador del muntatge. Les sabates s’agrupaven per temes que s’escrivien a mà en diversos folis: Àfrica, l’Escorial, Versalles, el punky, els elfs, Rússia, Zurbarán. La Silvia parlava, suggeria, apareixien més temes, es dividien en subtemes, i Manolo els aplaudia, els matisava, s’exaltava, «Ah, Espanya, ah, Balenciaga, ah, Galdós». I arribaven més i més sabates, no se sabia molt bé d’on, i anaven envaint les estances, la lleixa de la llar de foc, el divan, les catifes, els pufs de vellut verd poma. Botins arquitectònics, sandàlies gregues, calçats invisibles amb soles metàl·liques, escarpins per a reines, per a efebus, stilettos per a sirenes i Mata Hari, amb plomes, pompons, corals, flors. L’univers sencer del gran Blahnik desfilava davant els meus ulls: les seves obsessions, la seva delicadesa, la seva cultura, la seva exquisida artesania.

El recordo intranquil. Amb una modèstia que deixava entreveure que tot allò l’importava poc. A vegades agafava un d’aquells dissenys, el brandava davant els meus nassos i deia que allò no era res, una sabateta estúpida, ridícula, horripilant i la deixava caure. I en aquell moment semblava perdut. Com si volgués fugir d’aquell exèrcit de singulars sabates, cadascuna d’elles mereixedores d’un nom propi; un exèrcit que s’anava imposant davant nostre com una força viva, com un ens a part, i del qual el dissenyador era l’únic responsable. I Manolo murmurava: «Tot això és un horror, un absurd». El recordo distreure’s constantment, evadir-se, amb els seus objectes, amb les coses que poblaven per casa seva, com un peu de guix amb el segon dit més llarg. Ens interrompia i deia: «Fixeu-vos en aquest dit, quin dit, ah Fidias, quina meravella, superb, superb». O agafava un DVD entre els milers de DVDs que atapeïen una prestatgeria infinita: «Ah, mireu! Vittorio de Sica, Sophia Loren fent de peixatera, la pescivendola, ah, la Loren, l’adoro, l’estimo, Silvia, on ets?, i aquesta sabateta que vaig fer pensant en Sofia la peixatera? On és? Busqueu-la! Silvia, apunta, apunta un altre tema!».

Recordo un Manolo inesgotable, incontrolable. Una ment bulliciosa, hiperactiva, fora del normal. Un nen. Un dandi. Un boig. Un creador.

Exposició "El arte del zapato" de Manolo Blahnik
Exposició “El arte del zapato” de Manolo Blahnik

Hi va haver canvi de govern i l’exposició es va cancel·lar. Hagués sigut meravellós portar-la a terme, poder estar més temps amb Manolo i Silvia i col·leccionar més records. Avui, tretze anys més tard, visito l’exposició que finalment sí que s’ha fet, sense Òscar, sense Silvia Alexandrovich, sense Sophia la pescivendola, sense Luis García Berlanga encara amb ànims de rodar expressament per a Blahnik un curt sobre el taló d’agulla. Però hi ha exposició. Gràcies a la revista Vogue, al ministeri, al museu d’Arts Decoratives, per fi Manolo Blahnik té la seva exposició a Espanya. Me n’alegro moltíssim.

Quin privilegi recordar a Manolo.