La parada és plena de taxis amb la llum verda. Hi ha poca feina. Dos conductors seuen a dins del mateix cotxe i maten el temps enraonant, amb la ràdio de fons. Quan arribo pregunto: “A qui li toca?” i, com sempre, n’hi ha un que crida: “Primeeer?”. I el “primer” em fa un senyal. Li dic que vaig al Boston Pizza del carrer de Mandri, abans d’arribar a la Ronda Mitre. He quedat allà amb la família per emportar-nos una pizza a casa, que ens menjarem veient una pel·lícula. Ens posem a parlar de pizzes. L’home és solter i ara, amb els restaurants tancats, s’apanya com pot. Em pregunta com m’agraden les pizzes i li dic que, per a mi, n’hi ha una per a cada ocasió. Des de les més marranotes a les més finolis. I és així. No puc dir que m’agradi més la massa fina o la massa gruixuda. M’agraden totes.
Quan van obrir Pizza Hut, que ja ha desaparegut, vaig enamorar-me’n. Anava al local de la Sagrada Família i demanava sempre la carn lovers (el nom em feia molta gràcia). Pizza Hut va inventar la Rolling Pizza, que era una gran idea. Què és el que ens deixem sempre, de les pizzes? Les vores. Doncs omplim les vores de formatge. Una altra pizzeria que m’encantava, i que tampoc existeix, ja (va tancar el 2010) va ser la Chicago Pizza Pie Factory. Era al carrer Provença, davant de La Pedrera. Hi havia passat moltes tardes. Les pizzes del Chicago —un local decorat a l’estil americà— se servien amb paella i eren de massa molt gruixuda. El local tenia una barra de còctels preciosa, de fusta. Quan vaig saber que tancarien li vaig preguntar al mestre cocteler (el senyor Serret) què en farien, d’aquella barra. “Té corcs”, em va dir. Amb el senyor Serret, que era un gran bàrman, vaig descobrir un concepte que avui és habitual, i que llavors no n’era: la happy hour. A la happy hour vaig prendre Manhattans, Negronis, Pisco Sours, Margarites…Tampoc existeix, ja, la pizzeria del Fabián Martín, a la Via Laietana.
Li explico al taxista que m’agrada, de tant en tant, demanar la pizza Vulcano, de Tele Pizza. És per diversió, perquè es tracta d’una pizza d’aquelles de despertar-se a les tres del matí morta de set. Per descriure-la, que pobres que resulten les paraules… Li faig saber al taxista que és una base de massa fina però que al mig fa com una mena de cassoleta. La cassoleta (de massa) és plena de formatge fos. I a sobre de la pizza hi ha nachos, per sucar-los a la cassoleta. El concepte és tan boig que resulta imbatible.
El taxista s’atura. Em cobra. I llavors em diu: “Sap què? Que també me n’emportaré una. M’ha fet venir gana, vostè”.
