Fa pocs dies vaig poder visitar aquest impressionant muntatge gastronòmic anomenat Les grands buffets a la ciutat llenguadociana de Narbona. Paga la pena agafar el TGV o fer una excursió en cotxe per deglutir l’espectacle. Val a dir que el polígon industrial i de serveis als afores de Narbona on està ubicat el bufet no fa justícia a l’interior. A Ripoll en dirien un local arreglat. Detallista i una mica carregat. Tot molt francès. Les menges són de qualitat i els vins de primera i a uns preus per sota de mercat. Alguns dels nostres membres del hall of fame gastronòmic català n’haurien de prendre nota a l’hora de fer una carta de vins. Ah! I tots els vins i escumosos del país! Vam triar un blanc del celler nord-català Roc des anges, garnatxa grisa i macabeu que duu per nom Llum. Excel·lent. Ens van situar en un dels salons de nova construcció que han fet durant el confinament. Concretament al Doré Jean de la Fontaine, decorat amb frescos barrocs amb les imatges de les principals faules del poeta.
El que destaca més enllà dels plats, el muntatge en general i l’estoc de formatges i la seva gran varietat de classes, és el silenci. Érem en un saló ple de gom a gom, en el qual la gent es mou molt per anar a la captura de nous plats, a més d’un exèrcit de cambrers que retiren els plats bruts i ofereixen vi i aigües. A les taules dominen els grups extensos. I tot i així la gent parla amb un to baix, respectuós. Algú podria objectar que allí s’hi va a menjar i no a parlar. La gent té prou feina a intentar degustar els centenars de plats que allí s’ofereixen i no està per a tertúlies ni debats. És cert. Però no és menys cert que em va sobtar el silenci que hi regnava. La nostra taula era una illa catalana voltada de francòfons i ens va quedar clar que els francesos quan són a casa seva no pugen tant el volum com nosaltres.
Altra cosa és quan els francesos traspassen el Pirineu. Per a molts d’ells baixar al sud és un sinònim de festa descontrolada. Per a ells el concepte sud és despectiu. Representa un espai on és festa tot el dia, on poca gent treballa, on els preus han de ser més barats i on es pot fer tot allò que al seu país no farien mai. Per contra, quan aquests francesos acaben sovintejant les visites a Catalunya o s’hi compren un estatge descobreixen que Catalunya i la seva gent no responen al seu concepte de sud. Catalunya amb totes les seves misèries i contradiccions és un país del nord dins d’un estat del sud. Després d’una primera fase de desfolklorització, els francesos li acaben agafant gust a la sobrietat catalana.
Però parlem del silenci de casa nostra. Realment parlem massa alt? Cridem a la taula? Al carrer? A la feina? Segurament va per barris. Hi ha restaurants a Barcelona on el brogit atabala i costa mantenir una conversa tranquil·la per culpa del soroll de fons. En la majoria dels restaurants quan es dissenyen no es té en compte aquest aspecte fonamental. Controlar la reverberació i posar materials que l’absorbeixin és tan important com la sagrada distància entre taules de la qual ja hem parlat en un altre capítol d’aquest secció. Alguns restaurants també opten per deixar anar un fil musical. Una cosa sovint tremenda. No us heu trobat mai que en algun bar, restaurant o terrassa heu menjat de pressa com si no hi hagués demà perquè inconscientment seguíeu el ritme de la música? La música en un restaurant molesta, però és cert que si és suau, orquestral o clàssica i en un volum molt baix es pot arribar a suportar. També és problemàtic quan les diferents peces musicals del fil es van repetint fins a l’extenuació. Recordo com en un restaurant xinès de la nostra capital catalana vam comptar fins a tretze vegades la repetició dels mateixos temes musicals. L’excel·lent ànec i els fideus se’ns van travessar pel mal rotllo que ens feia agafar la música.
La música en un restaurant molesta, però és cert que si és suau, orquestral o clàssica i en un volum molt baix es pot arribar a suportar
I els transports públics? El metro, el tren o l’autobús. Si un lloc s’ha convertit en una orgia desbocada de soroll, aquest és el metro. Quasi tothom porta un mòbil, hi té jocs a tot volum, converses a crits, o música que transcendeix els auriculars a causa de la potència del volum. La setmana passada vaig poder seguir part d’un capítol d’un culebrot, crec que equatorià o això semblava, en el trajecte de la Línia 5 de metro entre les parades de Diagonal i Badal. El propietari del mòbil semblava tan extasiat amb el vodevil amorós del Jorge Patricio i la Evelyss! Aquell senyor va voler compartir de forma altruista el seu entusiasme amb la resta del vagó. Ni els advertiments constants de les administracions contra la covid-19 han pogut evitar les converses en veu alta o converses per telèfon en els transports públics. Criden com posseïts. Per no parlar d’aquesta moda incívica d’anar caminant o amb patinet per la vorera amb un altaveu penjat a la cintura a tot volum. Una falta de respecte i una invasió de l’espai públic sense precedents. Alguns fins i tot es munten la seva festa en una terrassa de bar posant el volum del seu altaveu a tota pastilla i contaminant l’espai de les altres taules. Una intromissió en tota regla que alguns cambrers o responsables de bar i cafeteries fan veure que no senten. Increïble.
Ni els advertiments constants de les administracions contra la covid-19 han pogut evitar les converses en veu alta o converses per telèfon en els transports públics
Sempre hi ha hagut el que abans dèiem “un hortera amb transistor”, de tant en tant encara els sentim, quan estem aturats en un pas de vianants i passa un cotxe amb les finestres abaixades i la música del seu equip musical a un volum estratosfèric. Mai he vist cap guàrdia local aturar-los i multar-los. Darrerament són cotxes tunejats i la música que deixen anar és raeggeton o trap. En fi! Un arquetip més.
Deia que en el nostre país el soroll, el brogit, el xivarri, la renou, el temperi o la fressa que diem allà dalt al Ripollès, va per barris. És cert i fàcilment comprovable que en els llocs de cultura com llibreries, teatres, museus, … es guarda un silenci i un respecte prou acceptable. Però també acabarem acceptant que les sales de cinema són un excepció cultural. A part dels odiosos tocatardans que sempre arriben quan la pel·lícula ja ha començat i cerquen el seu seient en veu alta, hi ha els que comenten el film cridant, i la raça que ha anat proliferant amb força entre les butaques, aquell a qui li sona el mòbil i no sap com aturar-lo o aquell que fins i tot l’obre i inicia conversa. La cosa pot anar ben bé així:
– Sóc al cinema. Sí. Et truco demà i parlem. Estàs bé? Sí, tots bé. Et truco demà al migdia, vale? No. He vingut amb el meu germà,…
I així ens va. El silenci, comportar-se en públic en un to respectuós amb els altres, s’ha d’aprendre a casa de ben petits, en els nuclis familiars, això passa per converses civilitzades i ensenyar a enraonar. Diuen els sociòlegs que aquests bons hàbits s’inculquen també a partir d’un ús responsable del volum de la música, la televisió o ràdio, el PC. És a dir, un volum que no coarti la llibertat dels veïns i no molesti la resta de la família. I l’escola ho ha de reblar. Hi ha molta feina si volem ser i comportar-nos com qualsevol societat civilitzada i educada que garanteix un espai públic de respecte.
