Fa anys que vaig llegir Homo deus. Una breu història del demà de Yuval Noah Harari. De fet, com milions de persones arreu del món. Recordo que mentre devorava aquest best-seller sentia la imperiosa necessitat de compartir amb el meu entorn alguns dels pronòstics de futur formulats per l’historiador israelià, imagino que amb el mateix entusiasme que els seguidors de l’apotecari provençal més famós del segle XVI, Miquèl de Nòstra Dama, més conegut pel nom de Nostradamus.
La memòria és capriciosa i, avui dia, he oblidat pràcticament totes les grans veritats que em va semblar descobrir en aquest llibre. No obstant això, curiosament recordo perfectament una dada que a priori pot semblar anecdòtica, però que, per alguna raó, va quedar emmagatzemada en el meu cervell. Explica Harari que la gespa és la llavor més cultivada als Estats Units, només per darrere del blat i el blat de moro. De fet, dedica unes quantes pàgines a explicar la història de la gespa que, rellegint-les, em continuen semblant interessantíssimes. L’afició per rodejar casa nostra d’herba no ve, per descomptat, de l’Antic Egipte ni de la Grècia Clàssica, sinó dels castells francesos i anglesos de l’alta edat mitjana. En aquells temps, per a l’aristocràcia francesa i anglesa, la gespa era un símbol d’estatus i riquesa. Senzillament, perquè no servia per a res. Ni tan sols per alimentar el bestiar. Per tant, que un rei, comte o baronet es pogués permetre el luxe de dedicar centenars o milers de metres quadrats de terra a un cultiu que no donava cap mena de rendiment era una prova irrefutable de cara a la galeria que nadava en l’abundància. En els segles posteriors, les noves classes dirigents van deixar de viure en castells, però van heretar el costum de rodejar les seves residències de gespa.
Els catalans, tradicionalment poc donats a l’ostentació, sempre havíem sigut més de “la caseta i l’hortet”, que deia l’avi Macià. Encara que si comptem la gespa que entapissa jardins particulars, rotondes de pobles i poblets, camps de golf i camps de futbol descobrirem que el país també té milers d’hectàrees entapissades de verd que cal regar amb una aigua que ara resulta que és un bé escàs.
Però no ens n’anem per les branques. Us parlava d’aquesta història de la gespa que vaig descobrir llegint a Harari perquè m’hi ha fet pensar l’excel·lent exposició Subúrbia. La construcció del somni americà que aquests dies es pot veure al CCCB. Una història cultural d’un ideal de vida que es materialitza en la possessió d’una casa gran amb jardí, piscina i un parell de cotxes al garatge. Un model urbanístic que promet en fulletons comercials un lloc tranquil i segur, a prop de la natura, per viure en família i rodejats per un veïnat amistós. Un suposat paradís terrenal i privat prou lluny del centre de la ciutat, de l’espai públic, sempre conflictiu, divers i, per tant, viu.
Un estil de vida que hem vist reproduït mil vegades en sèries i pel·lícules nord-americanes.
Escena 1. Un pare que juga a bàsquet amb el fill mascle a l’entrada del garatge de casa.
Escena 2. Una mare eternament feliç i amorosa que viu lliurada a la pastisseria en una cuina immensa i envoltada d’electrodomèstics.
Escena 3. Les barbacoes amb uns veïns que semblen clons els uns dels altres, tots heterosexuals, blancs i amb fills.
Escena 4. Una filla adolescent, maquíssima —estar-ho és la seva principal ocupació, sinó l’única— a qui l’atractiu fill del veí acompanya a casa després de la seva primera cita i a qui acomiada a l’entrada, on sempre oneja la maleïda bandereta, amb un tímid petó als llavis.
Escena 5. El mateix pare perfecte que juga tan bé a bàsquet —potser veterà de guerra i condecorat, sempre un heroi per al Junior, el seu estimadíssim fill gran— tallant la gespa del seu jardí i saludant el veí que també talla la gespa del seu jardí i que, alhora, també saluda un altre veí que també talla la puta gespa del seu jardí.
Subúrbia mostra que el somni americà, de fet, és un malson. Aneu-la a veure i no tornareu a mirar-vos mai més la gespa amb els mateixos ulls. Visca la ciutat!
