Sou Fujimoto per Toyo Toilet. Foto The Tokyo Toilet (1)
Sou Fujimoto per Toyo Toilet. © The Tokyo Toilet

The Barcelona Toilet

Quan li van preguntar a Mies van der Rohe si hi havia en la seva obra una influència japonesa va contestar: “Mai he vist cap arquitectura japonesa. Mai he estat al Japó. Al despatx fem les coses intentant raonar. És possible que els japonesos també ho facin així”.

Jo tampoc he estat mai al Japó, malgrat reconec la fascinació que em genera. M’ho ha recordat recentment haver vist la pel·lícula Perfect Days, de Wim Wenders. Com en la cançó de Lou Reed —amb la que comparteixen títol i que forma part de la banda sonora— parla de com podem trobar el millor de la vida en les petites coses de cada dia.

El protagonista és un home de mitjana edat que es dedica professionalment a netejar els banys públics de Shibuya (Tokio). Però quan parlo de netejar banys públics no parlo de netejar a cop de mànega quioscos freds instal·lats al carrer, com podríem estar acostumats a casa nostra. La delicadesa amb què ell, en Hirayama, neteja els banys és més pròpia d’un ritual religiós que d’un protocol de neteja. Canvia la karcher per petits raspalls i fa servir miralls per assegurar-se de deixar tots els racons perfectes. A més, acompanya aquestes ganes d’excel·lir en la tasca amb una actitud atenta i generosa cap a la resta del món.

Fer les coses bé, ser amable i anar per la vida amb una bona banda sonora pot ser la recepta per fer d’un dia normal, un dia perfecte.

Una de les coses que més em va meravellar és com el director fa aparèixer el que per mi és, sens dubte, l’altre protagonista de la pel·lícula, el projecte The Tokyo Toilet de la Nippon Foundation. Per aquest projecte es van convidar a diferents arquitectes i dissenyadors a pensar banys públics per a instal·lar a la ciutat. El resultat són 17 equipaments distribuïts per diferents carrers obra d’arquitectes com Shigeru Ban, Tadao Ando, Toyo Ito —tots tres guanyadors del premi Pritzker— o dissenyadors com NIGO i Marc Newson. Tots els projectes es poden consultar al seu web.

Si com el protagonista de la pel·lícula en les coses del dia a dia hi podem trobar bellesa també en els espais públics, fins i tot en uns banys, n’hi hauríem de poder trobar. És aquesta idea que em fascina de la cultura japonesa. El pensador japonès Soetsy Yanagi (1881-1961) deixà escrit a La belleza del objeto cotidiano (Gustavo Gili) que “la prova definitiva del nivell cultural d’un país, hauria de ser el nivell de vida de la gent comuna i aquest nivell es manifesta en els objectes amb què interactuem en el dia a dia”. No és casual que un país que no es troba entre els deu països més poblats del món sigui el que més premis Pritzker pot exhibir, un total de nou des de la primera edició del guardó el 1979. Quina enveja participar d’una societat que posa la bellesa i la funcionalitat al centre del dia a dia.

A propòsit d’aquesta idea de construir entorns que ens facin millors, Martin Heidegger va parlar d’un “habitar poètic”. Una manera de ser al món que hem construït que convida a la reflexió, a la contemplació i que ens connecta amb tot el que ens envolta. Un entorn en harmonia on amb atenció posada en els detalls i en els materials s’aconsegueix elevar l’experiència estètica —i espiritual— de l’espai. No sé si Heidegger va visitar mai el Japó, però crec que l’aproximació que fan l’arquitectura i la cultura japonesa té molt d’això.

Per contrast, a casa nostra hem apostat tradicionalment per a instal·lar com a banys públics cubs d’acer inoxidable —en el millor dels casos— amb un equipament interior fred, això sí, amb possibilitat de netejar-los a cop de mànega. Clar que també estem de sort si el turista —o el local— decideix utilitzar-lo i no deixar-se anar a la primera cantonada que troba. No és només en la possibilitat d’orinar en una obra d’un Pritzker que em fan enveja (ho he fet al Palau Sant Jordi, obra del també Pritzker japonès Arata Isozaki), és sobretot la sort de viure en un entorn que cuiden i els cuida el que envejo.

Confesso que sento una enveja profunda per aquest home que és feliç amb poques coses i no em puc deixar de preguntar que diferent seria la seva vida si en lloc de netejar els banys de Shibuya hagués de netejar els banys públics de Barcelona

Jo que visc a Barcelona, a tocar del Portal de l’Àngel, des de fa uns anys em toca conviure amb grans testos de plàstic convertint un dels carrers més transitats de la ciutat en un gran viver. Banys públics freds i inutilitzables i una deixadesa generalitzada que no és només imputable al bon o al mal govern de torn. Si al Japó van apostar per un habitar poètic, sembla evident que aquí insistim per un habitar més prosaic.

Confesso que sento una enveja profunda per aquest home que és feliç amb poques coses i no em puc deixar de preguntar que diferent seria la seva vida si en lloc de netejar els banys de Shibuya hagués de netejar els banys públics de Barcelona. Una experiència radicalment diferent que ens recorda que el bon disseny no és només per les elits.

A Perfect Days ens diuen que una vida senzilla, una truita, un cinta de cassette, un bany net i treballar en un entorn agradable poden fer d’un dia normal, un dia perfecte. Ja sé que nosaltres els mediterranis, els llatins… hem begut d’una altra tradició, però no em puc treure del cap per quin motiu al mateix importar Dragon Ball o el sushi no hem importat també una manera d’entendre la cosa quotidiana que ens fes a tots una mica millors.