A Catalunya, dotze dones no han tingut l’oportunitat de veure aquest inici de 2023 perquè l’any passat les van matar les seves parelles. El darrer mes de l’any ha estat particularment alarmant pel que fa a la violència masclista amb un repunt dels assassinats que situa el còmput de feminicidis al conjunt de l’Estat a tocar del mig centenar. Són uns crims terribles que, tanmateix, no hem d’entendre com a fets aïllats sinó com la manifestació més extrema d’una societat, la nostra, encara profundament masclista.
Penseu que en faig un gra massa? Segurament és perquè sou homes. Pregunteu, si no, a les vostres mares, germanes, filles o companyes de feina quantes vegades, al llarg de les seves vides, no han estat víctimes de violència masclista, especialment, de violència sexual: una parella controladora, un superior que vinculava el seu ascens laboral a la satisfacció dels seus desitjos lúbrics, un entrenador de bàsquet llefiscós que fa passar per massatges esportius uns tocaments delictius, el desconegut que, quan en té ocasió, acorrala les seves víctimes en un carreró fosc per magrejar abans de sortir corrent i perdre’s en la nit. N’hi ha centenars, milers de casos, i la majoria no sortiran mai a la llum. Sovint perquè les víctimes ni tan sols es reconeixen o volen reconèixer-se com a tals i, per descomptat, els abusadors tampoc.
Fa un parell d’anys, vaig llegir un reportatge a El País sobre els assassinats selectius de nenes a l’Índia que em va glaçar la sang. La periodista Indira Guerrero explicava que, en les darreres dècades, hi havien mort milions de nenes perquè el preu de criar-les havia convertit la seva vida en quelcom inviable. Nenes acabades de néixer mortes en mans dels seus mateixos progenitors o avortades durant l’embaràs pel simple fet de ser-ho. Guerrero posava com a exemple els registres de naixement de 132 pobles del districte d’Uttarkashi, a uns 300 quilòmetres de Nova Delhi, on els 216 bebès que hi havien nascut en un període de tres mesos havien sigut tots nens. Oficialment, ni una sola nena.
No som a l’Índia, ni tampoc a l’Afganistan, on les dones ja no poden anar a la universitat, o a l’Iran, on paguen amb la vida l’atreviment de no posar-se el vel islàmic. Però, a casa nostra, sovint sento persones que diuen sense ruboritzar-se que s’estimen més tenir fills que filles. N’hi ha que diuen que perquè les nenes “són més complicades” i es queden tan amples. D’altres que perquè, amb les nenes, “els progenitors pateixen més, sobretot durant l’adolescència”.
Pares i mares que incapaços d’aclucar l’ull cada cop que la filla els surt de festa fins que no la saben de tornada sana i estàlvia. Progenitors permissius amb els seus fills mascles, però controladors i sobreprotectors amb les filles, perquè saben el pa que s’hi dona en certs contextos socials i laborals: de nit, no m’agrada que tornis a peu, agafa un taxi, encara que siguis al costat de casa; no em fa gràcia que facis esport tota sola per Montjuïc o la carretera de les Aigües; no et posis aquest vestit per anar a la feina o a la universitat, sembla que busquis alguna cosa… Segueixo?
No tingueu filles, diuen alguns, mig amb broma, i jo penso que no fa ni puta gràcia i que començaria a ser hora que ens ho prenguéssim seriosament. Per començar, una de les prioritats de Barcelona per aquest 2023 hauria de ser que la ciutat fos tan segura pels homes com per les dones perquè és evident que, ara per ara, encara no ho és.
