Una ciutat és aquella suma d’homes i dones lliures que gaudeixen competint en un indret concret per demostrar que la seva idea de llibertat és la que dóna més fruits per a tothom. Aristòtil ho tenia ben clar, i poc hem avançat després de la seva definició de “ciutadà” a la Política: a diferència del resident, o del mer visitant, el ciutadà és qui té dret (exousia) a deliberar sobre el bon govern del seu entorn, essent aquest la multitud de ciutadans que haurien de gaudir d’una vida auto-suficient. No hi ha deliberació (a saber, la capacitat de discriminar allò que és convenient i bo) sense llibertat, ni auto-suficiència (a saber, la capacitat d’auto-determinar les accions i garantir subsistència econòmica) sense llibertat.
Això que us conto, com tota reflexió filosòfica, no té res de metafísic; al contrari, és la cosa més concreta del món. És per això que estimem les ciutats i adorem primer la nostra, Barcelona, però també les més belles del món, com Nova York, car són els indrets on abracem amb més plaer la llibertat; són els indrets on ens permeten ser més com sabem que som.
Les darreres eleccions a la Comunitat de Madrid van centrar-se en el concepte llibertat –sovint masegant-lo en excés i barroerament–, però resulta notori que la majoria de mitjans catalans es despatxessin els comicis que va guanyar àmpliament Isabel Díaz Ayuso com una mera qüestió sobre fotre’s canyes als bars i fer xerinola nocturna als carrers. Pocs gasetillers de la tribu van entendre que Díaz Ayuso va guanyar perquè era la candidata amb un discurs més ambiciós, sovint hiperbòlic i demagògic, és cert, però en qualsevol cas el que va encarnar millor el sentit de llibertat dels madrilenys.
El temps dirà si la seva gestió fa honor a les seves paraules, però resulta palmari que la dreta madrilenya va fer creure els ciutadans de la capital espanyola que Madrid és un dels millors indrets d’Europa per a tenir-hi una idea, posar-la en pràctica, i fer calés. Contràriament, l’esquerra del kilòmetre zero (anterior líder de moviments importantíssims com ara la movida) va estancar-se en un puritanisme de la negació que ni Pablo Iglesias aconseguí revertir.
Dissortadament, el govern comú-podemita de Barcelona ha seguit el credo dels seus confrares madrilenys, amb la diferència que la nostra ciutat no gaudeix dels serveis i de les infraestructures de la capitalitat d’un estat. De fa molts anys, els ciutadans de Barcelona sabem què li desagrada a l’administració Colau: no li plau el turisme, Uber, Cabify i Arbnb, desestima l’ampliació de l’Aeroport del Prat i projectes culturals (d’un interès artístic dubtós, així vaig escriure aquí mateix la setmana passada) com ara l’Hermitage. L’administració barcelonina, com la majoria de l’esquerra del vell continent és reactiva i, per tant, conservadora. La majoria d’enemics del colauisme acostumen a denigrar l’alcaldessa titllant-la “d’activista”. Servidor pensa tot just el contrari: tant de bo hi hagués una activista de debò al consistori (l’IEC defineix el mot com a “propaganda activa al servei d’una doctrina política o social), perquè així sabríem quina és la seva idea de llibertat, quins són els àmbits de negoci, d’intel·lectualitat o de simple lleure que interessen la més alta instància Barcelona.
La dreta madrilenya va fer creure els ciutadans de la capital espanyola que Madrid és un dels millors indrets d’Europa per a tenir-hi una idea, posar-la en pràctica, i fer calés
El meu estimat The New Barcelona Post fa bé de recordar-nos diàriament la quantitat ingent d’empreses i d’iniciatives culturals que ens trien per a fer-hi negoci i perquè els seus alts directius hi facin niu (aquesta mateixa setmana rebíem el neobanc Qonto i celebràvem la reobertura de la Fira amb el saló de tecnologia audiovisual ISE i també el B-travel), la qual cosa certifica que la ciutat no es troba en la decadència ni la sequedat d’idees que pregonen els esperits més apocalíptics.
No obstant això, l’administració del consistori, i la seva tàctica de respondre “no” a la majoria d’iniciatives ciutadanes (poc hi ajuda que les classes mitjanes catalanes siguin sistemàticament castigades per totes les administracions en forma d’impostos creixents i castradors) ha calat fort en una ciutadania resistent al risc i a la iniciativa. No cal elaborar gaires enquestes ni excessius informes; només n’hi ha prou de preguntar a la majoria de zentennials i joves que acaben de cursar els seus estudis universitaris per veure com Barcelona s’allunya progressivament de la seva zona d’interessos laborals.
Tant de bo hi hagués una activista de debò al consistori, perquè així sabríem quina és la seva idea de llibertat, quins són els àmbits de negoci, d’intel·lectualitat o de simple lleure que interessen la més alta instància Barcelona
Té certa gràcia que Barcelona continuï aguantant la seva font d’atracció econòmica mentre la majoria dels seus joves pensen en fugir-ne. Això vol dir que, malgrat poder-hi acabar trobant fonts de subsistència, la ciutat està dessagnant-se com a indret deliberatiu-llibertari pels nostres esperits més joves i naturalment creatius. La fi de la pandèmia i la reactivació econòmica de les ciutats del món configurarà una espècie de tabula rasa en què les grans urbs podran resetejar la seva oferta turística, industrial i cultural. Aquesta pugna es donarà en un moment històric en què els ciutadans d’Europa i del món, després d’un any de constrenyiments de drets bàsics, voldran reguanyar àmbits de llibertat, i de forma tan ràpida com sigui possible.
De moment, coneixem els “no” que Barcelona ofereix al món. Ara hauríem de pensar quins són els seus “sí”. Necessitem urgentment una idea de llibertat, i diria que també una nova generació de polítics municipalistes que, a poder ser, hi hagin barrinat amb una mica de traça. Si trobeu un home o una dona realment lliure, seguiu el seu camí, perquè no n’abunden gaire.
