Margot Robbie Barbie
Margot Robbie a 'Barbie'. © Warner Bros

El món de Barbie

La pel·lícula de Greta Gerwig és un film on l’empoderament lluita amb la maternitat

Els americans han fet una pel·lícula sobre Barbie on la felicitat de les dones acaba subsumida al fet de gaudir d’úter (per poder visitar el ginecòleg i, al límit, parir), així com en la potestat de dominar un món que, comandat pels homes, seria violent, desendreçat i patètic. En efecte, com recordava fa ben poc l’escriptora Leslie Jamison al New Yorker, dels més de dos-cents oficis amb què els creadors de Mattel van abillar la nina més famosa del planeta, a fi de convertir-la en una dona independent, mai van gosar incloure-hi la tasca natural de la maternitat. Ho afirmà la mateixa creadora de l’andròmina, la genial Ruth Handler, confessant que això de ser una dona que es quedi tot el dia a casa cuidant la mainada és un puto conyàs. De fet, la seva filla predilecta compleix perfectament amb la idea d’un cos impossiblement bell i atlètic pel qui la possibilitat d’infantar sembla una follia.

Aquest és el tema real de la pel·lícula de Greta Gerwig, que ja comença el film emulant l’escena dels micos de Stanley Kubrick, mentre l’heroïna del tema hi esdevé el famós monòlit, i la veu de Helen Mirren ens diu: “Al principi, les nenes només podia jugar a ser mares. Us sembla divertit? Per què no ho pregunteu a les vostres mares?”. Té molta gràcia, per tant, que després de veure com la cineasta juga brillantment amb les penalitats laborals, estètiques i existencials amb què l’heteropatriarcat fa embogir la majoria de dones del món, la seva Barbie humana acabi posant-se ben mona (i estant igual de bona) per tal de remirar-se els baixos en una clínica de pagament. Com passa sempre, els ianquis són uns cracks en l’art d’assumir els postulats de la teoria crítica més progre, bo i assegurant-se que —en qualsevol producte audiovisual— el guanyador de la partida sigui la família. 

Com a membre del gènere damnificat del film, diria que Barbie té molta gràcia definint l’univers masculí com una cosa molt més impostada i ridícula que no pas perillosa. Fa uns quants mesos, les feministes van cometre la temeritat de matar-nos James Bond, l’últim heroi que retratava els costums de l’heteropatriarcat sota la gràcia sublim del donjoanisme. Sense cap mena de referent per aferrar-nos als antics costums (i privilegis) del nostre sexe, ara Hollywood ens ha acabat de castrar del tot, negant fins i tot el privilegi d’un univers de tranquil·litat existencial on puguem dedicar-nos a encimbellar un cavall com un cowboy o fins i tot de fer una cosa tan estupenda com passar-nos una tarda matant-nos a birres mentre ens toquem els picarols al sofà. Sortosament, el sexe fort (ni els apologetes de la Intel·ligència Artificial) encara no ens ha manllevat la producció d’esperma.

Que la pel·lícula Barbie hagi superat comercialment experiments de la indústria californiana com ara Oppenheimer o Indiana Jones (a saber, les enèsimes regurgitacions d’homes torturats pel seu geni o per la seva inaudita incapacitat de jubilar-se) certifica que Hollywood ja ha posat el periscopi en convertir els basics del feminisme en pasta gansa. Que l’empoderament feminista se situï en l’àmbit del mainstream resulta una magnífica notícia per a les dones; també ho és que la independència no impliqui deixar de parir, per tot això de la supervivència de l’espècie. Al capdavall, els homes sempre podrem acabar dedicant-nos a al ginecologia, que d’això en sabem alguna cosa. També a desconstruir-nos, faltaria més, car queda moltíssim camí per recórrer fins a convertir-nos en éssers fatalment avorrits. Per sort, a les plataformes de pago encara s’hi pot veure Rocky.