Dinem familiarment en una terrassa de quatre taules. Al cantó esquerre, a menys de dos metres de distància, una parella i els seus dos nanos es cruspeixen una arrossada. Els petits fan cullerades a peu dret mentre voltegen i la mare decideix que el segon plat resulta un moment idoni per fer una videotrucada de deu minuts a la seva progenitora. Situa el telèfon mòbil a deu centímetres del seu rostre i convida la criaturada a sumar-se a la conversa. Tot això, lògicament, es fa cridant i pertorbant el silenci de la resta de comensals, que hem de fer esforços titànics per escoltar-nos, optant per la solució mediterrània de tota la vida; pujar l’aposta i bramar encara més fort. El volum de la terrassa arriba ben aviat a nivells discotequers. La meva costella, de sang germànica, sentencia implacable: “A Alemanya, aquesta colla de maleducats ja els haurien fotut fora del restaurant”.
No és una exageració. Nord enllà, on la gent pot parlar sense cridar, he visitat països en què una terrassa de cinquanta comensals provoca la remor d’un riuet. També he vist europeus civilitzats que s’alcen d’una taula quan el seu bebè plora per consolar-lo uns metres enllà, i fins i tot civilitzadíssims progenitors que esmenen (fins i tot castiguen!) la descendència quan gosa proferir una simple síl·laba pujada de to.
Pensava en tot plegat quan vaig tenir notícia d’allò que els cursis del nostre Ajuntament anomenen “l’ofensiva contra el soroll” al meu barri estimat de Ciutat Vella, una mesura que obligarà els nostres soferts baristes a tancar una hora abans les seves terrasses, a les onze de la nit (l’edicte afectà primer als carrers de Joaquim Costa, Escudellers i les places dels Àngels i del tripi; ara s’ampliarà a onze vies més entre les quals, ai las, no hi ha Sant Sever).
Entenc perfectament els esforços de l’administració municipal per salvar els nostres timpans, però diria que (continuant amb l’idiolecte xaró del nostre consistori) la revolució silenciosa que somiem només serà efectiva mitjançant un procés espartà de reeducació. Cridar és una grolleria. No ajuda a comunicar-se millor, ni ens fa més mediterranis, simpàtics o feliços. Senyora, tingui la bondat d’asseure els nanos a la taula (si vol que mengin ballant una sardana faci-ho a casa seva), truqui la seva punyetera mare des d’un altre indret, i així podran competir tranquil·les veient qui imposta més aguts per recordar com n’estan de guapos els nanos. La culpa és un llast col·lectiu i va d’aquesta benvolguda conciutadana a mi mateix, que m’hauria d’haver alçat per demanar-li que xapés la boca, però també dels visitants que es comporten a casa mentre a Barcelona fan el mec.
Ja sé que escric obvietats ben simples, però el soroll comença a eliminar-se deixant de cridar. Aquesta fita no demana la promulgació d’una ordenança municipal, ni l’esforç dels nostres regidors, ni tant sols la presència de la Guàrdia Urbana amb un mesurador acústic al carrer de Ferlandina.
Cridar és una grolleria. No ajuda a comunicar-se millor, ni ens fa més mediterranis, simpàtics o feliços.
Estimat conciutadà, si et truquen i ets en algun indret poblat, fes el favor d’enretirar-te a un racó: no m’interessa la teva vida, ni si finalment t’ha arribat a casa la calaixera d’Ikea que et permetrà desar correctament les tovalloles, de la mateixa forma que comprenc a la perfecció que no t’interessi la meva sorollada. Estimats conciutadans, quan expliqueu l’enèsima anècdota absurda o pretensió d’acudit, feu-ho en veu baixa; serà igual de dolent i, si més no, tindrà la delicadesa de no afectar la pau del comensal veí i la respectiva ingesta d’un llenguado. Només criden els bàrbars i la gent que no té res a dir.
I que els nostres baristes no pateixin. Novament, els veïns de nord enllà demostren que es pot guardar silenci i mamar amb la mateixa i exacta alegria. Està demostradíssim.
