No és ben bé que fer pagar per posar una parada al Passeig de Gràcia tregui esperit popular a la festa, ja que el cobrament se circumscriu a aquesta àrea de la ciutat, en efecte. Però sí que és, coincidiran amb mi, com a mínim inquietant. Suposo que es tracta de posar-hi un filtre, de manera que no tothom, no totes les editorials grans o petites, puguin accedir a aquest espectacle de les signatures i així s’evitin aglomeracions. Dit això, i entenent-ho parcialment, no m’agrada. No m’agrada que l’ordre de la Diada de Sant Jordi sigui un ordre de decret, de regulació administrativa, de taxa i d’entrada. Evidentment que hi ha una despesa, i un servei d’ordre, i una organització logísticament complexa, però jo diria que hi ha una cosa que es diuen impostos i que l’Ajuntament pot fer sobradament aquesta despesa en favor d’una Diada ancestral, popular i ciutadana. O això o fer pagar per les primeres fileres de la cavalcada de Reis, o algun concert de la Mercè, no troben? I és que em sembla que ens vam començar a obsessionar a ordenar-ho tot arran de la pandèmia, i des d’aleshores que no sabem donar espai a l’espontaneïtat i al ja ho trobarem. I la Diada esdevé, encara que sigui només al cor de l’Eixample, una Diada de mercat editorial i de compra i de venda. I no, no era això.
Si calgués alguna ordenació en la disposició de les parades, sí que seria la de poder separar els autors literaris dels inefables instagramers, influencers, tiktokers, pornstars, showmen i dives que ofeguen qualsevol visió de l’escriptor assegut en una taula disposat a signar la seva última novel·la. Portin tota aquesta respectable gent a una banda allunyada o diferenciada, posem per cas el mig de la plaça Catalunya o davant la FNAC de l’Illa, de manera que la proximitat excessiva amb les obres de literatura no provoqui un eclipsi excessiu. “Oh, és que aquest influencer també ha escrit un llibre de poesia”. I mereix tot el respecte, només faltaria, però comprendran que fins i tot al futbol hi ha divisions I els escriptors estem disposats a ser considerats de segona o de tercera divisió, en comparació amb ells, mentre els tinguem el més lluny possible. Mira que em cau bé, en Nacho Vidal, però aquell any en què en la parada compartida va exposar una cua molt més llarga que la meva, em vaig sentir en efecte jugant en una altra divisió. Sort que, pel que fa a la cua més corporal, les categories estarien per veure.
Per Sant Jordi millor que tothom pugui treure la seva parada gratuïtament, tot respectant l’espai adjudicat (sí) quan es tracta d’un carrer molt concorregut, i que la literatura pugui tenir un cop a l’any la seva pròpia extensa àrea sense interferències. No, no és el mateix que allò dels autors mediàtics, perquè de mediàtics ho podem esdevenir tots si arribem a ser molt coneguts o molt venuts o si som també simpàtics a les xarxes. No és això: és democratitzar realment els espais de manera que tothom tingui veritablement la seva oportunitat, i simplement repartir, mira que hi ha espai per a repartir, entre propostes més modestes o arriscades i propostes que simplement parteixen d’un excessiu avantatge en pantalla. De ser-hi, hi han de ser tots. Sense exclusions. Però si realment volen ordenar, ordenin de manera que el gran no s’engoleixi constantment el petit i que la nostra festa dels enamorats no esdevingui una mena de mercat de Calaf o de borsa de Nova York on només estiguem pendents dels rànquings i de les editorials que tallen el bacallà. No parlo com a escriptor afectat, jo fins ara no he tingut cap queixa, sinó com a barceloní: parades amb senyera, literatura, carrers plens, caos autoordenat, roses rebentades de preu al vespre i olor de pètals mentre tornem a casa. No té preu.
