El Palau Robert acull l’exposició Underground i contracultura a la Catalunya dels anys 70. Es pot visitar fins al 28 de novembre i crec, sincerament, que és una de les exposicions de la temporada de visita obligada. Enteneu-me, que cadascú faci el que li plagui, però si voleu descobrir o rememorar la irrupció del moviment contracultural o underground a la Barcelona d’ara fa mig segle no us la deixeu perdre.
L’exposició l’ha ideat i comissariat Pepe Ribas, cofundador de la revista Ajoblanco i un dels indiscutibles referents contraculturals del nostre país. El primer que en vull destacar és l’exhaustivitat. No sembla una exposició del Palau Robert, no pas perquè aquest centre no programi mostres interessants i de qualitat, sinó perquè —imagino que amb la voluntat d’arribar al gran públic—, les exposicions que sol acollir fan l’efecte d’un petit tastet. En aquesta, en canvi, se’ns ofereix el menú complet! Underground i contracultura a la Catalunya dels anys 70 és una mostra completíssima, rica en material expositiu —més de set-centes peces originals de l’època, que val la pena mirar amb deteniment— i amb una perfecta ambientació que permet al visitant fer-se a la idea que trepitja alguns dels principals escenaris d’aquella explosió de llibertat i creativitat: les comunes hippies, la sala Zeleste, el Canet Rock…
L’exposició és plena de fotografies de nois i noies joveníssims a qui s’atribueixen unes ganes boges de canviar el món i unes inquietuds culturals variadíssimes (literatura, cinema, teatre, còmic…). Em pregunto si aquell jovent dels setanta era fet d’una altra pasta o, senzillament, va fer el que va fer perquè no tenia altre remei. El 2014, vaig entrevistar el dibuixant i pintor Nazario Luque, un dels protagonistes indiscutibles d’aquell moviment, i recordo que em va dir “érem underground perquè no podíem ser res més”. Doncs això.
Em pregunto si aquell jovent dels setanta era fet d’una altra pasta o, senzillament, va fer el que va fer perquè no tenia altre remei
També em pregunto què se’n deu haver fet de tota aquella gent anònima que, als anys setanta, va protagonitzar l’underground i la contracultura: Han conservat aquell l’esperit contestatari tants anys després? Continuen compromesos amb l’activisme i les lluites pels drets socials? S’han aburgesat i ara recorden amb una barreja de nostàlgia i vergonya aquells pecats de joventut? Un cop han sigut pares o avis, s’han convertit en tot allò que criticaven dels seus respectius progenitors? Han seguit vivint en comuna i practicant l’amor lliure o tot allò va acabar com el rosari de l’Aurora?
Surto del Palau Robert pensant que m’encantaria que algú s’animés a fer una exposició o, potser encara millor, un documental que mostrés com són ara, cinquanta anys després, aquells barcelonins de l’underground i la contracultura. Podria ser un exercici interessant i segur que ens enduríem alguna sorpresa.
Un cop han sigut pares o avis, s’han convertit en tot allò que criticaven dels seus respectius progenitors? Han seguit vivint en comuna i practicant l’amor lliure o tot allò va acabar com el rosari de l’Aurora?
En tot cas, hagin o no perdut amb els anys aquell esperit de rebel·lia, tots som una mica fills d’aquells undergrounds i contraculturals que durant els darrers anys del franquisme, emmirallats en els hippies que feien parada i fonda a la ciutat abans d’anar cap a Eivissa i també inspirats pel maig del 68 francès, van agafar la bandera de l’alliberament sexual, la del feminisme, la dels drets dels homosexuals, la de l’antimilitarisme, la de l’ecologisme i no sé quantes més.
