Quan reconeixerem el mecenatge?

Aquestes darreres setmanes els mitjans s’han fet ressò de l’estat en el qual es troba la Reforma de la Llei 49/2002, la popularment coneguda coma Llei del Mecenatge espanyola.

Una llei que quan es va aprovar abanderava una normativa europea pionera, però que malauradament naixia amb unes mancances insalvables que la condemnarien a desenes de peticions de modificacions i amenaces de reforma al llarg de dues dècades, fins avui, que es troba per primera vegada discutint-se’n el seu articulat a la seu del Congrés dels Diputats. Veurem si finalment els polítics permeten que arribi a bon port.

Hem pogut llegir als mitjans una àmplia exposició del que significa el mecenatge, el tractament que se’n fa actualment i el que busca la nova Reforma legislativa, però res avançarà si no aconseguim canviar com percebem les accions filantròpiques com a societat. Aquí rau el quid de la qüestió.

Llegia amb pena els comentaris que els diaris digitals rebien als seus articles on part de l’opinió pública s’acarnissava veient només en la reforma una eina d’evasió fiscal al servei de la societat civil benestant, o com a poc, s’entenia el mecenatge com a una maquinària de neteja reputacional de rics i privilegiats.

Que equivocats estem com a societat si no sabem reconèixer els beneficis que el mecenatge aporta a tothom. I és per això que aquesta Llei necessita una clara reforma. No en els percentatges de deducció fiscal per donació, que també, sinó per a establir, com fa la Llei Aillagon francesa, el gran referent normatiu en filantropia a Europa, polítiques públiques que a través de la institució de la Mission du Mécénat ha sabut explicar a tot el país, departament a departament, el que és el mecenatge, com es pot dur a terme per part de tothom i quins en són els seus beneficis, personals i com a membre d’una comunitat.

Aquí, a diferència de les societats anglosaxones, on participar i tornar a la societat una part del que un n’obté és motiu d’orgull i s’assumeix gairebé com una obligació òbvia, estem molt lluny d’apropiar-nos d’un sentiment de corresponsabilitat comunitari en aquest sentit.

Que equivocats estem com a societat si no sabem reconèixer els beneficis que el mecenatge aporta a tothom

Sembla mentida que ens costi tant d’entendre quan la societat catalana encara viu en part del rèdit econòmic que generen les apostes que els grans mecenes van deixar com a llegat a finals del s.XIX i principis del s.XX. Però en algun moment de la història més contemporània, aquesta aposta de la burgesia catalana, l’empresariat, vers els artistes va patir una desconnexió que ja mai ha tornat a fluir d’igual manera. O si més no, la seva necessitat o percepció.

Encara que els escèptics no s’ho creguin, el mecenes dona de cor, perquè vol, hi ha una voluntat expressa en l’acte de fer una donació que respon a una convicció i voluntat de col·laborar i ser part d’aquella causa per la qual aposta. Si les donacions que tots i cada un dels filantrops del país estan fent actualment desapareguessin, les Fundacions i les entitats sense ànim de lucre que sustenten l’estat del benestar molt més enllà de les possibilitats de l’administració caurien i centenars de milers de persones quedarien desateses.

La pròxima vegada que sentis malparlar d’un mecenes para’t a pensar de quina fundació, ONG o entitat sense ànim de lucre n’ets tu o algun familiar teu beneficiari. El dia que els mecenes hi deixin de col·laborar, desapareixerà. La ciència i la recerca, el tercer sector social i la cultura necessiten el mecenatge per a sobreviure, projectar-se i enriquir-nos a tots com a persones i com a societat mitjançant les tasques extraordinàries que fan a favor de l’interès general. De nosaltres depèn doncs que els reconeixem d’una vegada per totes.