Sé que faig tard, molt tard, a l’hora d’intentar dir res de nou sobre la companyia teatral La Calòrica i el seu celebradíssim espectacle De què parlem quan no parlem de tota aquesta merda. Entono la penitència i, si més no, estalviaré al lector l’enèsim elogi d’aquest hit de la nostra escena ordit amb jocs de paraules i gracietes derivades del seu títol. Anem al gra. L’èxit primordial d’aquest espectacle dels calòrics és la seva pròpia pervivència i el fet (quasi inèdit a casa nostra, però ben normal dins l’univers del teatre anglosaxó) que un text parit dins d’un equipament públic com el TNC allargui la seva existència en l’univers del privat. Ara escriurem un dels adjectius ancestralment prohibits a la nostra cultura: sí, aquest De què parlem és un magnífic exemple de teatre comercial (!!!), certificant que es pot tramar un text reflexiu i una producció de qualitat amb èxit de taquilla.
Durant massa dècades, el teatre pretesament cultureta ha escarnit l’èxit de públic d’una funció equiparant la seva recepció massiva a una necessària banalitat. El prejudici és fraudulent, i ho certifica que el teatre públic casolà ens obligui massa sovint a empassar-nos unes tifes monumentals disfressades d’una suposada alçària filosòfica. M’alegra que companyies de tendra maduresa com La Calòrica (dotze anys de curro a l’esquena) demostrin que l’addicció de la nostra cultura a l’arte povera resulta pèssima; els seus integrants farien bé en normalitzar el seu èxit com un símptoma de salut mental. Diguem-ho de nou, perquè a Catalunya cal recordar les coses més bàsiques: que una companyia tingui acollida de públic és una notícia excel·lent, primer perquè estem totalment a favor que la gent foti pasta amb la seva feina, i després perquè els diners possibiliten arriscar-se encara molt més.
De banalitat, ta tia en patinet; perquè amb aquest De què parlem el tàndem Joan Yago (autor) i Israel Solà (director) palesen que hom pot sortir d’un teatre amb tres o quatre reflexions oportunes després d’haver-s’ho passat teta. Aquesta obra és un exemple de pièce bien fait (amb tocs d’efectisme i interpretacions sovint prototípiques que pequen d’afectació vodevilesca; sí i recontrasí!); però també cal recordar que fer les coses ben fetes és difícil de collons i que provocar un riure de solidesa és a l’abast de poquíssims artistes. Els ressenyistes teatreros han recalcat la filiació dels calòrics amb companyies com ara Els Joglars, i la cosa és certa pel que fa la catarsi satírica de la catalanor; però diria que La Calòrica produeix un teatre de gran fondària perquè, Boadella a banda, els seus integrants no són aliens al cromosoma Rusiñol que perviu en l’humor trist i escatològic d’escola Capri.
Amb aquest De què parlem el tàndem Joan Yago (autor) i Israel Solà (director) palesen que hom pot sortir d’un teatre amb tres o quatre reflexions oportunes després d’haver-s’ho passat teta
Aquest arrelament en la cultura teatral del país provoca que escenes icòniques de l’obra com ara la reunió de veïns o el pannel de tertulians absurds (com a exemplar de la professió, aplaudeixo amb entusiasme la realíssima caricatura d’aquest dissortat ofici) passin del que podria ser un simple gag del Polònia a una mostra d’excel·lent teatre. També hi ha estructures d’estat en l’art d’un grup d’actors impecable (amb la guest star Mònica López, que treu petroli d’una negacionista climàtica a qui acabaries abraçant amb compassió). No m’agradaria produir cap escissió ni conflicte de gelosia entre tots els intèrprets, però és que això de la Júlia Truyol és d’un altre món. Ja l’havia vista jalar-se amb patates una sèrie d’actors amb més currículum que ella en l’últim (i prescindible) Oncle Vània del Lliure; ara faig constar que aquest ofici en un escenari només pot ésser fruit d’un do celestial.
Afegeixo un últim detall que, per desgràcia, no hauria de ser notícia. Els actors de La Calòrica actuen en català (que no en catanyol) i juguen amb la riquesa d’accents de la nostra llengua amb una naturalitat en perill d’extinció. La funció d’aquest passat dijous estava plena de gent que va sortir contenta del teatre mentre barrinava una reflexió sobre un dels grans problemes del nostre món, i tot sense haver hagut d’aguantar una turra paternalista. Hi torno. Molt a favort dels teatres plens, de companyies que fan bitllet i de gent amb èxit. D’aquí a uns anys, els actors de La Calòrica recordaran el seu petit local d’assaig (i el lavabo duchampià que els va servir de trampolí) amb molta estima i faran santament. Celebraré que ho facin a la masia de l’Empordà que s’hauran pogut sufragar amb el suor del seu esquelet i el triomf incontestable del seu teatre. A casa som amics de l’èxit d’aquest èxit.
Encara una postdata: si queda algú amb una mínima neurona dins la televisió pública, que corri a encarregar una sèrie a aquesta penya. Coordenades: Teatre Borràs, fins el 8 de gener. Correu-hi i ompliu-lo.
