El lector coneixerà de sobres el veto de PP i Vox (sectorials valencianes) a les revistes Camacuc, Llengua Nacional, Cavall Fort, El temps i Enderrock a la biblioteca de Borriana, sota l’excusa que les publicacions en qüestió fomenten activament el separatisme. M’he expressat manta vegada contra qualsevol tipus de censura i molt a favor d’importar el model llibertari americà de free speech, amb la qual cosa podreu imaginar que la notícia no em sembla agradosa. Però també haig de dir que he escrit i participo encara en alguna de les revistes esmentades i, en efecte, la dreta espanyola té tota la raó del món: són iniciatives en català, de vocació nacional i, contra el que diuen els amics de la tercera via, qualsevol forma de catalanisme ha de dur naturalment a l’anhel d’un estat lliure. No compro la censura, faltaria més, però tampoc aquesta cosa nostra tan poruga de fer-nos els neutrals.
Dit això, la posició de la majoria dels conciutadans amb el tema em sembla d’una hipocresia repugnant. De les revistes en català (a les esmentades caldria afegir-hi la recentment finida L’Avenç o d’altres productes ancestrals com ara Els Marges, Serra d’Or i de més recents com 440 Clàssica o El món d’ahir) la penya només se’n recorda quan moren o mercès a la censura. Les nostres revistes, per dir-ho clar, necessiten moltes menys llàgrimes i molts més subscriptors. Si el lector està preocupat per l’esdevenir de Sàpiens o Valors, que foti el punyeter favor de subscriure-s’hi. És la millor garantia de cara a la seva supervivència i la forma més òptima, en definitiva, d’aconseguir que els seus impulsors (i ja de passada els seus articulistes!) puguin fer allò tan necessari de menjar i sobreviure. Les llàgrimes no serveixen per imprimir, enquadernar o escriure. Afluixar la mosca, sí.
A banda dels nostres impostos i de l’escarransit tant per cent que l’administració dedica a cultura, els catalans sempre hem hagut de pagar la festa. Hom pot fer mil tesis doctorals sobre la injustícia o l’anomalia històrica d’aquesta idea, però el fet és el fet. Si per cada llàgrima i cada unça d’ira pel veto en qüestió hagués caigut una subscripció a una de les revistes censurades, creieu-me, els seus responsables avui saltarien d’alegria i es banyarien en xampany. Durant aquestes properes setmanes de campanya, escoltareu molts polítics (i conciutadans) catalans repetint compulsivament allò de Joan Fuster que la cultura l’has de fer tu perquè no la facin contra tu; són els mateixos líders que no tenen cap problema en fomentar la bilingüització del país a través d’uns mitjans públics cada vegada més castellanitzats i que patirien dificultats per citar més de tres revistes en català.
Si per cada llàgrima i cada unça d’ira pel veto en qüestió hagués caigut una subscripció a una de les revistes censurades, creieu-me, els seus responsables avui saltarien d’alegria i es banyarien en xampany
Em fastigueja la censura (perquè l’he patida molts anys i l’he pagada cara, literalment), però encara em fot més la triple moral d’un poble que prefereix plorar i rabejar-se en la ferida que no pas obrir la cartera i sufragar els misèrrims 76,50€ que comporta una subscripció a Cavall Fort. Si fos per la implicació de tots els nostres indignats i per l’agrupació nacional del victimisme, l’única revista de la qual gaudiríem és el full parroquial i al Palau de la Música ara hi hauria un Decathlon. Deixeu de plorar, us ho prego, i feu el puto favor de pagar. Abandoneu això de la queixa perpètua, perquè sembla que us agradi més viure contra Vox que no pas assumir allò que, únicament i sortosa, és responsabilitat vostra. Menys llàgrimes. Més subscripcions.
