Tot allò que la classe mitjana vivia com a normal a Barcelona, ara es desestima en tant que luxe. ©Isaac Planella

Viure amb 3.000 euros

És veritat. Viure a Barcelona amb 3.000 euros implica anar justet de calers. 

L’alcaldable convergent Xavier Trias ha dit que un barceloní amb 3.000 euros de sou té problemes per arribar a final de mes. Les declaracions són noticiables, no només perquè Trias hagi esperat uns quants mesos d’aquesta pesadíssima precampanya municipal per compartir alguna cosa mínimament intel·ligent i objectivable amb els seus electors, sinó també per les reaccions de manual i parvulari econòmic dels seus opositors a l’alcaldia.

Si fem una cosa tan boomer com agafar paper i llapis, veurem per exemple que un barceloní tresmileurista –en cas d’habitar un pis de lloguer– s’enfrontarà a un preu mitjà que l’any passat assolí els 1.077 euros per mesada (dades de l’Incasòl). Suposem que, a banda d’aquesta dissort, l’aital ciutadà tingui la tara d’ésser autònom i desembutxaqui el robatori mensual que representa una de les quotes més altes del planeta (amb un mínim de 300 euros), xifra a la qual Hisenda té la gràcia d’afegir els pagaments trimestrals i, of course, un cúmul de sancions en cas de combinar-los amb una nòmina fixa.  

Això palesa, per tant, que el nostre barceloní tresmileurista haurà perdut la meitat de la seva mesada només pel fet d’exercitar-se en la temeritat de viure amb un sostre per barret i dormir-hi sabent que l’estat no el detindrà malgrat haver-li furtat una pasta indecent. Suposem, que no és gaire suposar, que aquest conciutadà vulgui disposar a ca seu una sèrie de luxes del primer món com ara llum, gas, calefacció o fins i tot Wi-Fi.

I suposem que, barceloní de pro com és, tingui la temeritat d’alimentar-se amb les extraordinàries viandes que procuren els magnífics paradistes de qualsevol mercat d’un barri a l’atzar. Que tothom faci els seus càlculs i que hi posi les variables que es vulgui, però veurà ràpidament com del sou d’aquest tresmileurista ja només en resta un terç. Per continuar suposant, imaginem que aquest nostre bípede barceloní es guareix el neguit existencial com fa la majoria de la humanitat (a saber, procreant): doncs bé, segons Mr. Save The Children, criar un fill a Catalunya representa un total de 829 euros cada mes. 

Amb una simple i contrastada suma de sostre, deures del contribuent, progènie i estómac veiem que a aquest (suposadament) privilegiat tresmileurista barceloní li resten, a tot estirar, de tres-cents a cinc-cents euros mensuals. En totes aquestes despeses encara no hi hem inclòs cap gasto bàsic relatiu al transport o el material que hom necessita per currar; encara que se salvi la despesa, veurem que el nostre suposat milionari té una mínima quantitat de diners per abocar-los a activitats que, en temps de bonança, no es consideraven cap luxe (com ara pagar-se un gimnàs, sopar amb la costella al Gresca, o escampar la boira uns dies a Londres per cantar a ple pulmó les enganxoses melodies de Mamma Mia!).

Hom pot fer totes les tesis doctorals del món sobre la ficció que representà la classe mitjana dels 90 i tota la metafísica que es vulgui sobre com la ciutat ha esdevingut una comunitat malaltissament regida pel consum. Però, per molt que pesi als demagogs, un barceloní té serioses dificultats per viure a la seva ciutat amb 3.000 pepinos

Aquesta realitat incontestable no treu cap valor de veritat al fet que un barceloní amb el salari mitjà de la capital (proper als 1.800 euros) no visqui igual o encara més putejat que el nostre protagonista hipotètic. Com tampoc treu cap mena de rellevància a les penosíssimes dificultats vitals que experimenten la meitat d’assalariats de la nostra urbs, que han de viure amb la xifra irrisòria de 1.400 euros mensuals. La política no és una cursa per veure qui està més cardat, sinó una lluita de projectes que busqui el millor sistema cultural-econòmic per incentivar el benestar dels electors. Disculpant-se covardament de la seva afirmació (i adduint que es referia a 3.000 euros d’ingressos familiars), Trias no ajuda a superar el marc mental d’una ciutat on hom viu més orgullós de subsistir en la quasi indigència que no pas frisós de fer més pasta. Que Trias acabi demanant perdó amb la boca petita implica que a Barcelona, pesi a qui pesi, ha triomfat el discurs d’Ada Colau on tot allò que la classe mitjana vivia com a normal ara es desestima en tant que luxe. 

La política no és una cursa per veure qui està més cardat, sinó una lluita de projectes que busqui el millor sistema cultural-econòmic per incentivar el benestar dels electors

Era previsible que l’esquerra de la ciutat continuaria amb la demagògia contrastadament falsa segons la qual hom pot dibuixar un barceloní amb 3.000 euros al sarró com a privilegiat (aquest, dit sigui de passada, és un sou ben inferior al de la majoria de regidors de l’Ajuntament que sostenen la tonteria), com també era esperable que la majoria dels polítics amb aspiracions a l’Ajuntament encara mentirien als ciutadans de Barcelona més empobrits dient-los que, a base d’ajudes públiques amb xecs veneçolans per comprar llibres i plumiers, abandonaran la marginalitat econòmica.

Estem contemplant escenes autènticament delirants, com ara un polític amb l’experiència d’Ernest Maragall prometent un salari mínim de 1.500 a la conciutadania. Són coses ben tristes de veure, especialment pels afectats. I sobta, insisteixo, que no existeixi ni un sol candidat que trenqui la norma ni les falsedats econòmiques de l’actual administració, que ha tingut un èxit prou fàcil de comprovar veient tones de barcelonins fotent el camp de la ciutat en massa. 

Falsaris que promouen polítiques desfasades i aparents alternatives que parlen amb la boca petita. Un motiu més, per si en teníem pocs, per abstenir-nos a les properes eleccions.