Els resultats electorals deixen bones notícies per a la majoria de votants (que no vol dir de partits). En primer lloc per als independentistes. En un moment de la nit electoral, quan ja hi havia gairebé el 70 per cent escrutat, la Lídia Heredia, al programa especial de TV3, va dir: “L’independentisme no és un suflé, és un torró d’Alacant!”.
Tenia raó. L’independentisme, gestionant la pandèmia, amb líders empresonats o fora d’Espanya, amb una rivalitat que faria empal·lidir d’enveja Mourinho i Guardiola, i amb tota la força de l’operació Illa, guanya i fa un record. Aconsegueix 74 escons i el simbòlic 51% dels vots (i pel camí s’hi queden Pdcat i Primàries). Els votants independentistes —que, com hem vist, no són els de tuiter— volen entesa.
Els republicans passen per davant de Junts (hi ha empat tècnic entre Illa i Aragonès i, a poca distància, Borràs) cosa que converteix Aragonès en president i decanta el govern cap a l’esquerra. Per primer cop, i a falta de pactes, hi haurà un partit que porta el “republicanisme” a les sigles presidint la Generalitat. Bones notícies per a la CUP, que amb Dolors Sabater fa un gran resultat, i bones notícies per als Comuns, que són superats per la CUP, però que poden aprovar uns pressupostos que tinguin en compte la crisi que s’haurà de gestionar. Ara és el moment de Pere Aragonès. Com deia algú en campanya: “Li deixaries les claus de casa teva”. Molta gent li ha deixat. Són unes claus que farà servir, no ho dubto, per parlar amb tothom. És el que cal.
Per a Salvador Illa és una bona notícia que els votants que van anar a Arrimadas tornin al PSC dels millors resultats. Per una raó: el buscar brega, la mala educació, l’altivesa, la provocació, l’escarni i la banalitat no poden ser la representació de la majoria “constitucionalista”. No veig l’Illa anant a arrencar llaços grocs, ni a anant al poble dels pares d’en Puigdemont a fer un vídeo provocador, ni, no ho oblidem, tampoc el veig fent-se unes fotos al Parlament per a la revista Telva. No sabem què hauria passat si Arrimadas hagués fet aquesta campanya i batent-se amb Illa. Diria que els resultats no haurien estat gaire diferents.
A la banda “constitucionalista”, doncs, hi ha els votants de sempre (no n’hi ha més) repartits de manera diferent. Hi perd, sobretot, el PP de l’Alejandro Fernández. Fernández és dialogant, divertit i positiu. El vaig sentir al programa de la Laura Rosel i vaig pensar que hi aniria a sopar, ben de gust. És el PP català, el d’abans, el que tampoc no aniria a arrencar llaços grocs, ni al poble de Puigdemont, ni es faria —espero— fotos per a Telva al Parlament. En la compareixença va venir a dir que hi havia hagut “forces externes” que li havien condicionat el resultat. Es referia als últims espeternecs de Bárcenas, suposo. Però és que va moure una fitxa letal. Letal per a Ciutadans, però també per a ell: va fitxar Lorena Roldán, que havia estat cridada —em penso que a contracor— per fer d’Arrimadas 2. Això era un cop dur per al descol·locat Carrizosa (del que, com al Cantar del Mío Cid, penses: “Dios, qué buen vasallo si tuviera un buen señor”). Però era una declaració d’intencions (similar, salvant les distàncies, al fitxatge d’Álvarez de Toledo) per al votant seriós de, per entendre’ns, un Santiago Fisas del PP. De fet, en campanya ni l’hem sentida.
També hi ha una bona notícia en l’entrada de Vox al Parlament. Sí, sí. Deixin-me explicar-me. Aquest partit (del que ara coneixerem el número dos, el tres, el quatre…) agafa la majoria de votants de Ciutadans. Per tant, odia, com sabem, els “separatistes” i tot el que són i representen. Però odia més col·lectius amb la mateixa passió. Aquesta és la bona notícia. Els col·lectius afectats ens podrem repartir molt millor aquest odi i totes les seves pintoresques formes de representar-lo que veurem, aviat, al Parlament.
