El desembre de 1985, l’Ajuntament de Barcelona va llançar la campanya Barcelona posa’t guapa per donar a conèixer el Programa de Mesures per a la Protecció i Millora del Paisatge Urbà amb el qual volia fomentar la rehabilitació d’edificis d’una ciutat que menys d’un any després seria designada seu olímpica. O sigui que Samaranch encara no havia pronunciat allò d’”À la ville de… Barcelona” que catapultaria la capital catalana al món, però la necessitat de fer una rentada de cara a la ciutat ja s’endevinava urgent. Les fotos de l’època mostren una Barcelona certament grisa i apagada. Com si una capa de pols o cendra ho cobrís tot —carrers, places i edificis—. D’aquí, la necessitat del Barcelona posa’t guapa —llavor del futur Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida— per animar als barcelonins a restaurar, principalment, façanes i parets mitgeres, amb el suport d’empreses i entitats en qualitat de patrocinadores.
En termes de comunicació, crec que no m’equivoco si dic que Barcelona posa’t guapa ha estat una de les campanyes municipals més exitoses de tots els temps. Se’n van fer uns quants anuncis de televisió —disponibles al canal de YouTube de l’Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida— que, vistos amb ulls d’avui, resulten entranyables —algú dirà que també políticament incorrectes, ja imagineu per on vaig—. El primer que es va emetre mostra un primer pla d’una noia que es maquilla mentre una veu en off explica: “Perquè Barcelona estigui guapa, cada dia hi ha més flors als balcons; més façanes arreglades i pintades. Cada dia hi ha més espais verds, més monuments i edificis restaurats. Barcelona posa’t guapa”. La campanya va estirar-se com un xiclet i al llarg dels anys se’n van fer diverses versions com aquella que deia Barcelona posa’t guapa i segura potser per respondre els qui consideraven que el “posa’t guapa” era un pèl frívol.
Passejant pels carrers de Barcelona es fa evident que la ciutat del present té poc a veure amb la de fa quatre dècades. La majoria de façanes presenta un aspecte net i cuidat. I no parlo només de La Pedrera, la Casa Batlló o els grans edificis senyorials del centre, sinó també de modestos blocs d’habitatges de barris més perifèrics. Per tant, podríem dir que els barcelonins han fet la seva part en això de posar guapa la ciutat. De l’estètica monstruosa de moltes terrasses de bars i restaurants no en diré res —els concedeixo una treva temporal— perquè entenc que amb la pandèmia els seus propietaris han hagut d’improvisar solucions d’emergència per no haver de tancar el negoci.
Per contra, soc molt crític amb l’estat actual de l’espai públic —un element clau d’això que anomenem paisatge urbà—. D’un temps cap aquí, les xarxes socials s’omplen de fotografies fetes per ciutadans que denuncien l’estat deplorable de molts carrers i places: brutícia, mobiliari urbà en mal estat, vegetació descuidada… Em crida especialment l’atenció que alguns dels nous espais enjardinats que proliferen per tota la ciutat arran de la pacificació exprés de molts carrers al cap de quatre dies d’estrenar-se ja presentin un aspecte lamentable amb plantes seques o mig mortes que recorden els pobles abandonats de les pel·lícules de l’Oest. No crec que això passi per desídia ni per manca de pressupost sinó, més aviat, pel fet que està en marxa un gran canvi de model de ciutat a marxes accelerades pel qual potser no estàvem prou preparats.
Em sembla fantàstic que el formigó i el quitrà cada cop hi tinguin menys protagonisme —quin horror allò de les places dures que tant agradaven a certs arquitectes dels vuitanta i noranta que es volien fer els moderns— perquè anem cap a un model de ciutat més verda i sostenible. Segur que aquesta Barcelona rica en vegetació —places i carrers plens d’arbres que donen frescor i absorbeixen CO2, superilles amb jardineres plenes de plantes i flors i edificis literalment recoberts de verd— serà una ciutat infinitament més habitable. Ara bé, no és el mateix mantenir en condicions una esplanada de formigó que milers de metres quadrats de superfície enjardinada. Els qui tenim plantes a casa ho sabem bé: són molt boniques, però requereixen una dedicació pràcticament diària. No és cap secret i vull suposar que els responsables municipals de mantenir en un estat òptim tots aquests nous espais enjardinats en són conscients, però és evident que en això necessitem millorar.
Em crida l’atenció que alguns dels nous espais enjardinats que proliferen per tota la ciutat al cap de quatre dies d’estrenar-se ja presentin un aspecte lamentable
És hora de recuperar el Barcelona posa’t guapa, però no crec que la responsabilitat de millorar l’aspecte de la ciutat hagi de recaure novament en els barcelonins —encara que és imprescindible que contribueixin a la preservació de l’espai públic fent-ne un bon ús—, sinó en el propi ajuntament de la ciutat. Torneu a posar guapa Barcelona.
