“Les dones abans sí que eren fortes i van haver de lluitar per la igualtat. La meva mare va tenir 9 fills i només demanava trobar un ginecòleg que l’entengués que no podia tenir més fills i volia gaudir d’una vida sexual sense haver de portar una vida més a aquest món”. Això m’ho deia la Rosa, una atractiva dona de mitjana edat als vestidors del gimnàs aquest matí. Amb la Rosa sempre hi ha hagut una química especial. Ella és també filla de peixaters, i això ens dóna certa complicitat d’haver viscut la duresa del mercat, de famílies emprenedores, de feines molt dures i cases amb disciplines i autoritats molt masculines. Avui m’ha parlat de la seva mare i de la seva àvia, per aquest petit homenatge que fem quan parlem de les dones que ens van educar, que amb el seu silenci, solitud i generositat han fet que nosaltres eduquem i trepitgem des de l’assertivitat. Quan m’explicava que la seva mare no volia més embarassos i trobar pastilles o preservatius era una cosa clandestina i mal vista, veig on hem arribat, em sento afortunada d’haver nascut als 70 i de ser protagonista de la meva pròpia sexualitat.
Surto de la piscina (al gym només hi nedo ) i miro el WhatsApp, que cremava. Veig i llegeixo la notícia que un 44% d’homes pensa que la promoció de la igualtat els discrimina; el titular és polèmic. Podem interpretar, de la mateixa manera, que més de la majoria, un 56%, no se senten discriminats pel feminisme. Però aquest titular seria massa positiu i no encendria les tertúlies radiofòniques ni seria portada dels principals diaris.
En llegir la notícia i contrastar-la l’he compartida amb homes i dones de la meva vida l’opinió dels quals respecto molt. No pensen com jo, per això genero el debat, per qüestionar-me, sempre. La meva amiga catedràtica en dret em diu que el més preocupant és que els adolescents siguin part d’aquest alt percentatge; el meu amic publicitari em diu que se’ns n’ha anat la pinça i ara la balança és de l’altra banda, que el nostre discurs ha generat enemics; la meva amiga sociòloga em diu que això no està contrastat, que és pura polèmica i que està fet per despistar l’opinió pública, i em parla de la navalla d’Ockham per sintetitzar i entendre-ho millor.
El meu amic enginyer i feminista m’ho compara amb l’apartheid i argumenta que els que han nascut amb un avantatge que els ha estat donat mai no el deixaran ni l’admetran; la meva amiga periodista em diu que els masclistes passen de botxins a víctimes; la meva amiga directiva de multinacional ressalta l’alarmant fet de veure com pensen els adolescents; la meva amiga emprenedora i la mare de tres adolescents posa l’accent en les noves generacions també, i el meu amic expert en noves masculinitats i gènere em ressalta que un 56% d’homes no se senten discriminats.
En un parell d’hores he passat de nedar i parlar amb la filla de peixaters que recordava la seva mare que volia anticonceptius il·legals, a interactuar amb vuit professionals educats i viatjats que veuen el feminisme i la notícia del dia des de diferents prismes.
El que és clar, és que no podem obviar allò que les dones de la postguerra van patir perquè nosaltres estiguem on som, i que els nostres fills i filles, els adolescents masclistes de l’estudi, entenguin que les dones no devem res als homes i que els avantatges adquirits han de deixar de ser avantatges i adquirits.
Cal repensar el feminisme i no ens podem carregar el que tantes dones i alguns homes han perdut per ser on som
A l’últim estudi que hem realitzat he constatat que vincular productes al feminisme és incòmode i que cal una redefinició del concepte. Cal repensar el feminisme i no ens podem carregar el que tantes dones i alguns homes han perdut per ser on som. Reivindico el feminisme quotidià, el feminisme que ens iguala a tots, que ens fa ser millors persones, millors mares i pares i que convida al magne esforç de desaprendre i eliminar els biaixos i els privilegis adquirits.
