El primer cop que vaig baixar la Rambla de Sabadell, em vaig preguntar on era el mar. Sí, jo era molt (i molt) jove i havia sortit molt poc de l’ou, però em semblava inconcebible acabar una Rambla sense un festí d’aigua salada, estàtua de Colom amb lleons, caravel·la, “golondrines” i drassanes. El meu imaginari era totalment barcelonacèntric, com es pot comprovar, i no tenia ni idea de què podia significar una àrea o regió metropolitana. Ara, en canvi, tothom s’ha fet regionalista: ningú dubta en dir que cal parlar de l’Àrea Metropolitana com un tot, que quan es concep la ciutat cal pensar en tota la seva àrea socioeconòmica, que si la gent que ve en cotxe i es queda encallada o la gent que ve en rodalies i es queda encara més encallada, etcètera. Ningú, en canvi, sap dir quina és la fórmula. Ja fa anys que ningú no sap oferir un projecte global ni una fórmula de govern coordinada a nivell metropolità. I molts dels que es presenten a les eleccions del maig, i els seus equips, pensen secretament que, “total, la gent de Sabadell no ens ha pas de votar”.
El problema de parlar d’àrees o regions metropolitanes es troba en el límit, tant per a l’imaginari (el meu mar al capdavall de la Rambla) com per a la realitat: bé que diem “Disneyland París” a un parc d’atraccions que es troba a Magny-le-Hongre, i bé que es pretén batejar el nou projecte de Salou com a “Hard Rock Barcelona”, així com es volia batejar amb el nom de Barcelona els inefables i “imprescindibles” Jocs d’Hivern del Pirineu. Tots som també conscients que l’Aeroport del Prat és l’Aeroport de Barcelona (tant si té un nom digne com si té el nom que li han posat ara). Són molts els qui pensen que les Tres Xemenies d’Endesa (futur “Hub Audiovisual”) són a Barcelona, o que ignoren que el port de la ciutat no és ben bé de Barcelona sinó que comparteix un considerable terreny colindant amb L’Hospitalet i amb el Prat. I sovint ens pensem que Sarrià-Sant Gervasi s’acaba a la Ronda de Dalt, quan s’acaba a Les Planes. Vull dir que no queda definit on s’acaba una àrea metropolitana, ni tan sols en termes de serveis compartits, com devia haver-hi un moment en què els veïns de la vila de Gràcia o de Sarrià van haver d’assumir que eren més Barcelona del que voldrien. S’hi van resistir, és clar: però ja era igual el que sentissin o volguessin, perquè la realitat (i una certa pressa en fer decrets, tot cal dir-ho) les havia superades.
A finals del segle XIX i amb l’enderrocament de les muralles, el gran parc de Barcelona va esdevenir la Ciutadella. Sobretot arran de l’Exposició Universal del 1888, que era un veritable “eixample espiritual” de la Ciutat: muralles enderrocades, Cerdà impulsant la seva quadrícula, eliminació dels vestigis de les guerres del segle anterior, obertura de la Via Laietana (la que ara volen tancar limitant-la a un sol carril, i només de baixada), agregació de Gràcia (Sarrià encara trigaria dues dècades més)… L’Eixample era alguna cosa més que una quadrícula ben pensada, era una vocació d’expansió per a esdevenir una capital metropolitana (segons el concepte d’aleshores) i no una ciutat tancada en el seu passat. Després, amb l’Exposició Universal del 1929, el nou gran parc de la ciutat va esdevenir la ja urbanitzada muntanya de Montjuïc, tot i que després aquest espai impagable ha continuat incomprensiblement girat a la ciutat.
Per tant, ara, que les nostres dimensions són diferents, ens podem preguntar si els nostres veritables parcs són Collserola o el massís del Garraf o la serralada de Marina. És a dir, si de Mataró fins a Gavà i des de Martorell a Granollers conformem una unitat consolidada, una realitat per assumir, un imaginari en construcció. Sobretot ara que, impulsats pels preus dels lloguers i l’excel·lent sensibilitat social de l’Ajuntament, molts barcelonins han decidit marxar de la ciutat. Això sí: sempre que puguin mantenir els mateixos serveis ben a prop. Anem al poble, però volem continuar formant part de la ciutat. En això estic amb en Clapés, o una cosa o l’altra.
A vista d’ocell, som una regió econòmica sens cap mena de dubte. La pregunta no és aquesta, la pregunta és sobre el límit: de regió econòmica fa temps que en parlem, sobretot referint-nos a l’Arc (o “corredor”) Mediterrani que va des d’Alacant fins a Gènova. És aquesta, la gran regió econòmica que ha de donar sentit a unes grans àrees metropolitanes confirmades pels nuclis de Barcelona, València, Marsella, Palma, etcètera? O bé parlem d’una regió econòmica que pensi més en la Península endins que en el Mediterrani enllà, com proposa la “capitalitat cultural” del govern actual?
Jo crec que l’àrea metropolitana de Barcelona s’ha de configurar com una de les quatre o cinc grans àrees metropolitanes d’un Arc Mediterrani, i no com una segona capital d’Espanya, però tot són gustos. Barcelona com una porta del sud d’Europa coordinada amb altres tres o quatre ciutats, i no com una sucursal d’una gran megàpoli peninsular. Tothom és perifèria d’alguna cosa, i Barcelona ha d’escollir de qui vol ser perifèria. L’aposta per retroalimentar l’altiplà central de Las Vegas espanyola no suposarà mai un nou eixamplament, sinó una coneguda i secular figura de comparsa que ens traurà interlocució directa amb el món. Potser és Madrid qui ha de fer, en el futur i juntament amb altres ciutats, de perifèria de Barcelona. Per què no? El futur hauria de passar per perifèries múltiples i regions econòmiques que, ajudant-se mútuament o fins i tot competint, no intentin fagocitar-se.
Barcelona com una porta del sud d’Europa coordinada amb altres tres o quatre ciutats, i no com una sucursal d’una gran megàpoli peninsular. Tothom és perifèria d’alguna cosa, i Barcelona ha d’escollir de qui vol ser perifèria
La qüestió ja no té només a veure amb la disputa identitària sinó amb l’eficiència, la subsidiarietat, la cooperació i la forja d’un paper fort entre les capitals del món. Vam crear el concepte “Catalunya ciutat”, però aquesta ciutat fins a on arriba? On marquem el nostre nou Eixample? En la província? En la vegueria? En l’adscripció lliure dels municipis que ho vulguin? Quantes muralles més (artificials o naturals) volem que caiguin, més enllà de les mentals? I quina mena de consorci o de fórmula administrativa hauria de gestionar aquests nous límits?
En tot cas, el debat a Barcelona mai no ha estat sobre els seus límits, que són inexistents: sinó sobre a on exactament vol aturar-se.
