Barcelona, ‘hub fintech’ i capital de l’humanisme tecnològic

Catalunya ha estat sempre un país d’emprenedors. Malgrat haver perdut pes polític, continua tenint els centres operatius on té lloc la innovació i el desenvolupament. Els projectes d’inversió fintech són un dels majors atractius per a inversors i un potencial que no hem de deixar escapar. Però, ells sols, no marcaran la diferència. Necessitem més.

Les dades són clares. Barcelona s’ha convertit en la quarta ciutat preferida a Europa per a instal·lar-se, després de Londres, París i Berlín, segons Savills Aguirre Newman, que ha creat un índex d’Ocupació Fintech a Europa. Què té Barcelona que atreu talent i inversió? Sens dubte, una tradició avantguardista que va saber des del segle XIX avançar-se i ser motor de canvi. Capital, idees i una ubicació geoestratègica que la van situar com hub del comerç mundial. De nou, ara, està en l’ull de l’huracà. Té a la seva mà una nova oportunitat per a convertir-se en la plaça financera, ara de la mà de les fintech.

Segons dades de Pitchbook, Barcelona ha atret més de 182 milions d’euros de capital de fintech en els últims cinc anys i indústries com blockchain, segons la Generalitat de Catalunya, facturaran més de 60 milions d’euros en els pròxims 5 anys. Barcelona ja ha captat més de 2.700 milions en els últims 4 anys (Dealroom) en inversió de capital en startup.

La ciutat i la seva àrea metropolitana s’han especialitzat en biotecnologia, el comerç electrònic i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). A més, la pandèmia ha accelerat la digitalització dels serveis financers en tota Europa i Barcelona pot convertir-se en un  hub de coneixement de noves tecnologies. De fet, hi ha experts que auguren que les fintech seran un dels sectors que sortiran reforçats de la pandèmia.

Els principals atributs que ho fan possible, segons l’informe que comentàvem de Savills Aguirre Newman, són un entorn d’innovació amb universitats de primer nivell; preus moderats de salaris i oficines (representa el 65% dels costos operatius); qualitat de vida amb preus d’habitatge assequibles; i professionals preparats amb diversitat i amb idiomes. Afegeixo que, a més, disposa de bones universitats i centres de recerca que reforcen la innovació. I un sector industrial fort que aposta per la innovació per a continuar sent competitiu: robòtica, intel·ligència artificial, analítica i big data, per exemple.

Sense humanisme, no hi ha futur

Podem posar-nos medalles amb aquestes dades. Dir, a més, que tenim el Mobile Word Congress, el 4YFN, l’Smart City Congress, o que tindrem l’Integrated Systems Europe que arribarà el 2021 (si la pandèmia ho permet). Però ens fa falta alguna cosa més. A Barcelona no li ha de tremolar el pols: és imprescindible unir innovació amb compromís social.

Ja hi ha i hi ha hagut diverses iniciatives sobre aquest tema. Des de l’intent del —en aquells dies— secretari d’Estat d’Agenda Digital, José María Lassalle, de crear un fòrum similar a Davos durant el MWC per parlar de l’impacte de les tecnologies en les persones, a diverses iniciatives propostes per l’Ajuntament per a debatre el futur i implicacions del sector, com les biennals de pensament Ciutat Oberta.

I, sens dubte, un dels moments clau per a l’impuls d’aquesta idea, va ser la presentació del document Barcelona, capital global de l’humanisme tecnològic, de José María Lassalle i el consultor polític Antoni Gutiérrez-Rubí, durant un cicle de conferències emparat pel Cercle d’Economia.

La novetat d’aquesta conferència va ser l’aposta per una Barcelona com a un hub fintech tecno-ètic, és a dir, l’humanisme tecnològic també a les fintech. La ciutat té una tradició per la pau, la justícia social, la igualtat o l’ecologia, que la defineixen, i aquests valors s’han de sumar a aquesta revolució tecnològica, integrant les tendències més emergents i prometedores per a repensar el món i la nova realitat. Com deia Lasalle, deixar de pensar en les “Smart cities” per a pensar en els “Smart citizens” i “abordar el tema d’una manera més inclusiva i participativa, on juguen un paper central les polítiques públiques per a desactivar les externalitats negatives de la tecnologia”.

Coincideixo plenament amb aquesta idea i advoco per continuar debatent, però construint. Sense centrar en la persona el debat, el futur pot ser més distòpic que utòpic. Un error que ningú vol cometre, sobretot perquè és el futur en el qual ens tocarà viure.