Si els estimats lectors d’aquesta Punyalada fan un exercici ben senzill (viatjar a Mr. Google per cercar notícies sobre la recent compra d’El Molino per part de l’Ajuntament de Barcelona), trobaran una tirallonga d’articles escrits per companys de la premsa cultural que, bàsicament, reprodueixen la roda de premsa en la qual l’alcaldessa Colau presentà la inversió de 6,2 milions d’euros per convertir l’antiga sala de xerinola i d’esbarjo en un equipament cultural amb l’objectiu de reimpulsar l’art al Paral·lel. Els lectors poden triar qualsevol dels textos dels nostres cronistes barcelonins: són el mateix copy-paste on es narra com la nova infraestructura pretén obrir el 2022, previ concurs de direcció, i amb dos particularitats essencials: la gestió público-privada i un perfil d’equipament marcat per un desig de transversalitat interdisciplinar i d’experimentació artística.
Un dels problemes essencials d’allò que s’anomenava “política cultural” a la nostra ciutat (també a la resta del territori) és la manca d’un periodisme que l’expliqui i l’auditi com caldria. Quan l’Ajuntament planteja una inversió important, i vocifera la compra d’una infraestructura essencial en la història d’una zona zero de la nostra cultura, és tot un símptoma que el periodisme cultural (precaritzat a mínims, companys, ho tinc present!) s’empassi eufemismes i generalitzacions simulacrals d’una iniciativa que, as usual, ha pensat primer en el totxo i després en la substància. Perquè només cal un mínim de curiositat i ganes de treballar per entendre que, amb El Molino, l’Ajuntament ha fet públic un equipament, és cert, però que la seva gestió serà privada, pel simple fet que ha obert un concurs perquè una empresa el gestioni a nivell elemental i hi elabori un projecte artístic.
Quan l’Ajuntament convoca un concurs per triar una empresa gestora d’una entitat s’estableixen una sèrie de cànons objectius (un dels primordials acostuma a ésser els diners que es volen pagar mentre duri el contracte i que revertiran a les arques públiques) i en paral·lel –d’aquí que Colau i el delegat de Drets Culturals de l’Ajuntament, Dani Granados, hagin insistit en el caràcter d’equipament obert al barri i al seu patrimoni– l’administració pot exigir un cànon variable de la programació o dels beneficis a l’empresa focalitzat en l’interès públic de la infraestructura: en el cas del Paral·lel, per exemple, una empresa de gestió teatral podria utilitzar-lo com un dels seus espais de programació, però hauria de singularitzar-lo presentant un projecte educatiu, una programació especial relativa a la història de l’ens, que comptés amb companyies, artistes del barri i etc.
Aquí és on rauen els problemes de sempre, puix quan l’Ajuntament compra una infraestructura i dóna un any de terme a les poques empreses que tenen les possibilitats econòmiques de gestionar El Molino, resultarà impossible que companyies tipus Focus, The Project o similars puguin establir un cànon o un contracte programa que tingui prou ambició com per ressuscitar-lo i, sobretot, ordir un projecte patrimonial que faci honor a la immensa història del Paral·lel. Fa poc elogiàvem l’esforç enorme que el nostre gran Theatermacher Xavier Albertí ha fet perquè els barcelonins es retrobrin amb la història del barri (a l’exposició El Paral·lel, 1894-1939, Barcelona i l’espectacle de la modernitat i a la recent l’Emperadriu d’El Paral·lel del TNC). Doncs us puc assegurar que els projectes que hi concursaran no arribaran ni a la centèsima part de la sola d’aquesta sabata.
Responc la pregunta inicial de l’article. Cal que l’Ajuntament compri El Molino? Doncs, com tot a la vida, depèn. Si l’administració barcelonina hagués demostrat ambició i ganes d’innovar en les infraestructures que ha adquirit o que pretén ajudar a gestionar (els casos de la Sala Barts o de l’Hermitage, respectivament, en són exemples paradigmàtics), les empreses que volguessin presentar un projecte per gestionar-les sabrien que han de suar la cansalada amb un pla cultural que superi les habituals generalitzacions i tòpics d’una desiderata de gestió artística (que si multidisciplinar, que si transversal, que si propera a la gent del barri i tota quanta mandanga) i l’administració, al seu torn, s’asseguraria d’antuvi que no s’empassarà qualsevol gripau fet a corre cuita i que naixeria d’un concurs que fomenti la competitivitat en l’excel·lència i que obligui tothom a pencar.
Posant el carro davant dels bous a corre cuita, insisteixo, es fomenta justament el contrari; una espècie de campi qui pugui en el què, ja us ho anticipo, acabarà comptant molt més quin és canon fixe de pagament més sucós per una administració a la què poc li calen els quatre rals d’una determinada oferta i on el projecte cultural, predestinat a la banalització d’un simple PowerPoint, serà tan decoratiu com les aspes d’un molí que ja no trinxa ni l’aire. Aquest no és un article contra la col·laboració público-privada, ans el contrari! Si l’administració facilités la compra d’un equipament o la seva restauració i fomentés un clima de sana competència per desvetllar en un sector cultural inquiet i amatent a noves propostes, la notícia de la compra d’El Molino s’hauria de celebrar amb el millor xampany de la nevera. Però, dissortadament, som al paradigma de sempre.
Com acabarà aquesta història? Doncs, ja que hi som, apunto la resposta. L’Ajuntament haurà comprat un equipament privat amb els recursos de tots els ciutadans i, finalment, acabarà facilitant que una empresa pugui beneficiar-se’n sense que la seva tasca derivi en una millor salut cultural de la ciutadania i una major vivor patrimonial del Paral·lel. Com deia abans, si a la tribu tinguéssim un periodisme cultural com és necessari, operacions com aquestes s’haurien de descriure i denominar com el que són; un frau de llei i sobretot una estafa al comú per part d’una administració que compleix la tradició de tenir a la cultura com la germana tolida de la família. Però les coses van com van, la llei del silenci continuarà imperant i la nostra benemèrita alcaldessa podrà seguir traient pit del fet que els fons voltor no han acabat comprant una de les joies del Paral·lel.
Operacions com aquestes s’haurien de descriure i denominar com el que són; un frau de llei i sobretot una estafa al comú per part d’una administració que compleix la tradició de tenir a la cultura com la germana tolida de la família
El que us conto és una autèntica, llàstima, però som aquí i si algú pensa que exagero que recordi només en com l’administració barcelonina va anunciar la compra del teatre Arnau, també al Paral·lel, amb la mateixa pompa i promeses d’imbricació cultural al barri, de transversalitat, d’inclusivitat i tota quanta pamema artística acabada en tat que pugueu imaginar, una fullaraca verbal que, de moment, només té un teatre en runes del qual ningú no sap què fer-ne. Som aquí i, dissortadament, pel que fa a política cultural només ens movem per viatjar encara més als racons més foscos de l’infern.
