Fa poc més d’un any que la pandèmia va arribar a Barcelona i des d’aleshores ens ha capgirat la vida poc o molt a tots encara que alguns hàgim tingut la sort —toquem fusta i que sigui per molts anys— de no infectar-nos. El coronavirus ens ha obligat a adoptar d’un dia per l’altre uns nous hàbits que, per bé que a poc a poc s’anaven acostant, tot just albiràvem a l’horitzó. Penso en el teletreball, en la medicina a distància, en les compres a domicili i, per descomptat, també en les trobades virtuals amb amics i familiars amb qui, abans de la covid-19, ens n’anàvem de bars o compartíem el tortellet dels diumenges.
Hi ha qui diu que després de la pandèmia el món ja no tornarà a ser com el coneixíem i que les reunions via Zoom i les classes en línia han vingut per quedar-se. En cas que així sigui, per força això tindrà un fort impacte en l’economia i, de retruc, en la fisonomia de la mateixa ciutat. Tornarem a les botigues físiques després d’haver-nos hagut d’acostumar per força a comprar a cop de clic i rebre la comanda a casa? Els milers de botigues petites i grans que omplen de vida els carrers de Barcelona estarien sentenciades. I l’oci nocturn i les relacions socials, tornaran a passar per omplir a vessar bars, pubs i discoteques fins a altes hores de la nit?
Soc d’una generació per qui un dissabte a la nit tancat a casa era una derrota, però em fa l’efecte que, ja abans de la pandèmia, persones molt més joves que jo se la podien passar en pijama, escarxofats al sofà veient el Sálvame i xatejant amb els seus amics sense ni una engruna de remordiment. Fa unes setmanes, un noi de poc més de vint anys per qui jo dec ser un boomer em confessava que el confinament domiciliari no se li havia fet gens pesat perquè amb una bona connexió a Internet pràcticament no li cal sortir de casa per a res. Tremend.
Soc d’una generació per qui un dissabte a la nit tancat a casa era una derrota, però em fa l’efecte que, ja abans de la pandèmia, persones molt més joves que jo se la podien passar en pijama, escarxofats al sofà veient el Sálvame i xatejant amb els seus amics sense ni una engruna de remordiment
Aquesta tarda, passejant pels carrers del Gaixample, em preguntava concretament com serà, després de la pandèmia, l’ambient —entès com el conjunt de locals d’oci diürn i nocturn enfocats especialment al públic LGTBI—, si les noves generacions sembla que cada cop tenen menys ganes o necessitat de sortir i relacionar-se presencialment. Sortir a lligar, de fet, potser ja ha passat a la història perquè és molt més senzill fer-ho a través de les xarxes socials o les apps de cites. Això, repeteixo, no és un fenomen nou, sinó que ja fa anys que va guanyant terreny i podria explicar, en part, la desaparició de molts locals LGTBI mítics a Barcelona, Londres o San Francisco.
Hi ha persones de la mateixa comunitat LGTBI que consideren que l’ambient ha deixat de tenir raó de ser en la mesura que la societat ha anat acceptant la diversitat. Com si ja no calgués que hi hagués el Gaixample perquè les persones LGTBI ja no corren el risc de ser insultats, maltractats o expulsats d’altres locals de la ciutat pel simple fet d’agafar-se la mà o fer-se un petó en públic. Per tant, segons aquesta teoria, la superació de l’ambient —entès com un conjunt de llocs segurs per una comunitat amenaçada— seria quelcom positiu, una conquesta, un triomf.
Hi ha persones de la mateixa comunitat LGTBI que consideren que l’ambient ha deixat de tenir raó de ser en la mesura que la societat ha anat acceptant la diversitat. Per tant, segons aquesta teoria, la superació de l’ambient —entès com un conjunt de llocs segurs per una comunitat amenaçada— seria quelcom positiu, una conquesta, un triomf.
El 14 d’octubre de l’any passat, l’antropòleg i investigador Ignacio Elipidio Domínguez i l’arquitecta Zaida Muixí, especialista en urbanisme amb perspectiva de gènere, van reflexionar sobre Urbanisme, democràcia i feminisme queer en un diàleg organitzat pel Centre LGTBI de Barcelona, en el marc de la Bienal de pensament Ciutat Oberta. Una de les qüestions que van abordar en la sessió és justament si són encara necessaris els barris LGTBI (com que es va enregistrar, si hi esteu interessats, la trobareu a YouTube).
L’Observatori Contra l’Homofòbia ha detectat, en els darrers anys, un repunt de LGTB-fòbia a Catalunya i singularment a Barcelona. Per tant, ¡al loro que no estamos tan bien!, per dir-ho a la manera d’en Jan Laporta. Dit això, soc dels que pensen que l’ambient tindrà el seu paper a la ciutat encara que no sigui necessari. Penso que és un gran actiu per Barcelona, un espai de socialització interessant i útil —sí, ja sé que hi ha una part del col·lectiu que el considera elitista o, fins i tot, un gueto i que reivindica un altre tipus d’oci LGTBI, però aquest seria un altre debat molt llarg—. L’ambient és també un motor econòmic que compta amb la seva pròpia patronal (Associació Catalana d’Empreses del Col·lectiu LGTBI-ACEGAL) i atrau, cada any, milers de visitants d’arreu del món a la ciutat. Seria una pena que alguns llocs mítics que abans de la pandèmia continuaven oberts seguissin els passos del Dietrich, La Bata De Boatine, el Satanassa o el Martins i també desapareguessin.
