L’11 de desembre del 2019, un tuitaire va preguntar a la RAE si la pròxima dècada començaria l’1 de gener del 2020 o del 2021. La Real Academia Española li va respondre que els anys 20 del segle XXI no començarien l’1 de gener del 2020, com podria semblar, sinó l’1 de gener del 2021. Segons la RAE, que es remetia al Diccionario Panhispánico de dudas, “cada dècada comença en un any acabat en 1 i acaba en un any acabat en 0”. No tots els experts hi estan d’acord, però com que per aquest article a mi em va perfecte que la dècada dels 20 hagi començat fa poc més d’una setmana, se non è vero è ben trovato.
Canviar d’any o de dècada, a efectes pràctics, no té cap transcendència. L’1 de gener al matí som la mateixa persona que érem el 31 de desembre a la nit. Tanmateix, poc o molt i per absurd que sigui, tots anhelem que els problemes, els neguits i les misèries que ens han acompanyat durant l’any desapareguin, com per art de màgia, la Nit de Cap d’Any, en tocar les dotze. El nostra anhel secret és que amb l’arribada del nou any serem una persona més noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. El 2020 ha estat potser l’any que col·lectivament més ganes hem tingut de deixar enrere i el 2021, el que comencem amb més esperança.
Ara fa just un segle, el món estrenava una dècada que a Occident es coneixeria amb el nom de Golden Twenties, Happy Twenties o, fins i tot, Roaring Twenties. La Primera Guerra Mundial quedava enrere, hi havia bonança econòmica i la gent tenia unes ganes boges de divertir-se. A Barcelona, va ser una dècada de grans canvis socials i polítics. M’imagino que als carrers de la ciutat hi devia regnar un ambient semblant al que es respirava a la capital de la República de Weimar i que tan bé retrata la sèrie Babylon Berlin. Pistolerisme, lluita obrera, repressió i enfrontaments polítics que sovint acabaven amb sang, però també xarleston, litres de xampany, purpurina i llibertat sexual.
Pistolerisme, lluita obrera, repressió i enfrontaments polítics que sovint acabaven amb sang, però també xarleston, litres de xampany, purpurina i llibertat sexual
Una Barcelona que vaig descobrir quan el 2012 el CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) va dedicar una magnífica exposició a una de les avingudes més mítiques de la ciutat: “El Paral·lel, 1894-1939”. La mostra, comissariada per Xavier Albertí i Eduard Molner, em va revelar que el Paral·lel no sempre ha sigut un carrer més aviat tristot, d’establiments adotzenats, llevat de comptades excepcions, i amb un grapat de sales d’espectacle mig ensorrades o en crisi permanent. Tot al contrari! Fa un segle, el nostre Paral·lel no tenia res a envejar a Montmartre o Broadway. Era ple de teatres, sales d’espectacles, cafès i cabarets on es barrejaven veïns del barri xino, mariners, obrers anarquistes i gent de pela llarga a la recerca de diversions de tota mena. Un Paral·lel heterogeni, multicultural i molt, molt liberal que irradiava modernitat a tota la ciutat. El republicanisme, el socialisme i l’anarquisme es predicaven des dels mateixos escenaris o a pocs metres d’on hores després s’ensenyava pit i cuixa. Als cafès hi havia enceses discussions sobre política, però també s’hi flirtejava i s’hi exhibien pentinats i vestits moderns i atrevits. L’espectacle de la modernitat.
Cent anys després, els carrers de Barcelona queden deserts a partir de les deu de la nit. Hi ha toc de queda i la ciutat sembla morta o estabornida. Les pistes de ball fa mesos que són tancades. Tant que havíem ballat a l’Apolo… Els bars més canalles, sorollosos, caòtics i divertits, s’han convertit en asèptics punts de dispensació de cafès amb llet per emportar, sense cap encant ni caliu. Impossible flirtejar amb algú mentre et prens un gintònic a la barra perquè, des de l’obligada distància de seguretat i parapetat darrere la teva mascareta, la por al contagi et fa mirar al desconegut amb recança.
Cent anys després, els carrers de Barcelona queden deserts a partir de les deu de la nit. Hi ha toc de queda i la ciutat sembla morta o estabornida. Les pistes de ball fa mesos que són tancades. Tant que havíem ballat a l’Apolo…
Hem entrat a la dècada dels 20, però, a diferència de fa un segle, per ara no són uns temps ni daurats, ni feliços ni bojos. Tant de bo que aviat puguem tornar-nos a trobar deu, quinze, vint, cent, mil persones per riure, xerrar, ballar… Una de les gràcies de les ciutats és precisament aquesta: ser multitud en constant interacció. Happy twenties Barcelona!
