Quan un estranger et pregunta com definiries Barcelona, de seguida –cosa que passa amb qualsevol interlocutor del món que glosi la seva ciutat– et brolla l’adjectiu “bonica” dels llavis. Després, justament perquè saps que tothom s’estima l’indret on ha nascut (encara que sigui tan lleig com Saragossa o Omaha), aclareixes que Barcelona és bella d’una forma ben particular, ordenada i modesta. Immobilitzes verbalment l’interlocutor en qüestió parlant-li de la sintaxi de l’Eixample, creuament perfecte entre l’ideal grec noucentista i el trencadís modernista, i aquest pastitx de ceràmica un pèl cursi et serveix per explicar com, fins i tot quan posem color als objectes, ho ordim amb la geometria al cap. Afirmes que Barcelona és bella sobretot perquè és tranquil·la, car passejant sempre topes amb una botiga, un arbre i un conciutadà interessants. També perquè, en general, aquesta és una ciutat lliure, on la gent no es toca gaire els collons i et deixa fer.
Tot això està canviant. La nostra ciutat, en efecte, era una suma perfecta de prosperitat i confortabilitat. No teníem ni tindrem mai el poder cultural de Nova York o de Londres, però podíem acostar-nos-hi momentàniament jugant la carta de viure en un paisatge molt més humà que aquestes metròpolis enfollides de creixement. Però ara Barcelona s’està encarint d’una forma exponencial (la qual cosa no s’ajusta als sous del veïnat) i, per si no fos prou, ha deixat d’ésser un indret per passejar-hi de forma calmosa. Per si això fora poc, últimament la ciutat sembla gaudir amb la lletjor: així s’ha vist a la meva propera Plaça de Sant Jaume, on les administracions del país han jugat a veure qui empastifa més l’indret en una competició desaforadament xarona. Primer, hi ha l’horterada aquesta del pessebre que Jaume Collboni ha decidit continuar perpetrant, i després la idea genial del Govern d’empastifar la portalada de la Generalitat amb etiquetes nadalenques.
A mi m’encantaria haver presenciat les reunions en què algun dels nostres polítics tingué la brillant idea de muntar un pessebre a base d’horripilants postaletes o de convertir una de les seus de poder més antigues d’Europa en la porta d’una nevera, curulla de penjolls. M’apassionaria, de debò, saber qui o com es pot arribar a la conclusió que embrutar les nostres places i els nostres edificis més senyors amb aquestes mones de pasqua resulta bona idea. Car si la intel·ligència política dels nostres líders és igual a la seva sensibilitat estètica, hauríem d’anar resant perquè ens transfereixin laboralment a un poblet d’Alaska com el nostre admirat Doctor Fleischman. Servidor mai no ha estat un amant de la decoració lumínica, però als pobles, si més no, s’acostuma a tenir la decència de fer coincidir les tirallongues de llum amb el contorn dels edificis; no com al meu carrer, on l’enllumenat s’ha instal·lat en uns triangles que en destrossen la figura d’una forma delictiva.
M’apassionaria, de debò, saber qui o com es pot arribar a la conclusió que embrutar les nostres places i els nostres edificis més senyors amb aquestes mones de pasqua resulta bona idea
Contravenint el meu caràcter liberal i antipunitiu, proposo a la conciutadania que ens unim per instaurar un delicte que hauria d’ésser molt més punyent que les sancions d’hisenda, contra el medi ambient o fins i tot de sedició. Caldria instaurar un delicte de lletjor estètica, perquè embrutar el paisatge d’una ciutat d’una forma tan cursi ha de comportar, si més no, alguns dies a la garjola. De fet, hauríem d’anar ampliant les nostres ja prou embotides presons, per encabir-hi els autors de la majoria d’aparadors, cartells promocionals i d’altres mandangues que destrossen les nostres façanes. Si aquestes faltes es cometessin en nom de l’autoritat competent, com és el cas de l’espantós display de Plaça de Sant Jaume, a la garjola caldria sumar-hi una multa compensatòria: perquè les andròmines horripilants en qüestió ens costen molta pasta. Cal fer quelcom de forma urgent perquè els visitants de la ciutat no es pensin que compartim el mal gust dels nostres líders.
Fa lustres cantàrem allò de “Barcelona, posa’t guapa!”; ara hauríem d’ésser un pèl més modestos i, en consonància amb la crisi estètica del temps, repetir compulsivament “Barcelona, no et posis tan lletja!”.
