Mercat de Sant Antoni
El mercat de Sant Antoni, les vistes des de Can Vilaró. © Òscar Giralt

Can Vilaró

Les crisis d’identitat es segellen tornant als orígens: els barcelonins ens hem d’abocar als restaurants que mai no fallen. Can Vilaró n’és un d’ells, una estranya espècie d’indret en què la felicitat és tranquil·la i mesurada.

Els meus dinars de cuina tribal a Barcelona es fan a la Bodega Gelida o a Can Vilaró (quan cal ingerir amb una mica més de gallardia i circumstància, opto per la magnificència de Ca l’Estevet, on sempre s’hi entaula un socialista que fa de bon insultar i Pepe Cabot continua imbatible en tant que honoris causa del parar taula). El Gelida significa l’aparença llibertària dels divendres en tardes de gola: la cuina dels Llopart és una fàbrica màgica que regurgita plats i el seu menjador un compendi de cridòria, però la tranquil·litat de la seva truita amb sobrassada o calçots  em permeten abstreure’m del soroll i les bromes recurrents dels amics. Darrerament al Gelida hi vaig menys perquè l’he popularitzat massa i de fa anys s’hi amunteguen joves articulistes i wannabes que voldrien escriure com jo sense pagar el preu d’haver-se cremat els ulls a la biblioteca i també la gola, sagnant, després d’haver escurat els culs de gots de vidre i carn que ens oferí Manhattan.

Si el Gelida representa un intent noucentista de disbauxa i un bon espai per compadir-me dels infants fatigats, la meva màquina de descans moral es troba a Can Vilaró. Si del Gelida em plau l’ordenació del caos, de Can Vilaró estimo la seva passió per l’ordre matemàtic i l’estructura netament piramidal. A la barra sempre hi ha en Sisco, que fa d’home (és a dir, saluda i porta els comptes) mentre la seva esplèndida descendència benplantada fila un servei tranquil com un moviment lent del nostre Garreta. Aquest ordre natural, la persistència del pare, em regala l’oportunitat d’assajar la fal·làcia de tornar-me infant, i és així com al Vilaró em retrobo amb l’esperit d’un nap-buf, per exemple, ingerint les millors crestes que es fan a Barcelona. Els primers plats són suaus i mediterranis, perquè l’excés en els entrants és una cosa massa peninsular; l’amanida de cap i pota té una dolçor entremaliada i el trinxat et deixa la llengua porosa com la ferida d’un sant.

Espero que la família d’en Siscu em perdoni aquest article, car res em faria més mal que omplir-li el local de podcasters subvencionats per la Corpo i de gent que no sap ordir bé les frases en la nostra moribunda llengua. Però no me’n puc estar perquè, ara per ara, dinar a Can Vilaró és una de les poques coses que m’ofereix pau en aquesta nostra espantosa i adorada ciutat. Hi ha una mena de plaer mediterrani que sacia sense comportar afartament; hi ha una felicitat barcelonina que consisteix en la mesura d’un segon plat sense excessos, curullat amb la mateixa contenció de les padrines de postguerra. Aquesta ètica de la reserva es troba al bacallà amb ceba, als deliciosos lletons i també en la benignitat del conill que fornegen al Vilaró. A casa som poc de dolços, però el flam de mató és incontestable i dura a la taula menys que un parenostre. El cafè pots fer-lo tranquil, contemplant Sant Antoni, l’única superilla que han fet bé els comunistes.

Quan a Barcelona li agafen crisis d’identitat, el millor que podem fer els seus indígenes és abocar-nos als locals que han persistit dignament la santa continuïtat dels dies. Can Vilaró és un d’aquests indrets, i és així com en vull cantar-ne les gràcies abans que els nanos desvagats de la ciutat hi treguin el nas i ens obliguin a cercar el camp a un indret alternatiu. Ens serà molt difícil, perquè en Sisco i les seves filles ens regalen dinars meravellosos, oasi i pau enmig de les bombes mediocres que maten d’avorriment aquesta nostra Barcelona.