David Hockney (Bradford, 1937) no és excèntric ni tampoc discret. Sota un posat de britànic afable hi ha un home que ha creat un estil propi construït a força de pintar amb molt color i molta llum. De fet, explica que va marxar a viure a Califòrnia precisament per la seva llum i que si va tornar més tard a Europa (Normandia) va ser pel mateix motiu.
Mentre alguns artistes han sentit la necessitat d’escollir entre la comèdia o la tragèdia, Hockney, celebra l’equilibri entre aquests dos elements que hi ha a la vida. És un home de contrastos. S’escapa de Los Angeles pel fum, però un cop a França el fa content descobrir que és una societat més fumadora que l’americana. Celebra la vida bohèmia, però reconeix que les seves incomoditats la fan impracticable. És sociable i pels seu estudi hi poden desfilar desenes de persones cada any, però és amb companyia dels seus gossos on es troba millor.
Hockney és un home difícil d’encasellar.
Sí que hi ha però, algunes constants en les seves obres. El color i la capacitat d’innovació en són dues de les més destacables.
Sobre la primera, és una manera especial de tractar el color el que uneix la seva etapa més urbanita i la seva etapa més campestre fent reconeixible la seva obra. Retrats, paisatges, arquitectures… tots són fàcilment reconeixibles. El llibre que van publicar amb el crític d’art Martin Gayford el van titular Spring cannot be cancelled (Thames and Hudson, 2021), un manifest a favor del color i la vitalitat que acompanya la primavera.
És, però, la segona constant —la seva vocació d’innovar— el que motiva aquest text.
Al llarg de la seva carrera ha utilitzat diferents suports per a la creació. Als anys seixanta va començar a usar la fotografia, però no és fins a principis dels vuitanta que desborda el potencial d’aquesta disciplina amb els joiners. La pràctica consistia a fotografiar des de diferents angles una persona, un espai, un paisatge… qualsevol escena costumista. Un cop revelades les fotografies creava un collage. El resultat final és una composició, d’inspiració cubista, que permetia a l’espectador veure diferents angles d’una mateixa cosa en una sola fotografia. Forçant la perspectiva regalava a l’espectador més informació sobre la cosa fotografiada del que podia oferir amb una fotografia convencional o fins i tot amb una mirada real. Les aplicacions pràctiques d’aquesta tècnica han desbordat els límits de l’art i s’ha usat en altres disciplines. A casa nostra, per exemple, l’arquitecte Enric Miralles va fer servir un recurs semblant per recopilar informació sobre terrenys o edificis.
Tornant a Hockeny, amb els anys no ha tingut por ni a investigar ni a explorar noves tècniques. Ha passat pel Photoshop, per l’escaneig en 3D, ha pintat amb un iPad… Però ara als seus vuitanta-sis anys torna a doblar l’aposta.
El passat 2023 es va estrenar David Hockney: Bigger & Closer (not smaller & further away), al Lightroom (Londres). El Lightroom és una sala immersiva com tantes que els darrers anys han anat apareixent en diferents ciutats del món i que han arribat per quedar-se. Sales grans, amb pantalles per parets que permeten a l’espectador introduir-se en una experiència impensable fa pocs anys. A casa tenim la sort de comptar amb el centre IDEAL.
Des de fa uns anys, s’han popularitzat en aquest format les projeccions audiovisuals amb vocació divulgativa sobre artistes. N’hem vist sobre Van Gogh, Monet, Dalí… El format permet a l’espectador entrar a l’univers de l’autor, entendre les particularitats de la seva obra, conèixer el personatge sense la necessitat de veure una peça original. És el documental portat a un nivell superior.
Aquestes sales permeten, però, anar més lluny. Més enllà d’aquesta funció divulgativa obren la porta a noves formes de creació. Justament la sala IDEAL va programar amb el festival Sonar un espectacle que portava per nom Koraal-Magma. La fusió entre un músic, John Talabot, i l’estudi de videoart Desilence generava una peça-performance artística que embolcallava als espectadors. Allò no era divulgació, era art.
No és que les projeccions monogràfiques sobre Dalí, o Van Gogh no siguin art, ho són, com ho és un documental. Però són projeccions sobre un “tercer” que en els casos citats ja no pot firmar la creació per motius evidents.
I aquí és on Hockney juga fort. L’autor és el primer gran artista viu que crea una experiència immersiva pròpia on conviuen la divulgació i la creació d’obra nova feta per espais immersius.
La projecció dura uns 50 minuts. En la part divulgativa s’hi poden veure, entre altres, adaptacions a aquest nou format dels decorats per òpera fets per l’artista al llarg dels anys. La flauta màgica, Tristany i Isolda, Turandot… projectat als sis costats del cub. Explicacions sobre qüestions tècniques com l’ús de la perspectiva desenvolupat per Brunelleschi, el color, la llum…
Però el que dona estatus d’obra d’art hockneriana a l’exposició és la creació i l’experimentació que comparteix l’autor.
Durant la seva etapa a California, Hockney va popularitzar entre els seus el que es va acabar coneixent com a Wagner Drives. La performance començava una hora abans de la posta de sol. Citava els amics a Malibú i allà començava el trajecte per la carretera que creua la muntanya. Mentre pujaven, al cotxe sonava la banda sonora de West Side Story, però un cop a dalt començava l’espectacle. Hockney tenia estudiat que si iniciava la ruta a un moment del dia concret i sincronitzava les corbes, la velocitat i la música de Wagner creava una performance romàntica única i irrepetible. Malgrat es van popularitzar aquestes performances hockneryanes només uns pocs van poder pujar al cotxe de l’artista per viure-ho en primera persona.
En algun dels seus viatges, però, l’artista va enregistrar des de diferents angles el recorregut i va convertir aquesta performance en una peça de videoart. Faltava només un espai digne per reproduir en bucle una peça com aquella i el Lightroom ho devia ser. Sense moure’s del centre de Londres un pot pujar als seients del darrere del mini de Hockney mentre escolta els comentaris que l’artista havia reservat fins aleshores per les seves performances més intimes. Una peça de videoart by Hockney en una exposició de i per a Hockney.
Hi ha també perspectives noves. L’artista grava la pantalla del seu iPad mentre dibuixa per més tard reproduir-ho en les pantalles. D’aquesta manera l’espectador pot veure el procés de creació des “de dins” de la mateixa peça i acompanyar Hockney tot el procés fins a la peça final que engreixa la col·lecció de Hockneys digitals. Des de fa uns anys utilitza els seus iPads per les seves creacions que són visitables al seu lloc web. En aquesta experiència l’artista grava la pantalla del seu iPad mentre treballa. Així, l’espectador no només veu la peça final, veu també tot el procés de creació acompanyat de les explicacions pertinents amb la veu en off de l’artista.
A Bigger Splash seguirà penjat a les parets blanques de la Tate Britain i aquest plaer que no ens el tregui ningú. Però és innegable que el britànic de Los Angeles que viu a Normandia, com es descriu ell mateix, fa saltar costures. Fa saltar les costures de l’art, de la divulgació, del museu… i amb aquesta instal·lació ha sumat la seva creació al procés de transformació al que molts museus i institucions culturals estan immersos.
