Des de petit, he sentit una gran fascinació per l’Egipte dels faraons. Sóc un dels milions de persones d’arreu del món a qui captiva l’esplendor d’aquesta civilització nascuda fa prop de 6.000 anys a la riba del Nil. Howard Carter —descobridor, el 1922, de la primera tomba intacta d’un faraó, la de Tutankamon— o Jean-François Champollion —l’home que va aconseguir desxifrar els jeroglífics egipcis a través de la pedra Rosetta, el 1822— formen part d’una llarga llista d’arqueòlegs i historiadors que, al llarg dels segles, han tret a la llum impressionants vestigis del passat majestuós dels egipcis. Encara avui Egipte és com una gran capsa de sorpreses i, potser per això, no passa mai de moda.
L’egiptomania o passió per tot allò que té a veure amb l’antic Egipte no s’entendria com a fenomen de masses sense el paper jugat pels novel·listes i, sobretot, pels cineastes de Hollywood. Sense Sinuhé l’egipci de Mika Waltari, La maledicció de Ra de Naguib Mahfuz, els bestsellers de Christian Jacq o, sense anar més lluny, les novel·les de Terenci Moix, molts lectors no haurien quedat atrapats per l’encís d’Egipte. I, és clar, per molt que estudis recents ens diguin que Cleòpatra no era precisament una bellesa, la reina del Nil tindrà, per sempre més, els preciosos ulls de color violeta d’Elizabeth Taylor.
La ficció, sovint, supera la realitat i si no que els ho diguin als liceistes, per qui els paisatges desèrtics d’Egipte mai seran tan impressionants com els decorats que Mestres Cabanes va pintar el 1945 per l’Aida de Verdi i que van salvar-se de miracle de l’incendi que va calcinar el teatre operístic de la Rambla el 1994. Hem de reconèixer també que l’egiptomania té un vessant kitsch més proper a l’estètica de les primeres pel·lícules d’Almodóvar o l’eclèctica decoració de la casa d’Alaska i Mario que no pas als temples de Luxor o Karnak.
Per molt que estudis recents ens diguin que Cleòpatra no era precisament una bellesa, la reina del Nil tindrà, per sempre més, els preciosos ulls de color violeta d’Elizabeth Taylor
El Museu Etnològic i de Cultures del Món té en cartell fins al 15 de juny l’exposició Udjat. L’exotisme de l’antic Egipte a Barcelona, una mostra que justament es presenta com “una invitació a la reflexió sobre la pervivència i la constant reinterpretació d’una de les civilitzacions que ha exercit una influència més poderosa i duradora sobre la cultura occidental: l’antic Egipte”. Tot i no tractar-se d’una gran exposició ni comptar amb impressionants recursos expositius, val la pena veure-la.
Hi vaig ser, setmanes enrere, i vaig descobrir-hi un aspecte poc o gens conegut de Barcelona, la seva petjada egípcia. Des d’un vehicle Hispano Suiza customitzat amb motius faraònics per l’arquitecte Josep Vilaseca a una Arca de l’Aliança que, en lloc de pertànyer a l’església dels Sants Màrtirs Just i Pastor de Barcelona, sembla sortida d’una pel·lícula d’Indiana Jones. També hi vaig veure unes quantes fotografies de façanes barcelonines que incorporen elements d’inspiració egípcia, tombes en forma de piràmide i una imatge molt curiosa del carnaval de Barcelona de 1934, amb una gran carrossa que reproduïa l’esfinx de Giza desfilant pel Passeig de Gràcia.
El Museu Etnològic i de Cultures del Món té en cartell fins al 15 de juny l’exposició Udjat. L’exotisme de l’antic Egipte a Barcelona. Hi vaig ser, setmanes enrere, i vaig descobrir-hi un aspecte poc o gens conegut de Barcelona, la seva petjada egípcia.
El millor exemple de l’atracció per l’antic Egipte de la societat barcelonina actual el trobem al número 284 del carrer València, seu del Museu Egipci de Barcelona. Pertany a la Fundació Arqueològica Clos i no només exhibeix peces de gran valor adquirides al llarg dels anys o fruit d’expedicions arqueològiques que regularment patrocina a la vall del Nil sinó que, com a institució, és un autèntic far per a l’egiptologia a casa nostra.
