La fal·lera humana per censurar és una dèria tan antiga com l’art mateix. Prohibir el lliure albir dels creadors (o amoixar-lo a base de subvencions i càrrecs institucionals) ha estat un dels oficis preferits de la política occidental. D’aquesta tradició castradora –a saber, d’allò que el meu admirat John Maxwell Coetzee anomena “pulsió per silenciar”– s’ocupa el nou Museu de l’Art Prohibit de Barcelona. Promogut per Tatxo Benet (continuador de l’esperit filantrop d’Antoni Vila Casas) i molt ben endreçat discursivament per Carles Guerra, aquest nou equipament desplega una quarantena d’obres d’una qualitat estètica superior a l’escàndol que provocaren. Hi ajuda també el receptacle de la col·lecció: l’antiga casa Garriga Nogués, del nostre gran arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, que fou seu d’institucions com Enciclopèdia Catalana o les fundacions Godia i Mapfre.
Diguem-ho d’entrada: ésser objecte de censura no assegura la qualitat d’una obra artística. Així passa, per exemple, amb algunes peces més aviat anecdòtiques de la mostra, com ara Make America Great Again d’Illma Gore o les arxifamoses Always Franco d’Eugenio Merino i Not dressed for conquering d’Ines Doujak (protagonista d’un dels saraus museístics més sucosos de la història barcelonina). Al meu entendre, el valor del conjunt augmenta quan la crua simplicitat o la nuesa d’algunes obres converteix la seva prohibició en un fenomen encara més delirant: això s’esdevé en peces de contextos tan diferents com els Caprichos de Goya, l’autoretrat de l’artista Chuck Close, el cartell Roland Garros del nostre geni Miquel Barceló o el bellíssim Piss Christ d’Andrés Serrano. L’autoria de la censura també és un factor important, car passa del dogmatisme ideològic a la correcció política.
L’èxit d’una proposta artística s’ha d’avaluar per les preguntes que suscita. El Museu de l’Art Prohibit en genera a cabassos. Primer, per la seva mateixa impossibilitat d’arrel (l’art que acaba implacablement censurat esdevé cendres, versos mai no escrits o, si em permeteu la cursileria, tones de silenci); però també, encara que sembli paradoxal, perquè demostra que la censura tradicional, d’una entitat totpoderosa contra un artista més aviat desvalgut, sempre acabarà fracassant: al capdavall, totes les obres que veiem han patit la pressió del poder, però també han pogut assaborir la victòria d’ésser exposades. Això ens porta a una reflexió sobre el futur: actualment, la censura estètica-ideològica és molt més subtil d’escatir, es troba en formes escumoses de prohibir com allò que els joves anomenen “cancel·lar”, que és una manera molt cuqui de fer callar individus.
En aquest sentit, em sembla magnífic que Tatxo Benet vulgui convertir aquest equipament en un indret on, a banda d’exhibir art, es reflexioni sobre les noves formes de censura a les quals s’enfronta Occident. És evident que la prohibició continuarà pervivint d’una forma tradicional mentre el retrat Mao d’Andy Warhol no pugui exposar-se a la Xina o les bellíssimes fotografies orgiàstiques-anals de Robert Mapplethorpe segueixin incomodant a les padrines jueves que comanden els museus novaiorquesos. Però el futur de la pulsió per silenciar s’està solidificant a través d’estructures virtuals; a banda d’escampar dolls d’informació, les xarxes socials també han inflamat la capacitat d’ofensa de la població mundial, augmentant la frisança per silenciar les opinions que s’allunyin del propi cànon. És un tipus de censura menys cridanera i dolorosa, però d’un efecte demolidor.
Les xarxes socials també han inflamat la capacitat d’ofensa de la població mundial, augmentant la frisança per silenciar les opinions que s’allunyin del propi cànon
Si el món continua decantant-se cap a sistemes de govern de forta pulsió autocràtica i, insisteixo, l’univers de la virtualitat encén encara més la polarització política mentre castiga la singularitat, a l’amic Tatxo Benet se li gira feina; perquè això de la censura fa pinta d’augmentar exponencialment en el futur (i ja no parlem d’una de les seves filles predilectes; l’autocensura!). De moment, a l’Eixample hem guanyat un espai meravellós per començar a rumiar-hi ben fort. Cal celebrar-ho amb aplaudiments sonors.
