El ‘boom’ de Custo Barcelona

Coincidint amb l’inici de les rebaixes d’hivern he anat a donar un vol per les botigues de roba del centre; més per tradició que no pas per ganes o necessitat de firar-me. He anat de botigues com qui va a la Fira de Santa Llúcia cada any i no compra ni un trist caganer. Potser per això mateix, perquè no buscava res en concret i més aviat em feia mandra mirar preus i talles, m’he dedicat a analitzar els aparadors des d’un punt de vista diguem-ne que antropològic. Com pot acreditar qualsevol que repassi el meu Instagram, no soc un expert en moda i tendències, però tinc la sensació que la roba d’aquesta temporada és terriblement avorrida. Per què ens vestim d’una manera tan trista? Potser perquè la pandèmia ens ha glaçat el cor i l’alegria de viure o perquè gràcies a la intenseta Greta Thumberg finalment ens hem adonat que anem cap a l’extinció… Potser tot plegat té una explicació molt més prosaica: hem convertit Marie Kondo en la nostra guru minimalista i a casa ja només entra roba de MUJI: còmoda i de qualitat, però mancada d’alegria. El cas és que mirant els aparadors ensopits d’aquest 2022 m’ha vingut a la memòria l’explosió de colors que fa més de vint anys va provocar Custo Dalmau a escala planetària amb les seves samarretes estampades de colors llampants made in Barcelona.

La història de Custo Barcelona arrenca, de fet, als 80 quan els germans Custo i David Dalmau comencen a dissenyar roba. El boom de les seves creacions es produirà uns vint anys després. El 1997, aterren als Estats Units on la seva marca, Custo Barcelona, és convidada a la Setmana de la Moda de Nova York i allà les seves famoses samarretes ho peten molt fort. Personatges de sèries d’èxit de l’època com Sexo en Nueva York o Friends s’enamoren de les samarretes Custo Barcelona i les porten davant i darrere de la pantalla. La gran Julia Roberts apareix amb una de les seves creacions a Novia a la fuga, un dels seus grans èxits de tots els temps, i contribueix decididament a l’èxit internacional dels germans Dalmau. The New York Times dona nom a aquest fenomen: Customania.

Recordo perfectament la inauguració de la primera botiga de Custo a Barcelona. Era l’any 2001 i quan ens referíem a quelcom modern, estilós o estupendo dèiem que era fashion. Per tant, fa vint anys les samarretes de Custo de Barcelona eren radicalment fashion. Gràcies als germans Dalmau o per culpa seva, molts barcelonins vam aparcar, temporalment, les nostres clàssiques i avorridotes samarretes Fruit of the Loom, preferentment negres, blanques i grises, i ens vam atrevir amb els llampants estampats de Custo Barcelona. Justament, crec que va ser pioner i molt valent en això: introduir l’estampat en la moda masculina —fins llavors, pràcticament, circumscrit a la clàssica camisa hawaiana—. O dit d’una altra manera, gràcies a Custo Barcelona l’home de primers del segle XXI es va atrevir a sortir al carrer amb una samarreta llampant sense sentir que anava disfressat o que era un cursi.

Crec que les samarretes de Custo Barcelona tenien molt d’aquella Barcelona de fa vint anys. Una ciutat amb encant, optimista, alegre i vibrant. Una barreja exitosa del bon rotllo de les platges californianes amb l’autenticitat caòtica de Nàpols i l’europeisme tolerant i cívic d’Amsterdam. Una Barcelona que, per descomptat, tenia problemes (habitatge, contaminació ambiental, nuclis de delinqüència, gentrificació…), però en la qual els barcelonins no semblaven sempre emprenyats. Sense el fatalisme actual.

Començo aquest tercer any pandèmic amb una mirada inevitablement nostàlgica cap a aquella època del boom de Custo Barcelona. Rememorant aquells anys lleugers, plens de color i atreviment, em ve a la memòria una frase demolidora pronunciada pel Dr. Randall Mindy (Leonardo DiCaprio) al final de Don’t Look Up (en ple darrer sopar, a penes uns minuts abans que un meteorit arrasi el planeta): “En realitat ho teníem tot, no?”.