Ja pots anar ensenyant temples expiatoris i fastuoses residències modernistes als turistes, que quan cauen rendits és quan posen un peu al Barri Gòtic. Que no és que el Modernisme no els faci embadalir, wonderful, beautiful, crazy, però hi ha un regust diferent en les pedres del districte 01 que els fa entrar exactament en la dimensió que buscaven. És exactament allí d’on provem de fugir els barcelonins, perquè ho hem acabat considerant o bé el nostre Ripoll particular o bé massa caòtic per muntar-hi la caseta i l’hortet, però és precisament allí on els turistes troben que Barcelona és més Barcelona.
Pots passar-te hores parlant de les torres hipèrboliques de Gaudí, del Magic Kingdom que és la façana de l’Hospital de Sant Pau, del castell de la Bella Dorment que és la Casa de les Punxes, del festí de pastissos sacher, sara i massini que és el Parc Güell o del delirant País de les Meravelles que és el Palau de la Música, que quan veritablement consideren que han arribat al cor de la ciutat és quan travessen la muralla inexistent que els separa de plaça Catalunya en avall. Tant hi fa els romanços que els expliquis: de sobte els ha penetrat les orelles una mena de fil musical de guitarra espanyola i d’olor de sol petrificat, com si els hagués envaït una síndrome de Vicky Cristina Barcelona que no anava a la recerca dels capricis dels industrials sinó de la petja dels reis, el vi de les tavernes i la suor dels menestrals. Per entendre’ns el Barri Gòtic, malgrat ser el barri català per excel·lència, seria el seu Poble Espanyol.
Tot això de cara al turista, evidentment. Ja tenim uns anys, hem trepitjat mil racons i cantonades i sabem com han anat canviant, com han volgut domesticar el districte a base de places dures i rambles del Raval, com n’han volgut expulsar tot vestigi de Barri Xino i tot reducte de bodegues bohèmies o establiments històrics que han passat a millor vida, i com de mica en mica s’ha anat forjant una particular gentrificació del barri que, a diferència dels altres, no ha consistit en pacificar-ne els carrers (ja prou lliures de cotxes) sinó en pacificar-ne l’ànima. No s’ha aconseguit del tot, és clar i especialment al Raval, on molt sovint sembla que qualsevol temptativa d’intervencionisme quedi engolida per l’encara fosca i complexa dinàmica social dels voltants de la plaça Salvador Seguí. Sí que s’ha aconseguit més al Gòtic, on abans podies passar-hi certa por acostant-te als carrerons més estrets, i ara només falta que hi pintin els carrers de colors tàctico-urbanístics.
El jove Obama de la motxilla no hi tindria cabuda, ni tampoc pressupost. Parles amb els Amics de la Rambla i la dèria continua essent que els barcelonins no hi volen viure, a Ciutat Vella, que amb prou feines hi volen comerciar i que, si la invasió de terrasses amb sangria és completa, això és per falta d’una idea millor. Això i el preu dels pisos, cada vegada més difícils de contenir perquè la majoria tenen massa història protegida: tenir història passa factura, més que mai, encara que molts d’ells no tinguin ni ascensor. Que hi hagi inseguretat als voltants de la Boqueria tant hi fa, alguns polítics ja diuen que això de la inseguretat és només una sensació. Vingui a Barcelona si vol perdre el rellotge a cop de navalla, o la bossa a cop d’estrebada. Feel Barcelona, live Barcelona. Sensació d’inseguretat, sensació de viure.
Però deixant de banda el backstage del dia a dia, que ens coneixem perquè no podríem ignorar-lo ni que volguéssim, el cas sorprenent és que la façana més atractiva per al turista resulta no ser l’arquitectura comestible sinó els murs medievals, els carrers amb noms d’ofici i les places Sant Felip Neri amb forats de metralla ideals com a plató. La qual cosa hauria de ser una mina per a poder connectar culturalment el visitant no amb aprenents de Javier Bardem preocupats pel destí del Tibet, o amb repartidors d’universalitat amb regust de xerès, sinó amb les arrels veritables de la ciutat. Barcelona no ha de ser només coneguda pels contenidors cremats, evidentment, però tampoc per l’innocu “Hola!” Olímpic que inaugurava la campanya de Collboni.
Els racons del Gòtic no només enllacen amb l’esplendor dels comtats catalans sinó que ho fan també, de manera directa i saltant-se tres segles, amb totes les intencions del Modernisme i amb tot el somni de l’Eixample (com a mínim fins que arriba a l’Upper i es transforma en Zona Nacional). Vull dir que Woddy Allen va haver de suportar la nostra tabarra de demanar-li que per favor introduís cites de catalanitat a la seva pel·lícula, i un màster en cultura catalana, i en Basté mirant quadres al MNAC o en Paco Mir o Joel Joan fent de figurants, quan en veritat els figurants són els turistes i els protagonistes del Gòtic som nosaltres. No vull fer ara de flama del fossar, però els protagonistes són els enterrats al Born o a les làpides de la Catedral tal com ho van ser segles més tard els artífexs de les Exposicions Universals o els mestres dels trencadissos amb crocanti. El turista és el figurant i nosaltres som la guapa de la pel·lícula, però vull anar més enllà d’això: és que Penélope Cruz també ho és, de figurant. De la mateixa manera que el protagonista del carrer Montcada és Picasso, i no un museu Moco que en la seva publicitat fúcsia no es digna ni a accentuar Dalí.
Tot això és l’antítesi de la “cocapitalitat cultural” amb Madrid, de la Marca Barcelona mal entesa o de l’artificial bilingüisme que sembla haver-se imposat en la política de comunicació del consistori. El nostre Districte 01, si realment és identificat pels turistes com el districte més “autèntic”, haurà d’exercir-ne: si et diuen que els agrades, que siguis tu mateix, no responguis que tens el nas massa gros o que la tenora fa un so massa estrident. T’estan buscant a tu, i tu els ofereixes imitacions barates del que es fa a fora. Només per si ens n’havíem oblidat: el Poble Espanyol no és autèntic. És una recreació. És una atracció. És una mentida. Vet aquí allò que no ha d’esdevenir el Gòtic, i vet aquí el risc sempre present. Als turistes se’ls permet ser il·lusos, els enterradors no sempre ho són.
