Hi ha una tradició ianqui un pèl risible, consistent en aplaudir els actors-llegenda quan fan la seva primera aparició a l’escenari. Fa pocs dies, veient com Josep Maria Flotats irrompia al Romea, quasi vaig tenir la gosadia de fer-ho (per primera vegada a la vida). No seré jo qui glosi una llegenda viva de la nostra cultura, un home de teatre que –als seus vuitanta-cinc anys– encara és capaç d’aguantar una funció curulla d’un text prou exigent durant hora i mitja. Jo volia aplaudir no només per tot això, sinó per donar les gràcies a un actor a qui no puc dissociar de l’amor per la meva llengua. Ja només de sentir-lo a la primera frase, amb la seva arxiconeguda cantarella i aquella pauta de dir les esses xeixades, vaig desconnectar del món uns quants segons per recitar de memòria alguns fragments del Cyrano, de Per un sí o per un no, del Lorenzaccio o d’Ara que els ametllers ja estan batuts.
“Agressiu: jo, senyor, si tingués aquest temple m’agradaria a l’instant que algú me l’amputés! Amical: no suqueu el got el vostre excés, per a beure us aconsello que useu un tub d’assaig. Descriptiu: és un roc, és un pic és un faig. Què dic un faig? És tota una muntanya!”. I així seguia l’eterna tirallonga de metàfores sobre el nas amb què Cyrano se’n cardava d’ell mateixa abans de batre el príncep (a banda de la cosa lingüística, al nostre actor també li dec el goig d’haver-me dedicat a l’art de l’esgrima). Però calia foragitar la nostàlgia i tornar al present. Voltaire/Rousseau. La disputa, de Jean-François Prévand, és una recreació interessant de l’oposició d’obra i caràcter de dos homes de lletres majúsculs. Pels volterians de pro com un servidor, és un goig veure com el seu protagonista insulta despietat l’autor de l’Émile acusant-lo de sensibler, d’idealitzar la bondat i, ai las, de mala bèstia.
Prévand caricaturitza un pèl les posicions filosòfiques d’ambdós autors, tot i que la disputa guanya més pes justament quan entra a la discussió de pensament sobre les arts escèniques i la literatura en general. Tot i haver-les conreat abastament i amb el seu habitual cinisme (l’home que va escriure El contracte social va acabar exercitant-se en la contemplativa solitud i abraçava només arbres i els porcs), Rousseau maleïa els vicis morals del teatre i la depravació de la inventiva humana. Voltaire, contràriament, pensava que l’art ajudava a afrontar la vida amb una necessària ironia, pensant que el món, més que perfecte o perfectible, sobretot és un univers de comicitat. La disputa fou real, molt acarnissada i, malauradament, diria que el cretí d’en Rousseau ha acabat imposant la seva llei, si esguardem un món (i, concretament, un país com el nostre) on la sensibleria sempre acaba imposant a la raó i on el dret a l’ofensa guanya sempre a la llibertat d’escarnir.
Som davant d’una peça de lluïment sense gaire risc, però fa el fet i regala a l’espectador un bon grapat de preguntes
A l’autor d’aquesta disputa se li nota l’amor descarat a Voltaire (presenta el seu oponent ridículament abillat amb una disfressa risible feta de caftà d’Armènia) i Flotats se n’aprofita amb un display de gestos marca de la casa mentre dilapida el seu estimat rival, “Doctor Setciències” (brillant, la traducció del nostre Salvador Oliva!). Però el seu rival es defensa molt bé i en Pep Planas –que ja debutà al mític Cyrano que abans us recitava– no fa de comparsa i ens regala un Rousseau d’un ímpetu sovint passat de rosca però amb un doll de recursos notable. Som davant d’una peça de lluïment sense gaire risc (serà difícil que, tal com està la filosofia a casa nostra, algú en surti amb ganes de llegir algun dels dos autors), però fa el fet i regala a l’espectador un bon grapat de preguntes. Hi vaig anar per reafirmar-me en el voltairianisme, of course, però també per fer justícia a un actor immens.
Mentre tornava a casa, recitava tot sol “París es difumina amb l’aire nebulós, el clar de lluna llisca entre fosques blavors, la ciutat es vesteix per la terrible escena, adormida allà a baix, l’aigua mansa del Sena, com un misteriós mirall que tot ho veu i tremola, reflecteix! Ja veu el que veureu. A la porta de Nesle! A la porta de Neeeeeesle!” Així trescava per La Rambla, feliç i empunyant una espasa imaginària, després d’anar al teatre, a pocs metres del Poliorama, on en Flotats em va ensenyar que –en la meva llengua– hi ha la nou de la meva llibertat.
PS.- La tasca actoral de Flotats i Planas encara té més mèrit si es té en consideració l’oceànica grolleria del públic barceloní, que no només va contaminar la funció amb una simfonia execrable d’estossegades, sinó que perpetrà l’intent d’assassinat de l’educció més bàsica amb un telèfon mòbil que irrompé en la disputa sonant quasi deu minuts de la funció. Esperem que el seu propietari tingui un final terrible, quan més dolorós millor.
