“Ja els tens, ja els tens?” Ho pregunto a tothom, aquesta setmana. Han sortit dos llibres (quin verb tan divertit i tan poc exacte, tractant-se del que es tracta) de dos autors que estimo. Em fa falta que els lectors que conec els llegeixin, per poder-ne parlar.
No tinc una “llibreria de confiança”, de la mateixa manera que no tinc una “vinateria de confiança” o una “formatgeria de confiança” o una “botiga de roba de confiança”. M’agraden massa els llibres, els formatges, els vins, i, d’una altra manera, la roba, com per no badar a tots els llocs on en tenen i on —molt important— els amos estimen (i comprenen) tant el producte que venen com els clients. Això amb els llibres i els formatges és fàcil. Difícilment trobaràs un llibreter o un formatger que no mori de plaer amb el que ven i que no estigui al tanto de les novetats (ja em permetreu aquest barbarisme, “tanto”, que em resulta tan genuí com “ojo”).
De vegades, a les botigues de vi o de roba t’hi trobes venedors que hi entenen, esclar, però que no comparteixen el teu entusiasme admirat i rendit o la teva indignació burleta davant de cada una de les unitats que exposen a l’aparador. Em compro tots els llibres, ampolles de vi, formatges i pantalons texans que puc. I algun cop vaig a emprovar-me roba que algun dia em compraré i a veure pisos que no podria pagar mai. En aquest sentit, parlant de roba, permeteu-me un excurs: la botiga NU#02, que compartien els dissenyadors Miriam Ponsa, Josep Abril i Txell Miras al carrer València, no tornarà a obrir i espero que, quan ens recuperem hi puguin ser, de nou, a Barcelona. Tots tres, des del principi de la pandèmia, van posar-se a treballar per ajudar des del seu sector. La roba que fan és art, com és art el que fan els figurinistes teatrals.
Dissabte vaig anar a la llibreria Casa Usher a buscar “el material”. El que us deia. No tinc una llibreria de confiança, en tinc moltes. Pel meu ofici, em conec la majoria de llibreries “inquietes” de Catalunya. Hi vaig a fer clubs de lectura, presentacions o, de vegades, xerrades de llibres que m’agraden. A Casa Usher, per exemple, que té un petit pati, n’hi vaig fer una d’un autor, aquí molt poc llegit, que em torna boja: Dennis Johnson. Va morir el 2017 sense que se li dediquessin ressenyes. A la Viquipèdia hi diu que ha influït en l’obra de Chuck Palahniuk i Scott Snyder. Vaig fer la xerrada a la llibreria, perquè compartia l’amor cap a un llibre de l’autor, Sueños de trenes (se’m posa pell de gallina només d’escriure’n) amb les mestresses llibreteres. Van venir uns quants lectors a escoltar el rotllo i després es van comprar el llibre. M’encanta fer aquestes coses.
“El material” que vaig anar a buscar, aquest cop a casa Usher (i vaig fer aquesta broma, amb les llibreteres) eren dues novetats mundials: el nou llibre de l’Emmanuel Carrère i el nou del Kazuo Ishiguro. Són dos autors que m’agraden per diferents raons. M’agrada que treguin un llibre (com m’agrada que treguin llibre Martin Amis o John Irving) i m’agrada córrer a la llibreria a buscar-los i, després d’haver-los llegit, m’agrada parlar-ne amb algú amb l’excitació que fa al cas. Carrère m’acompanya des de L’adversari. Si no n’han llegit res, potser aquest llibre d’ara, Ioga (Anagrama) no els resultarà tan plaent com als lectors incondicionals. Els lectors incondicionals el “coneixem”, sabem que escriu no ficció, sabem que a El regne, l’anterior llibre publicat, feia servir un truc de màgia imbatible: explicant coses íntimes d’ell mateix, coses lletges, ens feia entrar, després, en la veritat del que volia explicar dels altres. Per això Ioga és una història que s’entén si el “coneixes” i si no l’han llegit, jo de vostès començaria per L’adversari o Limonov. I de tota manera, aquest llibre farà que un pilot de gent s’interessi per fer ioga.
Pel que fa a l’Ishiguro. M’agrada d’una altra manera. El seu llibre El que resta del dia (Edicions 62) el recomano sempre, sempre a tots els cursos, xerrades o trobades amb lectors que faig. És un llibre que serveix per entendre —com cap altre— les meravelles de la primera persona. Segur que coneixeu o heu sentit a parlar de la història, perquè James Ivory en va fer una pel·lícula als noranta, amb l’Emma Thompson i l’Anthony Hopkins. L’Ishiguro és molt savi i quan fa parlar Mister Stevens, el narrador, que és majordom a la mansió anglesa Darlington Hall (amb un amo filonazi) entens que “te l’està fotent”. Et diu una cosa, però tu n’entens una altra. És un exemple claríssim d’això que en diem “el narrador poc de fiar”. A part d’això, Ishiguro, d’origen japonès i escriptor en llengua anglesa té, em sembla, una visió “perifèrica” del lloc on viu. És ell, un “no britànic” el que ha escrit, com ningú més, de la institució britànica per excel·lència: els majordoms.
He deixat de llegir una estona per escriure això i ara hi torno. Com que tinc dos llibres i no un, em passa que llegeixo amb més ansietat el primer, perquè també vull llegir, de seguida, el segon. Les llibreteres ja ho saben. Perquè em durin una mica més no puc anar a comprar un cop al més tot el que llegiré. Haig d’anar-hi de mica en mica. A les botigues de vi em passa el mateix.
