Imatge principal de l'exposició "Natura en evolució. De Van Goyen a Pissarro i Sacharoff"

Paisatges abastables que ens fan de mirall

Exposicions com la que encara es pot visitar a l’Espai Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols –‘Natura en evolució. De Van Goyen a Pissarro i Sacharoff’, fins al 14 d’octubre- permeten entretenir-se amb els canvis de perspectiva del paisatgisme i admirar la frondositat d’aquesta tradició pictòrica. Sense esbufecs i amb concrecions que eviten la impressió de redacció d’estiu o d’oceà inabastable
M

irar de pensar en la idea de paisatge en la pintura pot provocar esbufecs o pot semblar un tema tan ampli com la redacció sobre què has fet aquest estiu de quan tornaves al col·le al setembre. Per si de cas, aquesta tardor ja s’ha encarregat de recordar-nos fins a quin punt els paisatges són canviants d’un any amb l’altre. De fet, ens ho ha recordat tant, que gairebé comencem a malfiar-nos de la veritat mateixa que pugui trobar-se en una foto fixa. I potser per això, la tardor, que és l’estació canviant per se, és un bon moment per apreciar les fases i giragonses del paisatge: un pretext per ser conscients de com ens el mirem més enllà de la flor d’un dia. Exposicions com la que encara es pot visitar a l’Espai Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols –“Natura en evolució. De Van Goyen a Pissarro i Sacharoff”, fins al 14 d’octubre- permeten entretenir-se amb els canvis de perspectiva del paisatgisme i admirar la frondositat d’aquesta tradició pictòrica. Sense esbufecs i amb concrecions que eviten la impressió de redacció d’estiu o d’oceà inabastable.

La comissària de la mostra, Pilar Giró, ha enfilat un itinerari coherent i ordenat, en el millor sentit de la paraula. Per les diferents parades que inclou, per la tria i pel volum d’obres que presenta (ben trenades, si tenim en compte que la col·lecció Thyssen es caracteritza, sobretot, pel paisatgisme), i pel regal final que guarda, un homenatge a l’ara vindicada -merescudament vindicada- Olga Sacharoff.

Aquest particular recorregut pel paisatgisme abasta quatre segles. Des del segle XVII, amb l’aparició de la pintura de paisatge com a gènere independent, fins al segle XX i la generació d’una imatge moderna de l’entorn immediat, amb el mar com a sublimació del gust per la natura.

L’exposició és capaç d’evidenciar que el paisatge en sí mateix no ha estat un objecte exterior fix que es trobi allà fora per ser plasmat. El paisatge està format i condicionat, també, pel focus, els interessos, la perspectiva, l’elecció, allò que s’il·lumina i allò que no. L’època i les tendències es filtren més del que pensem en el paisatge. A estones apareix com una força salvatge i exuberant, amb una mirada més romàntica; a estones, com una natura dominada o fins i tot colonitzada.

El visitant sent que la modernitat i la fugacitat del temps traspassen la tela i els paisatges mateixos. El marcat to juganer o el toc d’avantguarda titil·la també en els quadres de Miquel Villà i Bassols, Pere Créixams o Juan Alberto Soler-Miret (que pinta, precisament, un Homenatge a Heade on les flors vistoses ja fan el gest de voler sortir del quadre)

Van Goyen i Andrea Locatelli enceten la mostra, amb un paisatge amb transbordador i un altre amb nimfes i sàtirs, i la remarca de l’aportació de la pintura holandesa en aquest àmbit. Després, “les marines” deixen de ser simples representacions de batalles navals per convertir-se en panorames de paisatge marítim. És quan s’introdueix el format horitzontal que ara ens sembla de tota la vida. En aquest apartat apareixen un reguitzell d’exemples de pintura espanyola del segle XIX i un munt de ports (Ramon Martí i Alsina, Manuel Barmón Carrillo, Guillermo Gómez Gil, Emilio Ocón Rivas…). D’aquí saltem al gust per l’exotisme, amb pintors que retraten les colònies d’ultramar, d’Amèrica i de l’Índic. Tot sovint, en un racó o altre del quadre, s’aprecia la presència de l’autoritat colonitzadora, però també la forma de vida a les colònies. En aquest àmbit són especialment interessants les aportacions de Charton i Hastrel. Veiem com mica en mica s’eixamplen els interessos cap al paisatge i se n’obre la complexitat. Els colors vius de Charton anuncien aquesta nova mirada, que s’impulsa cap a una perpètua renovació.

CROSSA POÈTICA

Com si l’exposició estigués dissenyada per confirmar les sensacions del visitant, s’acompanya d’algunes crosses poètiques. És el cas d’uns versos de Martí i Pol, absolutament oportuns per al recorregut paisatgístic i, ja que hi som posats, per les tombarelles d’aquesta tardor: “Fugiria de mi si no pogués / recuperar el meu temps i interrogar-lo, / tornar al passat com qui torna a la casa / en què visqué i, recorrent-la, troba, / lúcidament sorprès, tots els indicis / d’allò que és, i s’aprèn contemplant-los”.

El recorregut avança cap al gust per demostrar el coneixement botànic i per reforçar el sentit simbòlic del paisatge (per exemple, s’insisteix en l’estampa tropical com a sinònim del paradís terrenal). L’Orquídia i colibrí a prop d’una cascada de Heade, que fa de portada a l’exposició, posa de manifest aquesta voluntat mil·limètrica de fer esclatar la natura en el seu esplendor.

El pas cap a l’impressionisme i com, més enllà, les avantguardes tenyeixen el paisatge amb l’empremta de noves tendències es recull per via d’un grapat de noms destacats de la pintura catalana. Amb uns espectaculars jardins de Rusiñol al capdavant (aquell blau verd sensual i insinuant), es poden veure peces molt interessants de Josep Amat i Pagès, Eliseu Meifrèn i Roig, Josep Maria Mallol Suazo, Pere Gussinyé o el francès Camille Pissarro. El visitant sent que la modernitat i la fugacitat del temps traspassen la tela i els paisatges mateixos. El marcat to juganer o el toc d’avantguarda titil·la també en els quadres de Miquel Villà i Bassols, Pere Créixams o Juan Alberto Soler-Miret (que pinta, precisament, un Homenatge a Heade on les flors vistoses ja fan el gest de voler sortir del quadre).

El colofó és l’homenatge a Sacharoff, de la qual s’exposen La llotja i La colla, on es poden veure alguns dels seus amics artistes. D’alguns d’ells n’acabem d’apreciar obra. Per una vegada, es giren les tornes, el mirall s’inclina: és una pintora la que els ha retratat, a ells.