Miró - The NBP
Quadre que dóna nom a l'exposició al grand Palais. The Pierre and Maria-Gaetana Matisse Collection, 2002. © 2018 Artists Rights Society (ARS), New York

Miró parla a París

Exposició al Grand Palais de París sota el títol “Ceci est la couleur de mes rêves”. Quan Miró es troba més amb ell mateix és explorant els seus somnis, com fan els surrealistes. “El surrealisme m'ha permès de superar de molt la recerca plàstica: m'ha dut al cor de la poesia, al cor de la joia: joia de descobrir allò que jo faig, després d'haver-ho fet”.
A

l Grand Palais de París es pot veure  la més gran exposició de Miró feta mai a la capital francesa. És una exposició excepcional, molt millor, més completa, que la gran antològica del pintor que es va presentar el 1974, encara en vida de l’artista, en el mateix centre expositiu.

Ceci est la couleur de mes rêves” –aquest és el color dels meus somnis- és el títol de la subtil pintura-poema procedent del Metropolitan de Nova York que dóna també títol a aquesta mostra de l’evolució plàstica del pintor a través de més de 150 obres representatives de la seva trajectòria: dibuixos, pintures i gravats, escultures i ceràmiques.

En aquesta gran exposició de París hi ha una tela tan emblemàtica com La masia, procedent de la National Gallery de Washington. En aquesta pintura es pot comprovar l’extrema minuciositat amb què treballava l’artista. Miró pintava amb tot detall fins la més petita fulla de l’herbeta més humil. No era així que obraven també els pintors dels retaules gòtics? L’apassionat romàntic Walt Whitman ho creia: “El més petit bri d’herba mostra que, en realitat, la mort no existeix”.

Entre d’altres obres, poden admirar-se també al Grand Palais de París l’Autoretrat (1919) del jove Miró, Mont-roig, l’església i el poble, el Nu debout (1918) del Museu d’Art de St. Louis (Missouri), o el Paysan catalan à la guitarre (1924) del Thyssen de Madrid.  O l’Interior holandès (II) del MOMA de Nova York. O, procedent de Philadelphia, l’emblemàtic Le chien aboyant à la lune (1926), que s’hauria de relacionar clarament amb el Perro semihundido de Goya del Museu del Prado.

L’obra de Miró creix amb el temps. Com a bon poeta que era, pensa amb imatges i s’expressa amb imatges. Contemplant les seves obres, es podria dir que l’acosten a la pulsió antifigurativa de la música. La de Miró aviat deixa de ser una pintura literària, amb anècdota, i passa a ser una pintura que es concentra en la força de l’emoció. Deixa de ser una pintura més o menys èpica per ser una pintura lírica.

La plàstica més característica de Miró és aèria, volàtil: musical. Eugeni d’Ors distingia entre l’art de “les formes que pesen” i l’art de “les formes que volen”. Les obres de Miró haurien de classificar-se entre les d’aquesta última tendència. És un art, el seu, emparentat amb la poesia i amb la música, un art d’atmosferes i de silencis que es projecten en harmonia des del més profund de la seva humanitat.

Amb Miró, sobretot amb Miró, però també amb d’altres grans artistes com Matisse, la pintura moderna es musicalitza. Quan Miró es troba més amb ell mateix és explorant els seus somnis, com fan els surrealistes. “El surrealisme m’ha permès de superar de molt la recerca plàstica: m’ha dut al cor de la poesia, al cor de la joia: joia de descobrir allò que jo faig, després d’haver-ho fet.”

Al Grand Palais es pot veure també una entrevista a Miró, que, tímid com era, i poc donat a parlar, sobreactua i balbuceja. “Què representen els somnis per a vós?” –li pregunten. “No somio mai. Quan estic despert sí que sempre somio”, La paradoxa no és una boutade i s’hauria de relacionar amb aquell “És quan dormo que hi veig clar” de J.V. Foix, el poeta amb què Miró té tantes connexions.

Miró s’expressa per imatges i no per conceptes. El seu és un “visual thinking” (per fer servir l’expressió de Herbert Read), un pensament visual. És aquesta la manera de pensar del primitiu i de l’infant (el nen que va ser Miró el va acompanyar tota la vida). És un pensament que utilitza sobretot les imatges per identificar les coses i l’analogia per avançar en el coneixement de la realitat. I això confereix al seu llenguatge prelògic una alta capacitat simbòlica.

Betty Edwards, de la Universitat de Califòrnia en el seu assaig Dibuixar escoltant l’artista que hi ha en nosaltres insisteix que hi ha dues maneres de pensar: la verbal i la no verbal. Miró, no cal dir, pensava no verbalment. Com un mag que se sentia connectat amb una harmonia superior a ell, sintetitzava en art que perdura el seu particular procés creatiu. Ara les obres parlen per ell, a París, amb la veu  del seu silenci.