El Dante de Micó i Acantilado

L’editorial Acantilado publica una traducció a l’espanyol de la divina «Comedia» de Dante a càrrec de José María Micó (Barcelona, 1961) que tracta de no desvirtuar el llenguatge poètic original, respectant l’estructura interna de l’obra cosida a partir dels coneguts tercets hendecasíl·labs, i sense obsessionar-se per la rima. D’aquesta forma el relat manté el seu estil dantesc i sense necessitat de recórrer a les notes a peu de pàgina
N

o sempre som conscients de la riquesa cultural i humanística que representa per a Barcelona ser capital literària, tant en català com en castellà. La nostra ciutat no acull únicament la seu central d’un dels grans grups editorials del món, Planeta, i la seu a Espanya del grup Random House –tots dos grups integren importants segells antany independents gestats a la capital catalana–, sinó que la nostra singular quadrícula ortogonal alberga les seus de desenes d’editorials independents com Anagrama, L’Altra Editorial, Libros del Asteroide, Página Indómita, Comanegra, Salamandra, Plataforma Editorial o Acantilado entre moltes altres. Cadascuna amb el seu perfil determinat i el seu catàleg singular, l’ànima de tota casa editorial.

Aquesta última, Acantilado, és l’encarregada, entre altres coses, de recordar-nos de tant en tant la importància de llegir els clàssics: Montaigne, Sèneca, Lord Chesterfield, G.K. Chesterton o Shaftesbury són només alguns dels molts mestres editats pel segell barceloní eminent per les seves acuradíssimes edicions. Un catàleg dotat d’una gran personalitat que inclou les obres de grans figures de la literatura moderna com Georges Simenon o Stefan Zweig. El segell, creat per en Jaume Vallcorba i continuat avui en la mateixa cultura i valors per la Sandra Ollo, està estretament lligat a la idea d’alta cultura, a la millor tradició de la literatura europea, i, cada vegada més, a l’ampli “regne del saber” amb la incorporació de cada cop més assajos que abasten les diferents branques del coneixement: des de la física i la matemàtica, fins a la història i la filosofia. Una variació temàtica que reforça la vocació d’humanisme europeu i renaixentista de la casa.

Més intel·ligent segurament seria reconèixer que els clàssics mai tornen perquè sempre hi són. Llegir els clàssics és llegir sobre nosaltres mateixos, sobre la nostra naturalesa ondoyante, a la qual feia referència Montaigne, i que potser la poesia sigui l’única capaç de capturar

Aquest esperit sanament renaixentista es reforça amb la incorporació al catàleg d’una nova traducció de  la Comedia de Dante Alighieri  (1265-1321), amb traducció a càrrec del catedràtic de literatura  José María Micó (Barcelona, 1961). Una traducció dels versos de Dante –escrits des de l’exili– que vol oferir una versió propera i al mateix temps fidel. Traduir poesia és sempre una empresa ambiciosa, més quan es tracta d’estrofes tan llegides i conegudes com les de l’autor florentí. Micó ha optat per una traducció que tracta de no desvirtuar el llenguatge poètic original, respectant l’estructura interna de l’obra cosida a partir dels coneguts tercets hendecasíl·labs i sense obsessionar-se per la rima. D’aquesta forma el relat manté el seu estil “dantesc” i sense necessitat de recórrer a les notes a peu de pàgina.

L’incunable de Dante ha aconseguit el propòsit amb què va ser escrit: perdurar, superar la barrera del temps que tot ho desgasta. Tot, menys als clàssics, als quals cada generació està destinada a tornar una i altra vegada. Per què tornar a Dante? Perquè tornar als clàssics? Més intel·ligent segurament seria reconèixer que els clàssics mai tornen perquè sempre hi són. Llegir els clàssics és llegir sobre nosaltres mateixos, sobre la nostra naturalesa ondoyante, a la qual feia referència Montaigne, i que potser la poesia sigui l’única capaç de capturar.

En els seus versos, Dante traça els complexes contorns de la condició humana. Aproximar-se a la Comèdia –aproximar-se a qualsevol clàssic– és aproximar-se a la vida. Dante descobreix al lector les desplaences i les injustícies a què estan sotmesos els homes a la Terra, i també li recorda que sempre hi ha espai  per a la salvació; una salvació que l’autor sempre associa amb gran agudesa a allò individual. La lectura dels successius càntics a través de l’infern, purgatori i paradís ens recorda com la nostra existència és dura però sempre alberga esperança.

Per a Micó, la Comèdia és el zenit de la perfecció a la literatura europea de l’època: un exemple d’obra amb estructura tancada, perfectament planificada, on també hi ha espai per a l’humor. Un llibre que remarca el sentit i la força de la imaginació humana que tot ho pot. Pels diferents cercles concèntrics de l’obra de Dante transcorren els diferents arquetips de la condició humana, sent, com succeeix amb El Quixot de Cervantes, un poderós manual ètic i moral. Com va assenyalar Micó durant la presentació del llibre, tots estem representats en els versos de Dante on, parlant de la seva pròpia experiència, aconsegueix capturar les essències de tota experiència humana.

També l’edició s’ha pensat en aquesta mateixa línia d’aproximar i fer accessible la lectura de la Comèdia. És per això que l’editorial ha apostat per una edició compacta utilitzant paper fi –el llibre gairebé sembla un missal– d’altíssima qualitat que permet incorporar els 14.233 hendecasíl·labs de l’obra en un sol volum; una edició manejable, pensada per llegir, no per ser contemplada en una llibreria. La traducció de Micó ha posat l’èmfasi en fer el relat accessible a qualsevol lector o lectora, el que permet una lectura sense notes al peu, més neta, que sí que inclou una útil relació dels personatges de l’obra, un eix cronològic de la vida de Dante, així com una breu introducció a cadascuna de les parts. Una edició de luxe per a una obra eterna que busseja en l’ànima humana i ens fa explorar aquests racons de la nostra condició fràgil i voluble per naturalesa, a la qual només podem accedir de la mà dels mestres de la literatura.