Featured Video Play Icon

Connexió Björk: els luthiers digitals i la invenció de nous instruments a Barcelona

The New Barcelona Post ha volgut conèixer el treball que a Barcelona fan alguns constructors d’instruments musicals que treballen amb circuits impresos, soldadors, xips o software. Hem parlat amb pioners com Rafael Duyos, Sergi Jordà i Lina Bautista. Tres etapes d’un camí fascinant

L’estampa, un pèl romàntica, del luthier que treballa al seu taller entre fustes elegides i secrets de l’ofici, és encara una realitat. Com també ho és, i des de fa dècades, la d’uns altres constructors d’instruments musicals que treballen amb circuits impresos, soldadors, xips o software. Una nova estirp de luthiers que hem volgut conèixer, reflectint les respectives aventures individuals de Rafael Duyos (1958), Sergi Jordà (1961) i Lina Bautista (1985). Tres etapes d’un camí fascinant.

Rafael Duyos tenia 14 anys quan va veure una pel·lícula del grup Emerson, Lake & Palmer interpretant els temes de Pictures at an exhibition. Duyos, que tenia un grup amb dos amics de la seva edat, explica que “vaig quedar al·lucinat. Vaig dir: jo vull un sintetizador”. Però eren molt cars, de manera que va decidir construir-se’l ell mateix,  aprofitant que tenia coneixements d’electrònica derivats de la seva condició de ràdio afeccionat. Així és com va començar el camí d’aquest luthier electrònic pioner, i a fe que els inicis no van ser fàcils: “els primers models no funcionaven bé. Quan els connectaves a un teclat no afinaven, no mantenien l’escala temperada”. Però generaven sons, i allò va fascinar Víctor Nubla, fundador amb Juan Crek del grup experimental Macromassa. “Ell va ser el meu primer client, i va batejar aquells sintes fallits amb el nom d’audiogeneradors”.

Posteriorment, Duyos va desenvolupar sintetitzadors amb tots els ets i uts (DUY Synthesizer, Alfa 1024), algun dels quals va ser adquirit per una altra esquadra emblemàtica de l’underground barceloní, Neuronium. A partir de 1980, va començar a fer músiques per publicitat, i va ser justament buscant nous colors sonors per a un encàrrec que va acabar inventant la bateria digital Gemini 404. “La vaig fer per a mi, però me’n va demanar molta gent. Potser en vaig vendre cinquanta”. Entre els seus clients, Nacho Cano, de Mecano, que en va comprar dues. “En rigor –explica– la Gemini 404 va ser la primera bateria digital del món. Poc després va sortir la Simmons, però no era digital, era analògica. I un temps després la Linn, que era digital, tot i que no es podia tocar, era una caixa de ritmes. Per contra, la Gemini 404 era un instrument que podies tocar, tenia sons digitals i tota la dinàmica d’una bateria”.

Rafael Duyos no es va acabar dedicant a la luthieria una mica per falta de visió comercial, admet, però també perquè les grans marques no van trigar a produir aquesta mena d’artefactes a preus assequibles. Amb tot, el seu treball fent músiques per a la publicitat el duria, ja a finals dels anys noranta, a concebre un seguit de plugins per a Pro Tools i altres programes emprats per músics, que també es van acabar comercialitzant amb èxit.

Seqüenciador de 256 notes de Rafael Duyos

Canviant de segle, trobem Sergi Jordà, que ens atén al seu despatx del  Grup de Tecnologia Musical (MTG per les seves sigles en anglès) de la Universitat Pompeu Fabra. El 2006, i com culminació de tres anys de treball, el grup de recerca dirigit per Jordà al MTG va inventar la reactable, instrument d’efecte al·lucinogen tant en el vessant sonor com en el visual. La de la reactable és una història d’èxit, incrementat pel fet que la islandesa Björk va enamorar-se de l’artefacte, i el va incloure a la gira de presentació del seu àlbum Volta, amb 75 concerts a cinc continents entre l’abril de 2007 i l’agost de 2008. La campanada va esperonar els creadors del giny -Jordà, Marcos Alonso, Martin Kaltenbrunner i Günter Geiger- a fundar el 2009 l’empresa Reactable Systems. “Ens dediquem a fabricar i millorar reactables físiques, i també a desenvolupar apps per iOS i Android. Una d’elles és una versió de la reactable per a tablet, però tenim també altres apps que intentem que es beneficiïn de la recerca es fa a l’MTG”.

Segi Jordà esmenta el grup Soft Machine quan parla de les seus inicis en aquests afers. “Tenia 14 anys, i van ser tota una revelació. Inspirat pel seu disc Six, que tenia una part molt repetitiva, vaig gravar tot de sons de telèfon en cassets i vaig proposar als meus amics fer un jam-session improvisant amb els nostres cassets amb cintes de diferents telèfons. També hackejava cabines telefòniques i agafava els micros i els auriculars per fer-ne talk-boxes, tot i que encara no sabia que existien les talk-boxes, ha, ha!”. Quan va ser més grandet, i mentre estudiava Ciències Físiques a la UB, tocava el saxo amb bandes d’improvisació amb gent com l’anteriorment esmentat Víctor Nubla, Marcel·lí Antúnez o Mireia Tejero, però tenia un greu problema: no li agradava assajar. “Llavors –continua- a la Facultat ens van ensenyar un ordinador i ens van ensenyar a programar. Parlem de 1982, i allà va produir-se l’epifania. Vaig pensar: els ordinadors poden fer música, mai ens cansen ni s’avorreixen, de manera que els puc deixar a ells la part mecànica de la música, que és la que no m’interessa. Vaig decidir que em convertiria en un improvisador digital”.

Als anys noranta, Jordà va compaginar el treball musical amb Marcel·lí Antúnez i La Fura dels Baus amb la recerca, primer en el grup fundat per Xavier Serra que operava a les catacumbes de la Fundació Miró, i després enquadrat a l’Institut Universitari de l’Audiovisual -amb Serra i Xavier Berenguer- , fins a integrar-se a la UPF el 1999. Per acabar la conversa, li demanem si en el seu ofici hi ha una línia que delimita el treball creatiu de l’estrictament tècnic: “Jo –diu- m’estimo més treballar amb gent ample de mires que no pas amb especialistes. No crec en els equips on hi ha el dissenyador, l’artista… entenc que la creació és a tot arreu. M’agrada treballar amb gent que sap arremangar-se. Per exemple, he treballat amb grans programadors que molt sovint tenen interessos més enllà de la programació: pensen les coses i tenen criteris estètics. Aquest és el meu entorn ideal”.

L’última parada del nostre recorregut ens du a l’estudi de Lina Bautista al Paral·lel. Guitarrista i compositora d’origen colombià, explica que quan era adolescent “ja cacharreaba. Desmuntava els aparells que anava trobant. Sempre he tingut aquesta inquietud”. Fa cosa de quatre anys va decidir fer-se un sintetitzador que li permetés crear noves sonoritats amb la guitarra elèctrica. “Sempre he estat buscant coses que no són al mercat, però també he utilitzat coses que tenen un ús determinat amb un propòsit diferent”, diu. Sembla, doncs, que en el seu cas, i a banda de la voluntat artística, també hi ha esperit de joc. “Hi ha un cert pensament hacker, sí”, concedeix.

Per a ella va ser molt important conèixer la gent de Befaco, un col·lectiu que opera al centre per a la recerca i producció artística Hangar de Barcelona, i que fa sintetitzadors modulars seguint la filosofia do it yourself. Aquesta manera d’entendre i realitzar el procés la va fascinar: “Hi ha moltes maneres de fer-t’ho tu mateix. Hi ha kits que pots soldar i muntar i ja ho tens, o pots començar des de zero i fer-te els esquemes. Però la idea bàsica és la mateixa: fes-ho tu, no ho compris fet. També és interessant entendre una mica com estan fetes les coses que utilitzes”. Els temps afavoreixen aquesta opció, ja que la xarxa és plena de recursos: “Si necessito un so en concret, simplement busco a internet qui l’ha fet. És qüestió d’investigar, donar voltes a les coses, i adaptar el que trobo perquè jo o un altre ho pugui fer servir”.

Seguint aquesta filosofia, Lina Bautista s’ha integrat al col·lectiu Familiar DIY, que entre d’altres activitats organitza tallers de construcció de petits instruments electrònics. “Ens apropiem de circuits que ja volten per internet, i fem possible que en tres o quatre hores qualsevol es pugui fabricar un instrument”. Més enllà de qüestions tècniques o artístiques, la idea fonamental d’aquesta iniciativa és compartir la vivència de muntar els objectes. “En casos excepcionals pots comprar el kit o te’l podem enviar, però la idea és fer-lo en un taller, perquè sempre és divertit conèixer un altre friqui a qui li agradi això. Sovint ve gent que no en té ni idea i que diu que no se’n sortirà, però quan han soldat quatre o cinc peces ja no volen parar. I és que això també té un rotllo addictiu”.

Sintetitzador Alpha 1024 de Rafael Duyos

Entre els objectes que surten d’aquest tallers, hi ha un minúscul theremin d’una antena, o l’anomenat solarizator, un tub generador de sons que funciona amb una placa solar, el so del qual canvia en funció de la llum que rep. Bautista forma part igualment de l’associació 44 Perills, que té com a objectiu difondre l’art sonor i la música experimental en petit format, mitjançant concerts i també tallers. Amb tot plegat, explica, contribueix a bastir una “cadena de bon rotllo” a la qual també s’acosten persones que ni tan sols són músics, però senten una atracció definitiva pels sorollets que generen aquestes andròmines fascinants.