Camino per la ciutat a una hora que ja no es pot esmorzar assegut en una barra o en una taula de bar, per les coses de la pandèmia. Com ja hem dit en dotzenes d’articles, passats dos quarts de deu, si vols un cafè i un entrepà t’ho has d’emportar. De fet, a la porta de segons quin bar hi veus treballadors que seuen als marxapeus, agrupats de la mateixa manera que si estiguessin en una taula. Me’n trobo uns, cada dia a les onze (es veu que treballen de repartidors de gas-oil) que esmorzen truita de patates i cigaló mentre critiquen la recepcionista de l’empresa, una tal Trini. “Jo ja li dic a la Trini: fes-la tu, la ruta!”. Emportar-se un cafè i un entrepà és senzill, tot i que fa que es perdin vendes de diaris en paper, però si ets dels que de tant en tant solen esmorzar de forquilla amb vi o escumós la cosa es complicarà. Els bars i restaurants, no obren fins la una, hora de dinar. Llavors, torna a ser legal entrar-hi a prendre qualsevol cosa. Encara no ens han dit que sigui il·legal dinar una copa de cava i una bossa de patates fregides.
John Cheever explica als diaris que l’hora digna per fer el còctel (per començar a beure) són les dotze. Abans, no. Però es fa trampes i es pregunta si, com que s’ha llevat tan d’hora, no podria avançar-ho a dos quarts de dotze o potser les onze. De fet, moltes cocteleries de Barcelona ja obrien, com a molt d’hora, a la una o a dos quarts de dues. En canvi, les vermuteries i bars de tapes tenien obert des de molt abans.
Els fans absoluts del vermut, com jo, els de l’aturada de les dotze, els que de vegades ens prenem un negroni i una “Gilda” (aquest invent que no tothom fa igual, i que consisteix en una oliva, una anxova replegada sobre si mateixa i una piparra travessades per un escuradents) o una copa de cava i unes patates rosses, a l’hora de l’Angelus estem una mica perduts. Reconec, sota la mascareta, els desconcertats del vermut com jo. Vagaregem al davant de la porta de les vinateries, cocteleries, vermuteries que freqüentem, esperant que es faci la una, però pensant que llavors ja se’ns farà tard per dinar.
Aprenguem, els que no en sapiguem gaire, a beure a galet elegantment, que és un sistema ideal per compartir beguda quan no tens gots i que, a més a més, oxigena el vi durant el trajecte aeri del recipient a la boca.
És per això que proposo que si això dura gaire tornem a les petaques i a les bótes. La petaca està molt pensada pe anar a l’infern de l’americana del senyor (i d’aquí aquesta forma no simètrica que té) però ara n’haurem de crear unes (ben exclusives) per a bossa de senyora. Aprenguem, els que no en sapiguem gaire, a beure a galet elegantment, que és un sistema ideal per compartir beguda quan no tens gots i que, a més a més, oxigena el vi durant el trajecte aeri del recipient a la boca. M’estic imaginant unes bótes de vi Chanel, amb bandolera ajustable, ideals per a les dames que a les dotze són als carrers de la ciutat hostil, i volen fer una parada en un dels bancs del Passeig de Gràcia.
