“Kant i Marx, Kant i Marx, Kant i Marx!”. L’únic record que conservo de la selectivitat és una aula espantosament soviètica de la Facultat de Ciències Econòmiques de la UB (ara rebatejada com d’Economia i Empresa, suposo perquè això de la ciència fot un pal tremendo i resulta molt més guatxi formar entrepreneurs) inundada d’estudiants cridant amb una barreja d’alegria i desesper els noms d’aquests dos il·lustríssims alemanyots, tot just quan el professor entregava els papers a les primeres files. Fa vint anys, en temps de BUP i COU, l’assignatura de filo consistia a estudiar una desena d’autors indiscutibles del cànon occidental; a la sele n’entraven un parell, amb la qual cosa la majoria de la penya s’exercitava a joc de daus, empollava com a màxim la meitat del temari (traficant amb resumets sobre els pensadors) i resava perquè l’atzar fes diana.
Vaig triar Kant. Marx resultava l’opció sensata, perquè els seus esquemes eren més fàcils de memoritzar i la majoria de mestres correctors encara vivien afectats per la malaltia horripilant del comunisme. De Marx en vaig descobrir el geni un temps després, mercès als meus professors pijos de Nova York. Però en aquells temps ja començava a agradar-me més això del segle XVIII i, potser pel meu caràcter rutinari, m’entusiasmava la figura d’aquell homenet que havia revolucionat la metafísica planetària i la sincronització dels rellotges dels seus veïns. Torno sovint a Kant, perquè encara em commouen les seves intuïcions literàries: “dues coses m’omplen l’ànim d’admiració i respecte; el cel estrellat damunt meu i la llei moral dins meu”. Com m’agradaria xerrar-hi, sobretot per recordar-li que això d’obrar segons el deure, dissortadament, no té res a veure amb el viure feliç.
A filo vaig treure un vuit i a l’examen global poc més d’un aprovat. No m’hi vaig esforçar gaire, perquè la Laia m’havia deixat feia mesos i encara estava molt trist (per altra banda, a les carreres de lletres hi podries acabar entrant si eres capaç d’escriure el teu propi nom sense faltes). Una vegada a la universitat, vaig aprendre a estimar la filosofia mentre em guaria el mal d’amors, i aquesta dialèctica espantosa entre el pensament i les dones m’ha acompanyat fins a dia d’avui. A la facu vaig exercitar-me en l’única cosa que m’acosta a la benaurança i sé fer com déu mana: estudiar filosofia. Si has passat la sele i t’interessa dedicar-t’hi, et recomano que t’arrapis als bons mestres i que llegeixis els grans filòsofs del passat fins que et cremin els ulls. Tal com està el pati, si acabes la carrera sabent escriure, garlar i amb quinze textos venerables ben llegits seràs una autèntica perla.
A mi la cosa no m’ha anat del tot malament. Vaig tenir la sort d’estudiar el pensament abans que Steve Jobs inventés les andròmines que han enviat a tomar pel sac la cultura del paper i la concentració lectora. No fotem, també malgasto molt de temps amb vídeos absurds de Youtube o admirant com els poetes catalans es discuteixen a Twitter, però tinc la sort de conservar la capacitat de llegir un paràgraf mínimament llarg i recordar-ne la primera frase. Avui repassava l’examen de filosofia d’enguany. Les coses no han canviat gaire, i els meus col·legues continuen fent empassar als nanos les obres d’uns pensadors que escrivien en un present cultural que no té res a veure amb la seva vida (com els he dit manta vegada, seria molt més útil ensenyar-los la filosofia des del present i anar enrere, però és una gerra perduda) i que, acabat l’examen, no llegiran mai més.
No fotem, també malgasto molt de temps amb vídeos absurds de Youtube o admirant com els poetes catalans es discuteixen a Twitter, però tinc la sort de conservar la capacitat de llegir un paràgraf mínimament llarg i recordar-ne la primera frase
És una pena, perquè els dos fragments d’aquest examen són caviar. De fet, per un jove de divuit anys deu tenir molta conya llegir com Descartes parla de la unitat de l’esperit i de l’atomització del cos a les Meditacions ara que, per a la majoria de nanos del món, l’ànima és una cosa follament disgregada i l’única cosa autènticament espiritual que els hem deixat és precisament la seva carcassa. També deuen flipar, pobrets meus, quan llegeixen una de les nostres obres mestres més ancestrals, el llibre VII de La República, i Plató els conta que la ciutat és una traducció quasi literal del foc i del temperament de l’ànima (diria que, a l’hora de governar-se, als joves només els hem permès de conèixer les espurnes de la impotència, una mala consellera). Però bé, tot això ho aniran descobrint amb el temps, perquè comprendre aquests paràgrafs ens ha costat molts segles.
A mi això de la selectivitat em continua semblant una mala ocurrència, no només per aquestes animalades de continguts que fem empassar a la quitxalla, sinó perquè dur als joves a l’escorxador de la competència per una mitjana continua essent una salvatjada. Qui sap si podríem fer com en certs països civilitzats del món, on les universitats promouen processos de selecció particulars a cada carrera; o fins i tot, ja veus tu, actualitzar programes educatius com el de filosofia amb la sana intenció que algú, encara que sigui per error, acabi estudiant-los a la universitat. A tots els temeraris que s’hi dediquin els recordo que demana molts esforços, però que, al cap d’uns anys, la satisfacció no té mida. La merda és que això de la filo exigeix buscar-se un curro per continuar estudiant; els articles no són una mala opció, però recomano algun menester que ompli més plats d’arròs.
Si això de la sele i els plans de futur t’ha anat malament, no pateixis, perquè del que passa després… el millor és allò que no havies previst ni en somnis. I si et dediques a lo meu, prepara’t a estar molt sol. Com Kant i Marx, malgrat totes les revolucions que regalaren a les masses.
