Dilluns passat vaig anar al cine a veure La Casa Gucci i, divendres, al Poliorama, per riure a cor què vols amb l’espectacle Not talent de la gran Judit Martín. Definitivament, va ser una setmana de contrastos o potser no tant com sembla… De seguida ho sabrem, que diria Carles Porta. La Casa Gucci explica la història, inspirada en fets reals, de com Patrizia Reggiani (Lady Gaga) conspira per matar el seu exmarit, Maurizio Gucci (Adam Driver), net i hereu del dissenyador Guccio Gucci. La pel·lícula —personalment, em va semblar força fluixeta, però això ara no ve al cas— retrata tres dècades de lluita pel control de la marca italiana per part d’alguns membres de la família i com la fascinació pel poder, els diners, el luxe i el despit porten Patrizia a convertir-se en “la viuda negra d’Itàlia”.
Encara que costi de creure, al Poliorama, pensava precisament en la nissaga dels Gucci, mentre em petava de riure amb el monòleg de la Judit. Not talent es presenta com un cant a la mediocritat, un xou per celebrar el fracàs i, certament, aquest n’és el fil conductor encara que, per descomptat, la seva protagonista —el 2018 va ser la primera dona a rebre el Premi Internacional d’Humor Gat Perich— va sobradíssima de talent. Dic que vaig pensar en els Gucci perquè durant l’espectacle la còmica explica com s’ho han de fer les persones mancades de talent per triomfar en el món de l’art o la creació, en general, i hi ha un personatge de la pel·lícula de Ridley Scott que segueix el seu decàleg al peu de la lletra. Es tracta de Paolo Gucci (Jared Leto), l’arquetipus del creador —excessiu, maniàtic, extravagant, difícil— però, ai las, mancat de talent.
El món de la moda és ple d’aquests personatges histriònics que, en vida, fan les delícies de la premsa del cor i, si tenen la mala fortuna de patir una mort violenta, també d’això que ara en diem true crime. Sempre és més sucós explicar un assassinat rodejat de luxe i glamur que no pas de misèria. Fa uns anys ja ho vam comprovar a The Assassination of Gianni Versace: American Crime Story. La fórmula de La Casa Gucci és més o menys la mateixa, però m’atreveixo a dir que amb resultats menys reeixits.
Tot això ha coincidit en el temps amb una de les notícies econòmiques de l’any: l’arribada de Marta Ortega a la presidència d’Inditex. La nissaga dels Ortega sembla que té poc a veure amb la dels Gucci, tot i que sabem poca cosa del que passa de portes endins, als seus despatxos i menjadors. Durant dècades Amancio Ortega va aixecar el seu imperi tèxtil totalment allunyat del focus mediàtic. De fet, fins fa alguns anys, el gran públic no sabia ni tan sols quina cara feia. La seva hereva, tot i ser una habitual de la premsa del cor —imagino que a desgrat seu—, no havia concedit mai una entrevista fins que aquesta tardor va trencar el seu silenci a WSJ Magazine (la revista de The Wall Street Journal).
Posats a especular, potser els Ortega s’assemblen més als Roy, la família de ficció que protagonitza l’exitosa Succession i que fa que els dilluns siguin el millor dia de la setmana pels seus nombrosos seguidors perquè és quan se n’estrenen els nous capítols a HBO. A la sèrie, Logan Roy, el patriarca, controla amb mà de ferro un conglomerat d’empreses mediàtiques i d’entreteniment. Els seus quatre fills, mentrestant, es passen el dia conspirant i clavant-se punyalades per l’esquena per controlar l’imperi familiar el dia que el vell estiri la pota. Complex d’Èdip i Electra en tota la seva esplendor.
Hi ha una idea que sobrevola La Casa Gucci, Succession i, de fet, totes les històries inspirades en grans nissagues de poder: el talent no s’hereta. Des de l’escenari del Poliorama, possiblement la Judit afegiria que, fet i fet, és igual que aquests nens i nenes de papà no tinguin talent perquè, per sort per a ells, els diners i el poder sí que s’hereten. Des del pati de butaques, imagino que jo no sabria si riure o plorar.
