El turisme dels baixos fons: La Criolla

Als anys trenta, una altra Barcelona —la del ‘dancing ball’ La Criolla— compendiava anys de transgressió, alegria i llibertat sexual. Era la capital convulsa que, amb àmplies zones de misèria punyent, es va convertir en un dels principals centres mediterranis del tràfic de blanques, de la prostitució i del consum de drogues
U

nes setmanes abans de la proclamació de la República, en una visita amb amics al dancing barceloní La Criolla, Josep Pla va escriure a l’àlbum de signatures del local: “Tenen un cafè ple de vida, que és un gran element turístic i ens fa quedar molt bé”. Era el 13 de febrer de 1931. El 15 de juny del mateix any, el periodista Sebastià Gasch gargotejava a les mateixes pàgines la dedicatòria següent: “Al señor Antonio, cordialíssim amo de La Criolla, l’únich lloch de Barcelona que ens fa quedar bé davant els estrangers”. Resulta significativa l’al·lusió, en els dos casos, a l’atracció turística. La Criolla, un establiment que va obrir les portes el 1925 al número 10 del carrer Cid —gairebé al mateix temps que Francisco Madrid inventava el topònim Barri Xino per referir-se a una de les zones més degradades del districte cinquè de la Ciutat Comtal, primer en uns reportatges a El Escándalo i l’any següent en el best-seller Sangre en Atarazanas— va ser un lloc mític, visitat per espanyols de tots els sectors socials i per turistes europeus. A la segona meitat de la dècada del 1920 i, especialment, en la següent, La Criolla es va convertir en l’espai més transgressor, cosmopolita i atractiu de Barcelona, on circulava la cocaïna —l’anomenada mandanga o, si era d’especial qualitat, mandanga chachi—, l’homosexualitat i el transvestisme s’expressaven lliurement, la prostitució era benvinguda i el ball entre persones del mateix o de diferent sexe al ritme desenfrenat d’una orquestrina era, pròpiament dit, un espectacle.

“Les dames i els cavallers aturats a la porta de La Criolla cridaven molt poc l’atenció. El barri estava acostumat a aquest tipus de visites, s’havia fet ja prou literatura sobre ‘‘l’aspecte purulent del districte cinquè, i els estrangers i els curiosos del país eren rebuts a La Criolla d’una manera normal i correcta”

La Criolla es va convertir en el centre de les tournées des grans-ducs a Barcelona. La premsa i la literatura van propiciar aquest fenomen. Londres, París i altres ciutats europees havien viscut situacions semblants des del segle XIX, que suposaven un descobriment dels baixos fons urbans, degradats i pintorescos, amb les seves putes i lladregots, kurdes i ganivetades, males olors i perillositat. L’expressió, en francès, al·ludia als excessos i malbarataments dels grans ducs russos a la ciutat del Sena i s’aplicava al grup de turistes, locals o estrangers, que, durant una nit, es llançaven a la recerca d’exotisme i noves sensacions en un ambient proper a la misèria. Josep Maria de Sagarra, a Vida privada (1932), va descriure una visita d’aquest tipus a La Criolla. En un dels passatges, deia: “Les dames i els cavallers aturats a la porta de La Criolla cridaven molt poc l’atenció. El barri estava acostumat a aquest tipus de visites, s’havia fet ja prou literatura sobre ‘‘l’aspecte purulent del districte cinquè, i els estrangers i els curiosos del país eren rebuts a La Criolla d’una manera normal i correcta”. El cel o el purgatori burgès i aristocràtic eren traslladats, per unes hores i controladament —una mica de por, però, era imprescindible per completar aquesta recerca de sensacions excitants i experiments antropològics—, a l’infern urbà. La llista de visitants famosos no és curta. La Criolla va situar Barcelona en l’avantguarda del turisme europeu en l’etapa d’entreguerres.

És recent l’aparició d’un interessant llibre de Paco Villar llibre dedicat, precisament, al famós establiment que va ser La Criolla. Amb el subtítol La puerta dorada del Barrio Chino, l’autor desgrana amb detall i amenitat la història de La Criolla, entre la seva inauguració el 1925 fins al 1938, quan una bomba de l’aviació italiana va impactar de ple en el local. A més de reconstruir les diferents etapes del famós dancing —amb els seus parroquians, espectacles variats i reservat valorat—, Villar elabora una autèntica biografia del sòrdid carrer Cid, des de la seva època industrial fins a la de l’aparent esplendor de la dècada del 1930, sense oblidar-se de les sinistres cases de dormir, els freqüentadíssims bordells del Manquet, la taberna La Mina que va immortalitzar Juli Vallmitjana, La Taurina —la nena Carmen Amaya hi va ballar—, el concurs de bellesa Miss Barri Xino, exclusivament per a transvestits, o els transformistes crepusculars. Tampoc no falten personatges com Flor de Tardor o Maruja Guerrero, la Reina del Barri Xino. És una altra Barcelona, que ens recorda uns anys de transgressió, alegria i llibertat sexual. Però també apareix com una convulsa capital, amb àmplies zones degradades de misèria punyent, que es va convertir en un dels principals centres mediterranis del tràfic de blanques, de la prostitució i del consum de drogues. Com va assegurar el 1934 el ja esmentat Francisco Madrid, La Criolla, juntament amb Cal Sagristà —o Casa Sacristán, al mateix carrer Cid o, com deien alguns il·lustres visitants francesos, del Cid Campeador—, van donar més fama a la ciutat catalana que l’Exposició Internacional del 1929i que el seu museu romànic.

El turisme dels baixos fons: La Criolla

Als anys trenta, una altra Barcelona —la del ‘dancing ball’ La Criolla— compendiava anys de transgressió, alegria i llibertat sexual. Era la capital convulsa que, amb àmplies zones de misèria punyent, es va convertir en un dels principals centres mediterranis del tràfic de blanques, de la prostitució i del consum de drogues
U

nes setmanes abans de la proclamació de la República, en una visita amb amics al dancing barceloní La Criolla, Josep Pla va escriure a l’àlbum de signatures del local: “Tenen un cafè ple de vida, que és un gran element turístic i ens fa quedar molt bé”. Era el 13 de febrer de 1931. El 15 de juny del mateix any, el periodista Sebastià Gasch gargotejava a les mateixes pàgines la dedicatòria següent: “Al señor Antonio, cordialíssim amo de La Criolla, l’únich lloch de Barcelona que ens fa quedar bé davant els estrangers”. Resulta significativa l’al·lusió, en els dos casos, a l’atracció turística. La Criolla, un establiment que va obrir les portes el 1925 al número 10 del carrer Cid —gairebé al mateix temps que Francisco Madrid inventava el topònim Barri Xino per referir-se a una de les zones més degradades del districte cinquè de la Ciutat Comtal, primer en uns reportatges a El Escándalo i l’any següent en el best-seller Sangre en Atarazanas— va ser un lloc mític, visitat per espanyols de tots els sectors socials i per turistes europeus. A la segona meitat de la dècada del 1920 i, especialment, en la següent, La Criolla es va convertir en l’espai més transgressor, cosmopolita i atractiu de Barcelona, on circulava la cocaïna —l’anomenada mandanga o, si era d’especial qualitat, mandanga chachi—, l’homosexualitat i el transvestisme s’expressaven lliurement, la prostitució era benvinguda i el ball entre persones del mateix o de diferent sexe al ritme desenfrenat d’una orquestrina era, pròpiament dit, un espectacle.

“Les dames i els cavallers aturats a la porta de La Criolla cridaven molt poc l’atenció. El barri estava acostumat a aquest tipus de visites, s’havia fet ja prou literatura sobre ‘‘l’aspecte purulent del districte cinquè, i els estrangers i els curiosos del país eren rebuts a La Criolla d’una manera normal i correcta”

La Criolla es va convertir en el centre de les tournées des grans-ducs a Barcelona. La premsa i la literatura van propiciar aquest fenomen. Londres, París i altres ciutats europees havien viscut situacions semblants des del segle XIX, que suposaven un descobriment dels baixos fons urbans, degradats i pintorescos, amb les seves putes i lladregots, kurdes i ganivetades, males olors i perillositat. L’expressió, en francès, al·ludia als excessos i malbarataments dels grans ducs russos a la ciutat del Sena i s’aplicava al grup de turistes, locals o estrangers, que, durant una nit, es llançaven a la recerca d’exotisme i noves sensacions en un ambient proper a la misèria. Josep Maria de Sagarra, a Vida privada (1932), va descriure una visita d’aquest tipus a La Criolla. En un dels passatges, deia: “Les dames i els cavallers aturats a la porta de La Criolla cridaven molt poc l’atenció. El barri estava acostumat a aquest tipus de visites, s’havia fet ja prou literatura sobre ‘‘l’aspecte purulent del districte cinquè, i els estrangers i els curiosos del país eren rebuts a La Criolla d’una manera normal i correcta”. El cel o el purgatori burgès i aristocràtic eren traslladats, per unes hores i controladament —una mica de por, però, era imprescindible per completar aquesta recerca de sensacions excitants i experiments antropològics—, a l’infern urbà. La llista de visitants famosos no és curta. La Criolla va situar Barcelona en l’avantguarda del turisme europeu en l’etapa d’entreguerres.

És recent l’aparició d’un interessant llibre de Paco Villar llibre dedicat, precisament, al famós establiment que va ser La Criolla. Amb el subtítol La puerta dorada del Barrio Chino, l’autor desgrana amb detall i amenitat la història de La Criolla, entre la seva inauguració el 1925 fins al 1938, quan una bomba de l’aviació italiana va impactar de ple en el local. A més de reconstruir les diferents etapes del famós dancing —amb els seus parroquians, espectacles variats i reservat valorat—, Villar elabora una autèntica biografia del sòrdid carrer Cid, des de la seva època industrial fins a la de l’aparent esplendor de la dècada del 1930, sense oblidar-se de les sinistres cases de dormir, els freqüentadíssims bordells del Manquet, la taberna La Mina que va immortalitzar Juli Vallmitjana, La Taurina —la nena Carmen Amaya hi va ballar—, el concurs de bellesa Miss Barri Xino, exclusivament per a transvestits, o els transformistes crepusculars. Tampoc no falten personatges com Flor de Tardor o Maruja Guerrero, la Reina del Barri Xino. És una altra Barcelona, que ens recorda uns anys de transgressió, alegria i llibertat sexual. Però també apareix com una convulsa capital, amb àmplies zones degradades de misèria punyent, que es va convertir en un dels principals centres mediterranis del tràfic de blanques, de la prostitució i del consum de drogues. Com va assegurar el 1934 el ja esmentat Francisco Madrid, La Criolla, juntament amb Cal Sagristà —o Casa Sacristán, al mateix carrer Cid o, com deien alguns il·lustres visitants francesos, del Cid Campeador—, van donar més fama a la ciutat catalana que l’Exposició Internacional del 1929i que el seu museu romànic.